El Xupet Negre va començar a pintar l’any 1987 a Barcelona. Va cursar estudis de Disseny Gràfic i Publicitat, però no va trigar a recórrer Espanya i el món sencer per plasmar les seves obres. El seu estil el defineix com Logo-art, aquest consisteix en fer un logotip que sempre és el mateix, o molt similar, i a partir d’aquest crear una icona que és totalment recognoscible. Podem definir el seu estil com a un estil naïf, influenciat per molts vessants diferents, com el pop, a la publicitat o el disseny gràfic.
El 2017 vas celebrar 30 anys de trajectòria com artista urbà, i segons la revista Complex ets un dels 500 artistes de l’street art més influents. Com va començar tot? Què et va portar a començar a pintar al carrer?
Vaig començar a pintar al carrer el 1985 amb retolador. Vaig estar 2 anys pintant amb aquesta tècnica i em dedicava principalment a posar noms de grups musicals que m’agradaven, títols de cançons o inclús parts d’algunes lletres. També dibuixava un personatge que era com un rude boy amb ulleres de sol, americana, corbata i un barret. L’any 1987 vaig començar a pintar el xupet, també amb retolador. El primer xupet que vaig fer va ser a l’Oro Negro, un bar que solia anar, i a partir d’aquest ja vaig anar fent-ne més. L’any 1989 vaig començar a canviar el retolador per sprays. Al portar l’spray a sobre per mi era com si portes una arma, va ser com passar d’una navalla, que seria el retolador, a portar una pistola, l’spray. Vaig començar a pintar al carrer perquè m’agradava molt la senyalística i el disseny gràfic. Per altra banda sóc músic i en aquella època tocava la bateria i estava molt involucrat amb l’escena Punk de Barcelona. Formava part d’un grup i teníem un fanzine que es deia Catastrofe, i aquest moviment punk també va ser el que em va portar a començar a pintar al carrer amb el retolador. Vaig començar a pintar més pel Punk que pel Hip Hop, tot i que després sí que van arribar pel·lícules com Breake Dance i Electric Boogaloo, i va ser quan ens vam adonar que el que estàvem fent de pintar al carrer a EUA es deia grafiti.
Et consideren el precursor del Logo Art perquè ser un dels primers artistes enpintar el teu propi logotip al carrer, ¿van influenciar els teus estudis en disseny gràfic i publicitat a què comencessis a signar amb el “xumet” com a símbol representatiu? Creus que és més fàcil connectar amb la gent a partir d’un logo amb el qual et poden identificar?
Vaig estudiar disseny gràfic i més endavant vaig fer un màster en publicitat, però com he comentat abans, ja sentia una gran atracció pel disseny gràfic i tenia una gran influència del còmic i això m’ha influenciat molt a l’hora d’escollir un logo per a seguir endavant. La diferencia és que el logotip té molta més força i és molt més fàcil d’entendre que una firma. Abans les signatures es feien quasi illegibles, ara en canvi ja es poden entendre més, però de totes maneres jo buscava que la gent es sentis identificada amb el xupet. El xupet era una cosa que estava a tot arreu, que de petits tothom l’havia tingut a la boca, i que començava a estar per totes les parets de Barcelona
Vaig decidir anomenar el que feia com Logo Art, i bàsicament consisteix en aconseguir a partir d’un dibuix o d’un logotip, fer una comunicació al carrer de l’estil d’una propaganda que podria fer Obey. A l’escollir aquest logotip format a partir d’un cercle blanc dins un cercle negre, recorda una mica a un ull, i això fa que tingui molta pregnància, comunica molt i és molt més fàcil de recordar que una signatura.
El “xumet” s’ha convertit en un símbol als carrers de Barcelona. Quina és la simbologia que s’amaga darrere d’aquest element?
