Murs legals de Barcelona: on pintar avui

Marc Garcia
Són cinc anys, tres mesos i uns quants dies que va començar aquest projecte. Crec que és interessant mirar enrere, perquè hi ha tres fases, tres plataformes amb una mateixa filosofia però amb un objectiu diferent. Tenim Persianes Lliures, que és una etapa que vam viure jo i el meu germà i que jo crec que va ser la més divertida, perquè lluitàvem contra l'Ajuntament i no teníem res a perdre ni res a guanyar: ho fèiem perquè ens donava la gana i perquè volíem fer alguna cosa diferent. Després, amb Murs Lliures, vam començar a negociar amb l'Ajuntament de Barcelona, i com en tota negociació has de cedir i has de ser més formal: va ser molt més burocràtic i van ser molts més anys de pensar com avançar. I finalment arribem a Wallspot, que ja és un canvi de paradigma: els artistes ja no demanen permís a la web, el que fan és una reserva.

Pau García
El meu germà em va avisar fa dues setmanes i mitja i em va dir que havia d'explicar la història que hi havia darrere de tot això. Jo l'he anomenat The Backstage Story of Wallspot. Jo vaig començar a pintar graffiti perquè internet a casa meva anava molt lent: mentre m'avorria, obria el Paint i començava a dibuixar. Em dic Pau García Sánchez i vaig dir que agafaria el «Chez», l'últim tros; no era molt original. Devia tenir tretze anys quan vaig començar a portar-ho al carrer. Als meus pares els deia que me n'anava a fer skate, i sospitaven, perquè eren les cinc de la matinada; però jo els deia que a aquella hora no hi havia cotxes.

Vaig anar progressant: explorava Barcelona, fàbriques abandonades, barris de les afores, coses que em van fer entendre la ciutat d'una manera molt diferent. Fins i tot el 22@, ara el Museu del Disseny. El que ens passava a la gent de Barcelona és que ens havíem d'anar a les rieres, a Sant Boi, a Sant Just, i allò era una caminada de l'hòstia amb els esprais i les pintures; i al final moltes vegades acabàvem pintant al nostre barri, de nit, d'una manera molt més il·legal.

Hi havia una realitat: en aquell moment hi havia Joan Clos, que va treure diverses línies polítiques, i una era específicament dissenyada per al món del graffiti: l'ordenança de mesures per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l'espai públic de Barcelona, que la gent coneix com l'ordenança del civisme. Des dels cossos policials la implantació va ser molt ràpida: en qüestió de sis mesos, els espais que des de finals dels noranta havien estat utilitzats lliurement pels diferents col·lectius artístics de Barcelona van passar a ser il·legals. Les multes anaven de 600 a 3.000 euros per pintar en aquests espais. Jo treballava de gelater al Häagen-Dazs de Diagonal Mar i guanyava un sou molt reduït per poder pagar les multes.

I el meu germà em va dir: «Pau, tinc una idea. Per què no fas servir el teu coneixement del món del graffiti i fem un negoci perquè puguis pagar-te les multes?» S'acabava de mudar a Horta-Guinardó i es fa amics molt ràpid: era amic del mecànic, de la carnisseria, del forn. I de cop la gent del barri deia: per què no ens pinteu les persianes? Vam començar a pintar persianes, i la gent del barri cada vegada s'ho mirava més i ho apreciava. Nosaltres no n'hi dèiem graffiti, perquè era un encàrrec, una obra pictòrica molt diferent.

I aquí va ser quan va aparèixer Persianes Lliures. Va ser molt estrany, perquè ens vam trobar que estàvem pintant al carrer de Barcelona amb tranquil·litat, perquè teníem el permís dels comerciants; i de cop vam pensar: això que estem fent ja és el que fèiem a les rieres, però a la ciutat. Vam començar a mirar l'ordenança i es veu que hi havia com un buit legal: no estava gaire definit on començava la façana pública o l'espai públic i on començava l'espai privat. I vam dir: si això no està definit, potser ho podem obrir a tothom. Vam anar per tot el barri, porta per porta, dient al comerciant: «escolta, no t'interessaria que vingués un artista i et pintés la persiana?» I vam aconseguir 22 persianes a Horta-Guinardó; el dia de la inauguració va ser com una festa major d'Horta.

Hi va haver un moment important, que va ser la desvinculació del projecte perquè la part legal pogués tirar endavant. Ens vam proposar dues coses: pintar un projecte legal conjuntament i després pintar la cosa més il·legal possible. Vam fer el primer mural al mur de Tres Xemeneies, i després tocava la part il·legal; però com que ell ja formava part d'una institució legal, el vaig haver de treure del país: vam anar a Eslovènia a pintar trens.

Roger Pous
Amb Murs Lliures, després de fer amics amb les persianes i de sacsejar tot el panorama, vam decidir tornar a reivindicar els murs, que sempre havia sigut una demanda del moviment del graffiti. Nosaltres no inventàvem res; la diferència és que nosaltres no pintem. En altres ciutats hi havia grups de grafiters que aconseguien un mur i el feien servir ells, la seva crew. Nosaltres, com que no volíem pintar, volíem obrir els murs a tothom: grafiters, gent de la pintura mural, dissenyadors, pintors que no haguessin pintat mai un mur. I no volíem demanar cap estàndard de qualitat ni cap trajectòria.

