Dan Ferrer

Entrevista

Dan Ferrer és un artista visual i muralista que fa de l’espai públic un lloc de poesia i relat compartit. La seva obra, marcada per la figuració i el simbolisme, transforma experiències íntimes en imatges d’una gran força plàstica capaces de connectar amb emocions universals com l’amor, la fragilitat, la identitat o l’esperança. Amb un llenguatge propi que beu del graffiti, el flamenc, la cultura mediterrània i la pintura clàssica, Ferrer construeix un univers visual intens, sensible i profundament humà, on cada mural dialoga amb l’arquitectura, el territori i la comunitat.

La seva trajectòria, desenvolupada entre murals, exposicions i projectes internacionals a Europa, els Estats Units i Mèxic, l’ha consolidat com una de les veus singulars del muralisme contemporani.

El teu estil, que defineixes com a “jazz al·legòric”, combina realisme i improvisació amb símbols universals. Com va néixer aquesta manera d’expressar-te i què hi busques?

El meu llenguatge artístic va començar a prendre forma el 2015, quan vaig començar a buscar una manera de traslladar la poesia a la imatge figurativa. M’interessava representar emocions i conceptes universals —com l’amor, la por o el pas del temps— a través de persones corrents. Per això, els protagonistes de moltes de les meves obres han estat la meva pròpia família, especialment els meus fills i la meva dona.

La inspiració neix precisament d’aquests moments quotidians. Observant els meus fills o compartint temps amb ells descobreixo emocions i reflexions que, tot i partir de la meva experiència personal, parlen d’alguna cosa que tots compartim. Aquí és on trobo l’origen de les meves històries.

En aquella primera etapa predominaven els grisos, amb petites notes de blau inspirades en la blue note del jazz i el blues. D’aquesta relació entre improvisació, simbolisme i poesia va néixer el concepte de «jazz al·legòric».

Tanmateix, la meva obra va fer un gir profund el 2019, quan el meu quart fill va patir un vessament cerebral poques setmanes després de néixer. Aquella experiència va transformar completament la meva manera d’entendre la vida i, amb ella, la meva manera de crear. Paradoxalment, malgrat que la meva vida i la de la meva família es van convertir en un camí tan dur que mai no m’hauria imaginat recorrent-lo, a la meva pintura va començar a aparèixer-hi més color. Davant del dolor, la impotència i el patiment vaig sentir la necessitat de parlar d’esperança, d’energia i de celebració de la vida. D’entendre que només importa l’“aquí i ara”. D’abraçar la vida malgrat el dolor més profund, de somriure encara que no sigui perfecta, i d’entendre que, en lloc de deixar-te enfonsar, has de remar amb més força.

Al mateix temps, vaig anar reconnectant amb les meves pròpies arrels: el flamenc, la poesia de Lorca, la música de Falla i Granados, la pintura costumista espanyola, el carrer, l’abstracció que havia practicat amb el grafit en el passat, els barris kinkis on vam créixer i la cultura mediterrània. A poc a poc, aquests elements van anar ocupant un lloc central en la meva feina, fins al punt que avui ja no sento que el terme «jazz al·legòric» defineixi del tot la meva obra.

Ara continuo buscant poesia, però ja no des de la melangia, sinó des de la intensitat de viure. Pinto per parlar de l’amor, de la fragilitat, de la força i de la identitat. En definitiva, utilitzo l’art per donar plasticitat a la meva manera de sentir.

Després de deixar la publicitat el 2015, vas decidir centrar-te en el teu propi art. Què va canviar en la teva mirada des d’aleshores?

Durant tota la meva vida he lluitat per viure del meu art. Per les circumstàncies del meu entorn, no vaig rebre suport de cap mena (a excepció dels meus amics, que m’han encoratjat constantment) i des de ben jove he fet servir la meva creativitat per tirar endavant. Vaig passar de ser un adolescent que pintava rètols de grafit per a uns quants comerços a ser un jovenet que es reunia a les torres KIO per organitzar accions artístiques internacionals amb Hugo Boss.

Al que sentia a casa —“ningú no es guanya la vida amb un llapis”— jo em responia a mi mateix: “Doncs pels meus collons que sí”. Venia de l’atrape del barri, del zero més absolut, i després d’anys lluitant vaig aconseguir una estabilitat enorme amb la feina. Veia créixer l’estudi que havia creat amb la meva noia i devoràvem els nous projectes per a agències de publi, productores, esdeveniments… amb una ambició enorme.