El missatge sempre ha estat molt important per mi, dins de la meva obra i en el carrer, utilitzant-lo com a medi expressiu. El carrer és de tots i en certa manera s’ha de respectar a la gent i intentar fer coses que agradin plàsticament, que no siguin de mal gust. Les parets sempre han tingut una gran força a l’hora d’enviar el teu missatge. Al principi el xupet era únicament un logo, però més endavant li vaig trobar un missatge. El vaig veure com a un símbol d’unió entre persones, perquè tots hem tingut un xupet de petits. També òbviament el negre representant un color de força i unió, perquè la unió de tots els colors és el negre. Sempre poso paraules i frases reivindicatives, principis bàsics dels drets humans, i també frases que tenen a veure amb l’art i la societat al mateix temps. Dins la simbologia, cal tenir en compte la força de la tipologia. Els artistes de grafiti som writters, i jo encara que faci el xupet sempre he tingut la meva firma curta (xupaaqui), el meu nom llarg elxupetnegre, que sempre els he fet amb la meva pròpia tipografia.
Tot i que mai has abandonat el “xumet”, la seva identitat ha anat evolucionant al llarg dels anys. En quin moment decideixes començar a aportar-li color i convertir-lo en un personatge amb cara i ulls? És quelcom que sorgeix de manera orgànica?
Al principi el xupet és negre perquè encara que és un logotip té la funció d’una firma, és a dir fer el boombing i repetir-la per tota Barcelona, per tot arreu. Per tant ha de ser una cosa ràpida, gestual, quasi d’un únic traç, i és per això que només utilitzo el negre. Més endavant començo a utilitzar el negre i un color de base fet amb spray. Al passar a l’spray tinc a l’abast més colors i els xupets comencen a ser més grans, ja que la línia de traç de l’spray és molt més ample. Busco més els espais per fer-los encaixar bé i que interactuïn amb l’espai que els envolta. Cap al 1998 començo a buscar parets més grans, a posar més colors de fons…Feia com un altar al xupet pintant tot el fons de colors i fent un tip to botom, tota la paret pintada. Fou aleshores quan vaig començar a posar-li ulls i boca, aconseguint així més comunicació entre l’obra i l’espectador. Últimament també estic fent lletres on cada lletra és un personatge. És com una lletra tipo flop.
Molts dels teus murals i obres actuals generen històries a través d’aquest personatge, sovint amb missatges reivindicatius sobre els drets humans, el respecte o la llibertat. Consideres que l’art al carrer, que és accessible a tota la ciutadania i que sovint s’allunya d’allò més institucional, facilita les expressions més polítiques o reivindicatives?
El muralisme comença fort amb el muralisme mexica, en el que els artistes deixen el seu estudi per començar a plasmar les obres a les parets. Després això va passar als Estats Units als anys 70 i les gangs de llatins que hi havia van començar a pintar murals, però utilitzant els sprays. Aquesta gent que pintava va començar a veure-ho cada cop més com un art i això els va portar a pintar-ne més i començar a pintar els metros. Fou aleshores quan es va assentar el moviment del grafiti i d’Estats Units va arribar a Europa. Per mi la paret a l’estar al carrer és com la veu del poble, si tu vols pot parlar per tu i si les utilitzes com a mitjà de comunicació, el missatge pot arribar a molta gent i comunicar les teves idees i inquietuds artístiques a un gran públic. Jo intento no ser polític, però sí social i sempre tenir en compte els drets humans recolzant als col·lectius marginats i fent una connexió amb el lloc on estic pintant per apropar-me a la gent que viu allà i cada dia passarà per davant de la peça.
Precisament, l’art al carrer permet establir un vincle més transversal amb la ciutadania. Quina és la percepció envers la recepció de la teva obra al carrer? Consideres el contacte amb l’entorn i els seus habitants un valor afegit a la teva experiència com a artista?
