Persianes Lliures, Murs Lliures i Wallspot: com es va legalitzar pintar als murs de Barcelona

Avui a Barcelona hi ha 19 murs d’ús lliure on qualsevol persona pot pintar sense demanar permís, sense reservar hora i sense presentar cap projecte. El 2005 una ordenança municipal ho prohibia amb sancions de 600 a 3.000 euros. Aquesta pàgina explica com es va passar d’una cosa a l’altra en catorze anys, a través de tres plataformes successives: Persianes Lliures, Murs Lliures i Wallspot.

En aquesta pàgina: el punt de partida · Persianes Lliures · Murs Lliures · Wallspot · Murs Oberts · on pintar avui · tot el que es va fer · el mapa · com s’aplica a un altre municipi

Catorze anys en una taula

Tot el procés es pot resumir en una sola cosa: la desaparició progressiva del tràmit. Aquest és el mapa del que explica la resta de la pàgina.

El camí, en quatre passos

Cada fase resol el problema que havia deixat obert l’anterior.

La història dels murs legals de BarcelonaXerrada sencera al Centre Cultural Albareda (2018) · 56 min

El punt de partida: una prohibició sense alternativa (2005-2010)

L’Ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l’espai públic de Barcelona es va aprovar el 2005 i va entrar en vigor a principis del 2006. Prohibia pintar a la via pública i fixava sancions de 600 a 3.000 euros ▶ min 4:35.

La prohibició era completa, però no anava acompanyada de cap alternativa. Això va tenir tres efectes sobre la pràctica ▶ min 2:45:

1. Desplaçament geogràfic. Qui volia pintar amb temps se n’anava a rieres i polígons dels municipis del voltant —Sant Boi, Sant Just—: llocs on no molestes ningú, però on tampoc no et veu ningú.
2. Desplaçament horari. Qui no es podia desplaçar pintava a prop de casa, de nit i de pressa.
3. Empitjorament del resultat visible. Com menys temps i més risc, menys elaborada és la peça.

Un reportatge de l’època ho resumia igual: «des que a Barcelona es va prohibir pintar al carrer, els qui s’hi dediquen se n’havien allunyat» ▶ TV3.

El problema no era la voluntat de pintar, sinó que no existia cap espai on fer-ho legalment.

Fase 12010-2012Persianes Lliures

Què era

Un sistema d’intercanvi entre comerciants i artistes urbans. El botiguer cedia la persiana del seu comerç; un artista la pintava gratuïtament, amb el que volgués i sense cap encàrrec estètic. El comerç hi guanyava un tancament en bon estat i sense pintades; l’artista, una superfície visible on pintar de dia, amb temps i sense risc de sanció.

Rebobinart feia d’intermediari i hi posava el sistema: un web on els comerciants inscrivien la persiana i on els artistes podien veure les disponibles, triar-ne una i descarregar-se el permís signat pel propietari abans d’anar-hi. Ningú no cobrava: ni l’artista, ni el comerç, ni l’entitat.

El resultat visible era un carrer que canviava: al Guinardó, les persianes cedides es repintaven cada mes ▶ TV, 2010. La televisió ho descrivia com «una iniciativa d’intercanvi de favors entre comerciants i grafiters» ▶ TV, Guinardó.

Va funcionar a Horta-Guinardó, va créixer fins a les 77 persianes i va tenir una edició massiva d’un sol dia a Malasaña (Madrid). També es va aplicar fora del comerç: mercats municipals, centres socials, un centre sanitari i una presó.

El problema que resolia: no hi havia cap superfície legal disponible

Va néixer d’una constatació domèstica —un dels fundadors pintava grafit i acumulava sancions que no podia pagar— i d’una pregunta pràctica: si la paret és privada i el propietari hi està d’acord, què ho impedeix? El Periódico en va recollir l’origen el 2024.

Les persianes reunien tres condicions útils: són privades, són molt visibles i estaven deteriorades, de manera que el comerciant hi guanyava alguna cosa.

Què va demostrar

• Demanda per les dues bandes. De les 22 persianes inicials ▶ min 9:03 es va passar a 77 ▶ min 10:08, i al cap de pocs mesos ja no calia anar porta per porta: trucaven els comerciants.
• Es podia escalar a una altra ciutat. El 6 de febrer de 2011, a Malasaña i amb el diari de barri Somos Malasaña, es van pintar en una jornada unes 140 persianes cedides per 72 comerços amb més de cent artistes (El País), documentades una per una. Hi va venir gent de Londres i de Bristol ▶ min 10:33, i el festival Pinta Malasaña en reconeix l’herència.
• Que un permís privat ben documentat substitueix funcionalment un permís administratiu… mentre l’Administració no legisli el contrari.