Això, al principi, al món del graffiti els feia una certa reticència; i a la part de l'Ajuntament ens veien com els grafiters. Teníem les dues parts dolentes. A la primera reunió amb Paisatge Urbà, abans de començar a parlar ja es notava la tensió. Jo sóc sociòleg i portava tot de cites treballades sobre els beneficis de l'art a la ciutat, de la participació ciutadana per crear barri… i el primer que em diuen és: «sí, però el graffiti no és art». Vam passar quasi tota la reunió discutint sobre què era art i què no.

No ens van donar bola fins que vam picar a les altres esferes. I això va ser quan vam aconseguir una reunió amb Xavier Trias, que era candidat a l'alcaldia. El vam convidar a reunir-se amb nosaltres i deu grafiters en un bar de Gràcia; ell va venir tot trajat perquè després tenia una reunió amb el gremi de joiers. Em va quedar la frase que va dir: «el problema dels carrers de Barcelona no són els grafitis, sinó les caques de gos». Nosaltres ens ho vam agafar amb pinces, perquè normalment els polítics no compleixen les promeses; però per sort va ser alcalde i es van recordar de nosaltres.

Ens va arribar al Carles Agustí, que portava el tema d'associacions, i li vam plantejar tot el projecte: volíem un mur a cada barri perquè es pogués fer graffiti legal i disminuís el més vandàlic. I ens va baixar els fums ràpidament: «podem provar un mur, i hi ha unes subvencions que, si us les donen, són uns 1.000 euros». Després ens va derivar a Sants-Montjuïc, amb el conseller Sergi Sarri; un cop convençut ell, vam haver de convèncer els tècnics del barri, i després els administratius. A vegades un administratiu té més poder que un alcalde: ells portaven els permisos, que demanaven un esbós de l'obra i trigaven setmanes o mesos, i nosaltres plantejàvem un permís immediat amb les noves tecnologies.

Teníem tot el tema de l'Ajuntament cobert, però no en teníem prou: el projecte havia de tenir una base social sòlida. Havíem de convèncer els veïns, les associacions, les entitats, les escoles… que al barri es fessin seus aquests espais. I finalment, al cap d'aquestes mil reunions, vam aconseguir el primer mur, que és el de Tres Xemeneies: era un mur només, però era un mur molt mític. Després ja vam passar a Sant Martí, on hi ha molt més espai, i ens van donar murs molt més ràpidament. El missatge que volia donar és que aquesta part social és la que li dona una base sòlida al projecte.

Marc Garcia
Reunions, reunions i reunions. Amb el Roger vam fer, no sé, 300 o 400 reunions en un any, repetint-les i repetint-les, perquè sortíem de les reunions sense saber què havia passat. I al final les coses s'aconsegueixen per pesats.

Míriam
Jo vull parlar de Kant. Kant és el filòsof de la universalitat: es va passar tota la vida intentant establir què hi havia d'universal en l'ésser humà. Però el concepte de bellesa se li resistia: pot existir realment un concepte de bellesa universal? Tots tenim la inclinació a apreciar la bellesa, però és una inclinació subjectiva. Aleshores Kant diu que no hi ha cap concepte de bellesa que pugui ser mai universal: allò que és universal és la nostra tendència a poder apreciar la bellesa.

I què té a veure això amb l'art urbà? Doncs que Murs Lliures parteix d'una idea bàsica: la universalitat. Davant d'una fortíssima restricció política dels usos de l'espai públic, calia plantejar una alternativa contundent que garantís un accés universal als murs de Barcelona, per donar sortida a tot el talent artístic que estava contingut a la ciutat, i fer-ho sense imposar cap tipus de discriminació artística. Perquè, en base a quin criteri algú fa una tria artística en detriment d'una altra? Kant diria en base a un criteri individual i subjectiu. Murs Lliures defuig aquesta idea d'individualisme per donar veu a tota una comunitat artística: pretén ampliar horitzons en comptes d'escurçar-los.

Aquesta universalitat es veia amb profunda suspicàcia per part de l'Ajuntament de Barcelona, i amb un recel encara més gran per part del sector més purista del graffiti. Però, amb tot el vent bufant en contra, el projecte va sortir endavant, es va consolidar i va anar més enllà. I és aquí quan, a l'octubre del 2016, va néixer Wallspot, una comunitat internacional que aglutina artistes, fotògrafs d'art urbà i gestors culturals. Actualment està present a 14 països, es gestionen 64 espais, hi ha més de 3.400 artistes registrats i més de 4.800 intervencions artístiques fetes en aquests murs.

Wallspot no hauria estat mai possible sense Persianes Lliures ni sense Murs Lliures, és a dir, sense els anys de picar pedra. Però ara ja estem en un altre punt: després de cinc anys, i després d'haver demostrat la legitimitat i la necessitat del projecte, toca fer un pas qualitatiu endavant, i aquest pas passa per promocionar i professionalitzar els artistes i els fotògrafs de la plataforma, sense els quals això no tindria cap sentit.

Versió abreujada: es mantenen les declaracions textuals i s'ometen repeticions, encavalcaments i trams que no tracten del projecte.