La percepció és molt positiva, la gent que veu la meva obra em comenta que estan feliços i que el xupet els hi dóna alegria i positivisme, els hi alegra la vida. Molts cops la gent és la que et fa pintar al carrer, jo vaig a pintar a un lloc perquè se que les persones ho veuran. No pinto per mi, pinto pel públic. Pinto les coses que a mi m’agraden, però he de ser conscient que la gent serà el públic.
Al llarg de la teva carrera has col·laborat amb desenes d’artistes com Chanoir, El Pezo KamilEscruela, entre d’altres. Com ha influenciat el treball en col·laboració a la teva experiència professional i personal? És important l’intercanvi artístic al sector de l’art urbà?
L’intercanvi entre artistes és molt important, sobretot quan treballes amb exposicions col·lectives o fent dissenys i treballs conjunts. Aquesta compenetració entre artistes és molt maca i molt positiva, dóna molta informació que pots utilitzar després, molt background. Jo no em sento influenciat per altres artistes contemporanis del món del grafiti, però sí que em sento influenciat per Miró, Kandinski, Sorolla, Da Vinci, Warhol, i sobretot també pel còmic. Però també he vist que el meu art ha influenciat a altres artistes que han seguit el corrent del Logo Art. Realment és una evolució lògica, d’utilitzar el poder del grafiti i el poder de pintar al carrer per intentar comunicar alguna cosa, i no únicament fer una firma.
Avui en dia, el “xumet” ja no està només al carrer, ja que podem veure la teva obra representada en marques, exposicions en l’àmbit nacional i internacional, fires d’art… Què t’aporta treballar en diversos ambients i amb diferents formats?
Ja he comentat que vaig estudiar Disseny Gràfic i Publicitat, vaig estar treballant amb empreses de disseny gràfic amb les quals vaig fer diverses campanyes. Però veia que la meva creativitat anava a marques que venien productes que enganyaven als clients, aleshores ho vaig deixar. Més endavant vaig començar a utilitzar el logotip que ja tenia al carrer, el xupet, com a logotip per a vendre productes de marques. Òbviament els productes escollits tenen a veure amb l’art, com per exemple col·laboracions en roba. Actualment tinc la meva pròpia marca on jo mateix faig els dissenys, i és aquí on es veu l’adaptació del disseny del carrer a les marques. A vegades també s’ha fet foto shooting davant dels meus murals, cosa que m’ha fet veure que el meu art té molta força i per això interessa a les marques publicitàries. Per tant hem començat a fer contactes i a col·laborar junts. Realment és molt gratificant veure el disseny acabat o inclús trobar-se amb algú pel carrer que el porta. El treball en aquests àmbits m’aporta visualització, perquè fa que moltes més persones vegin la meva feina, reconeixement perquè es treballa amb marques de renom, i també benefici econòmic.
Per què creus que en els darrers anys l’art urbà ha passat a ser una de les màximes expressions de l’art contemporani?
Ara mateix hi ha hagut un boom mundial causat per part de la gent que fem street art, de les marques de pintura, les xarxes socials… Tot això ja li ha donat molta força, però realment és important fer un breu resum per explicar la presència de l’street art. A l’època feudal l’art era exclusiu pel rei i l’església, és a dir per aquells que tenien el poder. Durant el renaixement, va sorgir l’humanisme, és a dir posar la figura de l’home per davant de la figura de deu, i hi va haver un augment de la burgesia que van començar a fer encàrrecs als artistes. En aquests encàrrecs encara hi havia escenes religioses, però també es mostraven coses de la vida quotidiana. El grafiti el que ha fet és donar un pas similar al que va fer el renaixement, traient l’art de la burgesia i portar-lo a la gent del poble. Ja que es pinta al carrer, i una obra de grafiti és accessible a algú de la classe mitjana. L’street art ha obert un nou mercat d’art, ja que la gent pot comprar les obres. L’art Urbà té una importància històrica, social i de revolució, però també existeix aquesta part econòmica, de negoci. El dolent d’aquesta última part és que molta gent es dedica a vendre el grafiti com a un producte i no com a art.