També va deixar clar que obrir un espai gratuït té costos per a algú: hi havia qui es guanyava la vida pintant persianes, i part de l’escena va respondre repintant de nit el que s’havia fet ▶ min 11:03.

Pau Garcia explica Persianes LliuresCom va començar tot, en primera persona · 19 min

Per què es va acabar

El 2011 l’Institut del Paisatge Urbà va incorporar les persianes dins del concepte de façana pública. Les noves condicions ▶ min 12:59: només el 15 % de la superfície podia ser d’intervenció lliure, la resta havia d’ajustar-se a la gamma cromàtica del barri, calia un tràmit de sis mesos, i la sanció s’estenia al comerç que ho autoritzés.

La lliçó que es va incorporar a la fase següent: buscar l’escletxa en una norma serveix una vegada. Per fer-ho durador, el permís havia de ser públic, explícit i immediat.

El parèntesi que va afinar el mètode (2011-2012)

L’activitat es va desplaçar a espais on el permís no era l’obstacle: un centre d’acollida per a persones sense llar, el Mercat de Castelldefels, el mur perimetral d’un centre sanitari a Sant Boi —300 metres, pintats amb veïns i usuaris abans de l’enderroc—, el festival P-Art ▶ TV i el centre penitenciari de Quatre Camins: «tot el contrari d’un mur lliure; era un mur tancat» ▶ min 15:26.

Aquests projectes no van resoldre el problema legal, però hi van aportar el que després seria la meitat del model: la intervenció no la fa un artista sol; la fa amb la comunitat que utilitza l’espai.

Fase 22012-2016Murs Lliures

Què era

Una xarxa de murs municipals cedits per l’Ajuntament perquè s’hi pogués pintar legalment, gestionada per Rebobinart. El canvi respecte de les persianes és de titularitat: ja no són parets privades, sinó espai públic obert per acord amb el districte.

Com funcionava, per a qui volia pintar:

1. Et registraves al web —i, des del 2014, a l’aplicació mòbil.
2. Triaves quin mur i quin dia.
3. Et descarregaves el permís a l’instant, sense presentar cap esbós ni projecte.
4. Hi anaves i pintaves, de dia i amb el permís a sobre.
5. Fotografiaves l’obra i la penjaves: cada mur acumulava el seu historial d’intervencions.

Les obres eren efímeres i rotatòries: passat un temps, la paret es tornava a obrir. No hi havia cap filtre —ni de qualitat, ni de trajectòria, ni de contingut previ—: podia pintar-hi un grafiter veterà, un il·lustrador que no havia sortit mai al carrer o un veí.

Va començar amb un sol mur —els jardins de les Tres Xemeneies, el 28 d’octubre de 2012— i es va estendre a Sant Martí i Sant Andreu, amb prop de 600 artistes registrats ja el primer any.

El problema que resolia: obrir espai públic sense que se’l quedi ningú

El gener de 2012 es constitueix l’associació per negociar la cessió. Roger Pous en va redactar les bases i explica la negociació: un any, quatre nivells consecutius —alcaldia, districte, tècnics de barri i administratius—, cadascun amb capacitat de bloqueig. L’obstacle inicial no era urbanístic sinó conceptual: la primera discussió va ser sobre si el grafit és art ▶ min 3:10.

Roger Pous explica la negociació amb l’AjuntamentQuatre nivells, un any i el permís sense esbós · 10 min

Les cinc decisions de disseny

1. Qui gestiona el mur no hi pinta ▶ min 0:40. Altres col·lectius havien aconseguit murs legals, i el patró habitual era que acabessin sent el mur d’aquell col·lectiu. «Com que no volíem pintar, volíem obrir els murs a tothom.» Tenia un cost: l’entitat quedava a mig camí de tothom —massa forana per a l’escena, massa grafitera per a l’Administració— ▶ min 2:24.

