Enric Font

Enric Font va estar vint anys realitzant obres en el seu estudi, però l’any 2014 va decidir endinsar-se en el món de l’art urbà i sortir als carrers a plasmar el seu art. Aquest artista treballa sobre diversos formats com la il·lustració digital i sobre paper, el disseny gràfic, murals artístics, persianes o storytellings. El seu estil es caracteritza per la incorporació d’elements gràfics. Actualment Enric Font compagina la producció artística amb la docència a la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona, al Centre Universitari de Disseny i Art Eina, i a la Universitat Oberta de Catalunya.

Vas començar la teva carrera artística com a il·lustrador i pintor a l’estudi i no va ser fins 2014 que vas començar a pintar al carrer, què et va empènyer a endinsar-te al món de l’art urbà?

Era un context postcrisi econòmica; després d’anys de pintar a l’estudi, en ple procés de redactar una tesi doctoral sobre la relació entre la cultura visual popular i la pintura contemporània, em vaig trobar entrevistant a artistes com Sixe Paredes, Spogo, Werens o Txiqui Trépax; vaig poder comprovar que s’ho estaven passant molt i molt bé pintant al carrer, i que això els permetia treballar en formats molt grans, quelcom que ja no em podia permetre a l’estudi… Convivien propostes lúdiques amb propostes conceptualitzades. Alhora, tenien una visió del rol de l’artista, l’obra i l’espectador oberta i horitzontal amb la que vaig empatitzar de seguida. Em vaig posar a pintar al carrer i van passar coses. D’entrada, em va impactar la facilitat del vianant per opinar i parlar amb l’artista sobre l’obra en procés, trencant tota distància: la separació entre “alta” i “baixa” cultura va quedar esmicolada de cop.

Al llarg de la teva carrera has desenvolupat el teu estil artístic en diversos formats: il·lustració digital i sobre paper, quadres, storytellings, disseny gràfic, murals artístics, persianes… Què t’aporta l’experimentar amb diferents suports i formats de creació?

Suposo que hi ha una barreja d’inquietud creativa i ganes d’experimentar. És possible que el canvi constant sigui el menys recomanable si busques un posicionament en el mercat, però no he pogut estar-me quiet i estable sobre un únic format ni disciplina. Hi ha hagut també un cert punt d’inconsciència, d’anar assumint reptes i deixar-me portar pels interessos propis, barrejat amb una qüestió de mercat i supervivència; això t’obliga buscar un equilibri entre les feines que vols fer i les propostes amb un guany econòmic directe. Es tracta de trobar la millor manera de surfejar entre el pragmatisme i el romanticisme.

 

Les teves obres sovint incorporen elements gràfics. Quines han estat les influències en el desenvolupament del teu estil artístic?

Penso que les obres plàstiques han d’aportar experiències a l’espectador. M’interessa el llenguatge plàstic propi de la pintura, però  també totes aquelles imatges alienes que podem “fagocitar” i incorporar. L’estètica del cartoon, la historieta, el còmic…, m’han interessat tant per les seves qualitats plàstiques com per la lectura directa de les imatges. L’univers visual dens i atractiu que genera el nostre món ha estat la gran influència; l’experiència de mirar una pintura no hauria de ser inferior a la de fer una ullada a qualsevol detall o producció del món contemporani. Durant molt temps em vaig apropiar d’imatges alienes només pel seu component estètic, obviant el seu significat; a l’hora, però, d’inserir imatges en l’espai carrer, vaig voler aprofitar el seu component narratiu i la seva capacitat d’identificació. La meva consigna en el carrer ha estat crear obres fàcilment descriptibles, amb impacte visual, però amb un significat obert.

Combines la teva carrera com a artista amb la docència a diverses universitats. Com ha influït això a la teva pràctica artística?

Probablement, amb un enriquiment dels processos de treball. L’assignatura d’intervencions d’Eina m’ha portat a estructurar processos per convertir-los en continguts docents i activitats d’aprenentatge. En altres àmbits de docència te n’adones de que la realització col·lectiva d’una activitat mural pot crear un vincle d’experiència compartida en els participants. És possible que hi tingui a veure la transformació de la meva percepció personal respecte al rol de l’artista. Al meu interès per la creació d’una imatge final, he afegit l’interès pel camí seguit per realitzar-la. Això és de gran utilitat en l’àmbit docent. En una intervenció en l’espai públic no hi ha només una voluntat de creació de l’artista, sinó tot un briefing generat per un context físic i uns usuaris, que funcionen d’una manera no gaire diferent a un encàrrec. L’artista plàstic, doncs, ha d’evidenciar la seva habilitat i capacitat en un ampli ventall de fronts: interpretació conceptual intel·ligent de la intervenció, creació d’imatges interessants i atractives, coneixement d’una tècnica adequada… Això comporta assolir una sòlida formació conceptual i tècnica.

Al marc de la teva experiència personal i professional, diries que hi ha una manca de formació artística o d’estimulació creativa durant els estudis obligatoris? Quin és el punt de trobada entre l’art i l’educació?