2. Cap filtre de qualitat ni de trajectòria. És la decisió que va eixamplar la base més enllà del grafit, i la que la direcció artística defensaria amb Kant: si no hi ha un cànon universal de bellesa, ningú no pot decidir qui mereix una paret ▶ min 38:53.

3. Permís immediat i sense esbós ▶ min 6:43. El permís municipal existent demanava un esbós de l’obra i una justificació, i trigava setmanes o mesos: incompatible amb la pràctica, i un control previ del contingut.

4. Documentació sistemàtica. Visibilitat per a una obra efímera, traçabilitat per a l’Administració.

5. Base social abans que paret ▶ min 7:33. Tres-centes o quatre-centes reunions en un any amb associacions de veïns, entitats i escoles ▶ min 37:17. Un mur lliure sense el barri al darrere és un conflicte veïnal a la primera queixa.

Resultat

El 28 d’octubre de 2012 s’obre el primer mur legal de Barcelona: «un mur només, però molt mític» ▶ min 8:29. La televisió hi va ser ▶ min 1:15:

Democratitza l’art. És igual si tu ets el Dalí o ets tu o soc jo. No hi ha millor galeria que una ciutat.Reportatge de televisió, 28 d’octubre de 2012

«No hi ha millor galeria que una ciutat»Reportatge de televisió del dia que es va obrir el primer mur, 28.10.2012

Hi havia prop de 600 grafiters registrats, i l’Ajuntament hi posava una condició explícita: era un projecte pilot i, si funcionava, s’estudiaria ampliar-lo ▶ min 1:53. L’endemà, La Vanguardia titulava «Grafiti con permiso». Aquell mateix any el projecte era reconegut als Premis BDigital a la Innovació, categoria d’idees innovadores i projectes pilot ▶ vídeo.

El pilot es va ampliar a Sant Martí el 2013, on l’espai disponible va permetre anar molt més ràpid ▶ min 8:41, i a Sant Andreu el 2017.

L’efecte principal va ser de composició: va entrar a pintar gent que no havia pintat mai al carrer. L’artista plàstic Enric Font ho explicava el 2014 ▶ min 1:32:

Jo no havia pintat al carrer fins que vaig començar a passar per l’aplicació.Enric Font, artista plàstic

Ampliat a la seva entrevista i a la de Núria Toll. També hi van entrar moltes més dones. La valoració del moment era prudent: «no és una ciutat fàcil… però tot és un procés» ▶ min 0:56. El 2015 el projecte rebia el Premi d’Emprenedoria Social de Barcelona Activa ▶ TV2, min 2:45.

Fase 32016-2024Wallspot

Què era

El mateix sistema convertit en plataforma internacional. Wallspot no era un projecte d’una ciutat: era l’eina perquè qualsevol propietari d’un mur —un ajuntament, una empresa, una entitat, de qualsevol país— el pogués posar a disposició pública, i perquè qualsevol artista registrat el pogués fer servir.

1. El propietari donava d’alta el mur, amb les seves condicions d’ús.
2. L’artista el reservava i obtenia una llicència d’ús de fins a tres dies.
3. Pintava, i penjava la fotografia de l’obra.
4. Cada mur tenia la seva galeria geolocalitzada pública, amb totes les capes pintades al llarg dels anys.

Era, alhora, un sistema de gestió de permisos i un arxiu: la memòria d’un art que per definició desapareix. Els fotògrafs hi tenien rol propi, no accessori.

• 106murs en 22 ciutats
• 33.000intervencions documentades
• 22.000usuaris registrats
• 12Wall Labs

El problema que resolia: el model funcionava en una ciutat i no era exportable

Murs Lliures era un acord local amb permisos gestionats manualment. Calia convertir-lo en infraestructura. L’octubre de 2016 neix Wallspot, amb disseny de Huaman Studio; Domestika la va batejar com «l’Airbnb de l’art urbà» —comparació que ja feien servir el 2010 per a les persianes ▶ min 9:47— i el febrer de 2017 VICE en va fer la presentació internacional.

El canvi de fons: el permís deixa de demanar-se

Amb Murs Lliures, cada intervenció s’autoritzava una per una: el mur estava cedit, però l’artista demanava un permís per a un dia concret. Amb Wallspot el tràmit al web és pràcticament el mateix, i en canvi passa a dir-se d’una altra manera ▶ min 5:26:

Abans els artistes demanaven permís a la web; ara fan una reserva a la web. És legal pintar la ciutat de Barcelona en certs espais, però ara li diem reserva.Marc Garcia, Centre Cultural Albareda, 2018

És un canvi de vocabulari, i justament per això importa: reservar només té sentit quan l’espai ja està destinat a allò. Ningú no demana permís per fer servir una pista de tennis municipal; en reserva una hora. Quan el mur deixa de ser una excepció autoritzada cas per cas i passa a ser una dotació estable, el tràmit deixa de ser una autorització i es converteix en una gestió d’agenda.

La imatge que ho resumeix millor la va donar el desembre de 2016, pintant els murs interiors del camp del Sant Andreu ▶ min 0:38:

Al final sempre diem que això és el carril bici. Hem fet el carril bici de l’art. Qualsevol persona pot venir aquí i pintar el que vulgui. La durabilitat d’aquests espais pot ser d’una setmana, un mes o un any, però saps que la teva obra acaba desapareixent.Marc Garcia, desembre de 2016

«Hem fet el carril bici de l’art»Els murs del camp del Sant Andreu, desembre de 2016

Les dues meitats de la frase són el model sencer: un carril bici existeix sempre, no avalua qui hi circula, i el que hi passa no queda.

Programar el mur, no només obrir-lo

Una paret oberta sense programació tendeix a la saturació i a la repetició. Des del desembre de 2018 el sistema es va complementar amb quatre formats:

De les dades de la plataforma va sortir un diagnòstic que va obrir una línia pròpia: el 96 % de qui reservava paret eren homes. D’aquí neix Womart.

El model es va exportar a Madrid (2020, Moratalaz i Puente de Vallecas) i a Terrassa (2021), i va rebre el Premi de Civisme de la Generalitat (2018), un ajut de l’Àrea Metropolitana (2019) i el reconeixement del Ministeri de Cultura (2022). El 2018 se’n va fer una exposició retrospectiva al Centre Cultural Albareda —d’on surt la conferència que documenta aquest article— i una altra a Montana Gallery.

Els dos límits del model

1. Econòmic i tecnològic. Una plataforma amb aplicació, base de dades i galeria té un cost de manteniment permanent que no guarda proporció amb la mida del sector.
2. De model. Un mur lliure aporta espai, permís i visibilitat, però no honoraris. És una objecció que els artistes van formular des del primer dia i que és correcta: la gratuïtat és sostenible per a un espai d’experimentació, no com a relació professional. La resposta a aquest límit no és el mur lliure, sinó la producció d’obra remunerada.

Fase 42023-avuiMurs Oberts

L’abril de 2023 l’Institut de Cultura de Barcelona posa en marxa Murs Oberts: una xarxa municipal de murs d’ús lliure gestionada directament per l’Ajuntament. Va començar amb 14 murs; avui en són 19.

El setembre de 2024 Wallspot va tancar: el cost tecnològic havia deixat de ser sostenible, la ciutat ja tenia la seva pròpia eina i el sector havia girat cap als murals per encàrrec i els festivals. Ho van explicar betevé, El Periódico i La Vanguardia.

Què s’hi guanya i què s’hi perd

S’hi guanya estabilitat. Els murs ja no depenen d’un conveni ni de la supervivència d’una entitat: són una dotació municipal ordinària, com ho és un skatepark.

S’hi perd el registre. I això es pot quantificar: en dotze anys, Wallspot va documentar 33.000 intervencions amb autoria i data. Des del 2023 no se’n documenta cap. Avui no es pot saber quantes obres s’han pintat als murs de Barcelona, ni de qui són, ni què hi havia abans en aquella paret. La ciutat ha guanyat la infraestructura i ha perdut la memòria del que hi passa.

Tot el que es va fer

Dotze anys deixen més de setanta accions documentades. Aquest és el recull complet, agrupat per programa: cada entrada porta a la seva fitxa amb fotos, artistes i context.

On es pot pintar legalment a Barcelona ara mateix

Aquests són els 19 Murs Oberts de la xarxa municipal, per districte, tal com surten avui al catàleg de l’Institut de Cultura. No cal permís ni reserva. L’adreça de cada mur, la foto, com arribar-hi i les normes són a la pàgina pràctica: Murs legals de Barcelona: on pintar avui.