El meu àmbit és dual: treballo per un costat amb futurs docents i per l’altre amb futurs professionals de l’àmbit de la creació. Els estudiants evidencien i arrosseguen les mancances existents en la formació obligatòria. Tinc la percepció de què, en general, arriben als graus amb una visió limitada pel que fa a referents i d’allò que, d’una manera senzilla, en diríem “veure coses”. És curiós, doncs veuen més imatges que mai, però els manca formació sobre el camí que hem seguit per arribar fins aquí; potser és simplement una manca del que anomenem cultura, o una incapacitat per vincular el present amb el patrimoni cultural, vivint en una innecessària immediatesa. En lloc de capacitar-los amb eines reflexives i de pensament crític i divergent, en lloc de formar-los en pensar, sembla que els han fet invertir molt temps a aprendre i memoritzar un conjunt de coses de dubtosa utilitat. Per sort, es percep un reconeixement creixent de la importància de l’art i, sobretot, de les possibilitats de l’aplicació de processos creatius vinculats a l’art en la nostra manera habitual de fer les coses. Una mirada més polièdrica, reflexiva i basada en l’experimentació i la capacitat de relacionar.

El 2018, vas coordinar una edició de Wall Lab (Wallspot) amb els alumnes de l’assignatura d’intervencions artístiques a l’espai públic d’EINA i aquest 2020 participaran en una intervenció a la Superilla del Poblenou. Ens pots parlar una mica més sobre el programa d’aquesta assignatura? Quin és el treball previ que dueu a terme abans de l’execució d’aquesta tipologia de projectes?

Quan els estudiants van desenvolupar el projecte de Wallspot encara va ser dins de l’antiga assignatura de Tècniques d’Il·lustració del Grau de Disseny d’Eina, on una part del contingut ja feina alguns anys que el desenvolupàvem a través d’intervencions murals. Aquest curs 2019-2020 l’hem redefinit com Pràctiques Artístiques d’Intervenció, focalitzant el contingut en el ventall de possibilitats que ens ofereix la ciutat contemporània per realitzar intervencions artístiques. Si bé l’assignatura continua treballant amb continguts vinculats a intervencions murals, expandeix el seu àmbit a qualsevol intervenció de caire artístic. Això ha permès que els estudiants estiguin en aquests moments especulant amb intervencions per la Súperilla. L’actual i inesperada situació de confinament ha permès emfatitzar tots els processos previs a una intervenció. Aquest treball previ el podem sintetitzar en l’assoliment d’un conjunt de fases processuals com l’estudi de l’espai, contextualització, cerca de referents, definició d’objectius, conceptualització, previsualització, desenvolupament… Aquí hi hem d’afegir, evidentment, una valoració de la seva viabilitat. Més enllà d’una visió romàntica de l’artista intervenint en la ciutat, hi ha una realitat de treball: en aquests moments s’estan generant nínxols de feina vinculats projectes d’aquest tipus; pretenem que els estudiants tinguin les eines per valorar-les i aprofitar-les. Això suposa un treball tècnic, però alhora també un treball de conceptualització previ de l’espai públic que faciliti intervencions crítiques i responsables amb el seu entorn. Creiem fermament en un creador tot-terreny, un creador visual amb una sòlida formació capaç d’assumir reptes amplis i transversals.

El 2019 vas fer un mural participatiu en format d’storytelling al marc de l’Associa’t a la Festa, durant les Festes de la Mercè. Creus que és important estimular la creativitat dels nens i dels joves a través de l’art urbà?

Em sembla important estimular la creativitat sempre. L’art urbà té un conjunt de qualitats que el fan útil en aquesta línia, sobretot per la proximitat a l’usuari. El principal guany d’allò que  anomenem “art urbà” és que trenca la tradicional distància entre art i usuari. Activitats com la d’Associa’t a la Festa permeten que artista i participants treballin conjuntament en la creació d’una mateixa obra. El participant aprofita les idees i processos de l’artista i aquest s’enriqueix de l’experiència col·lectiva.

Per últim, què opines del creixement de murs lliures a Barcelona i de l’augment de projectes d’art urbà a nivell local i nacional en els últims anys?

El creixement de murs lliures em sembla un exemple facilitador de win-win: l’artista disposa d’espais on crear en un espai públic i l’espectador gaudeix d’una proposta canviant. L’augment dels projectes d’art urbà ja ha superat la fase de l’explosió dels darrers anys per situar-se en un moment de qüestionament: quin rol volem que hi tingui en les nostres ciutats? Tots som beneficiaris de contemplar obres en l’espai carrer; ens interroguem, però, sobre quina presència li volem donar i en quines condicions; tenim un munt de preguntes i opcions sobre la taula: qui pot intervenir, qui ho ha de decidir (si algú ho ha de decidir), quina durada, qui ho finança… En aquest punt, doncs, em sembla que la gran fita ara ja no ha de ser només que els artistes intervinguin sobre aquells espais que tenim a les ciutats, sinó que trobem la manera de què aquests participin en la creació d’espais que redefineixin el seu rol en la ciutat.