• Ciutat Vella (3): Camp de futbol Parc de la Catalana · Passeig de Circumval∙lació · Plaça de Terenci Moix
• Gràcia (3): Jardins de Caterina Albert · Jardins de Manuel Torrente · Travessera de Gràcia 104
• Horta-Guinardó (1): Pas soterrat Velòdrom Horta
• Les Corts (1): Jardins Àurea Cuadrado (General Batet amb Manuel Azaña)
• Nou Barris (1): Ronda de la Guineueta Vella 51
• Sant Andreu (4): Basconia amb Riera Sant Andreu · Estadella amb Santander · Exterior Nau Bostik · Skate Park Baró de Viver
• Sant Martí (2): Aragó amb Bilbao · Doctor Trueta amb Àlaba
• Sants-Montjuïc (4): Jardins Walter Benjamin · Jardins de les Tres Xemeneies · Metal·lúrgia amb Motors · carrer Papin

Veure els 19 murs amb mapa i fotos →

Font: Institut de Cultura de Barcelona (Murs Oberts). Dades actualitzades el 24/9/2026.

El mapa dels 19 murs

Cada punt és un mur obert de l’Ajuntament. Clica’l per veure l’adreça i obrir-lo al mapa.

El mapa el dibuixem nosaltres amb les dades públiques de l’Institut de Cultura de Barcelona: la seva pàgina no es pot incrustar.

Com s’aplica això a un altre municipi

El model és transferible, i és el que dissenyem per a ajuntaments i institucions. Sis components mínims:

1. Inventari de superfícies municipals, o privades amb cessió: murs perimetrals, tanques d’obra, passos soterrats, equipaments esportius, solars.
2. Règim d’ús escrit i breu: què s’hi pot fer, què no, i qui respon de què.
3. Tràmit zero o immediat. Qualsevol tràmit de més d’uns dies desactiva l’ús real de l’espai.
4. Sense control previ de contingut, amb els límits de la norma general i no de criteri estètic.
5. Acord veïnal previ amb entitats i equipaments de l’entorn.
6. Documentació i manteniment: qui fotografia, qui neteja i cada quant es reobre l’espai.

Per estudiar-ne l’aplicació al vostre municipi: murals per a institucions i art públic.

El resultat: d’excepció a equipament ordinari

En catorze anys la ciutat ha passat de prohibir a tolerar, de tolerar a autoritzar i d’autoritzar a dotar. Els murs ja no són una excepció que algú ha de defensar cada any: són part de l’equipament ordinari de Barcelona, com un camp de futbol o una pista de tennis. És el que es buscava, i és la raó per la qual el projecte que ho va empènyer ja no calia.

Preguntes freqüents

On es pot pintar legalment a Barcelona?

Als 19 murs de la xarxa Murs Oberts de l’Ajuntament, sense permís ni reserva, respectant-ne el codi de convivència. La llista és en aquesta mateixa pàgina.

Cal demanar permís o reservar hora?

No. Fins al 2024 calia reservar la paret a la plataforma; ara n’hi ha prou amb presentar-s’hi.

Què va passar amb les obres documentades a Wallspot?

La plataforma va tancar el setembre de 2024 i la galeria pública ja no és accessible. Els projectes produïts per Rebobinart es conserven en aquesta web.

El meu municipi pot tenir murs d’ús lliure?

Sí. L’apartat anterior en resumeix els sis components. És un dels serveis que prestem a administracions.

Rebobinart encara gestiona murs lliures?

No. Els gestiona directament l’Ajuntament des del 2023. Rebobinart produeix murals, art urbà comunitari i festivals.

Arxiu audiovisual

• 2018 · 56 minLa història dels murs legals de Barcelona (conferència sencera)
• 2018 · 19 minPau Garcia — Persianes Lliures
• 2018 · 10 minRoger Pous — Murs Lliures
• TV · 2010Persianes Lliures
• TV · 2010Persianes Lliures uneix grafiters i comerciants del Guinardó
• TV · 2011P-Art, aparcament de les Corts
• 2012Premis BDigital a la Innovació
• TV · 28.10.2012Obertura del primer mur legal
• TV3«Murs lliures» per pintar
• 2014Presentació de l’app Murs Lliures
• TV · 2014Llançament de l’aplicació
• TV2 · 2015«Tinc una idea» — Emprenedoria Social de Barcelona Activa
• TV · 2016Els murs cedits a Sant Martí
• TV · 12.2016El camp del Sant Andreu i «el carril bici de l’art»