El problema és que, com més creixia l’estudi, més ens allunyàvem d’allò que realment sempre havíem volgut fer: ser artistes. Artistes de veritat. Econòmicament estàvem increïblement bé, però creativament estàvem esgotats. La nostra obra personal continuava existint, continuàvem exposant i pintant murals, però quan ens asseiem a crear sentíem que ja no teníem espai mental ni emocional per fer-ho de debò.

Hi va haver un moment molt concret que em va fer replantejar-m’ho tot. Anava al cotxe observant la meva filla gran, que aleshores tenia uns cinc anys, i vaig començar a preguntar-me com em recordaria quan fos gran. Potser parlaria de mi com d’un pare que li havia donat estabilitat i comoditats, però que en el fons era una persona trista, desconnectada d’ella mateixa i que no havia complert el seu somni més autèntic. Aquella idea em va colpir moltíssim.

La meva dona i jo vam decidir aleshores fer una pausa radical. Vam marxar tres mesos a viure al bell mig de Manhattan. Hi ha gent que viatja a l’Índia per retrobar-se… per a nosaltres, Nova York era una manera de mirar-nos al mirall, cara a cara, amb tot allò que estimàvem. Passàvem els dies caminant per museus com el Met o el MoMA, recorrent galeries a Chelsea, absorbint art, cinema, música i ciutat. Allà vam entendre una cosa important: que no volíem dedicar la nostra vida únicament a produir per als altres, sinó a convertir-nos plenament en els artistes que sempre havíem volgut ser.

Quan vam tornar a Espanya vam prendre una decisió molt dràstica: rebutjar tots aquells clients i projectes que ocupaven gairebé tota la nostra vida. I no era fàcil, perquè tots eren feines molt ben pagades per a grans agències internacionals. Feia molt vertigen dir “no” a una cosa que et donava estabilitat econòmica per apostar per una obra personal de la qual no sabies si podries viure.

Però, tot i així, vam sentir que era el camí correcte. Totes les decisions importants de la nostra vida les hem pres des de l’amor, i aquella també ho va ser. Vam decidir invertir el nostre temps a tornar-nos a inspirar, a recuperar la nostra veu i a construir una vida més coherent amb qui érem realment. Va ser tot un moviment anar despenjant el telèfon i dir “ja no em truquis més”. Per les seves veus podia imaginar-me les seves cares. Van flipar…

I, tot i que va ser una decisió arriscada, com es diu per aquí, sembla que l’univers, quan ets honest, s’alinea perquè passin coses bones a la teva vida. I per això, avui, soc aquí parlant amb tu de la meva obra personal!

Sols partir d’una idea potent que després desenvolupes fins a fer-la universal. Com trobes aquest equilibri entre allò íntim i allò col·lectiu?

Crec que l’equilibri entre allò íntim i allò col·lectiu apareix d’una manera força natural, perquè les idees més personals acostumen a ser també profundament universals. Jo trobo la inspiració en moments molt quotidians: estant amb la meva família, parlant amb amics o simplement observant una situació aparentment insignificant. De fet, algunes de les meves millors idees han sorgit en escenes completament normals, com veure la meva filla berenar un dimarts qualsevol a les set de la tarda.

A partir d’aquí començo a fer-me preguntes. Primer són preguntes personals, relacionades amb mi, amb els meus fills o amb el meu entorn més proper, però de seguida m’adono que aquestes emocions o reflexions no són únicament meves. El pensament que em travessa quan observo un dels meus fills probablement és el mateix que està tenint qualsevol pare o mare en una altra part del món.

El que faig com a artista és no deixar que aquest pensament es perdi. L’anoto, el desenvolupo i busco la manera de traduir-lo a un llenguatge visual. Intento convertir una emoció fugaç en una imatge capaç de connectar amb altres persones. Per això crec que les meves obres neixen d’experiències molt personals, però parlen d’emocions que compartim tots.

Obres com Rebuild Ourselves transmeten resiliència i reconstrucció. Com trasllades aquestes emocions a l’espai públic?

La manera com porto aquest tipus d’emocions a una expressió plàstica neix d’un procés molt concret. Normalment tot comença amb una idea o una emoció que apareix en un moment quotidià. A partir d’aquí faig esbossos molt ràpids a línia, buscant composicions i postures que siguin capaces de transmetre exactament allò que vull explicar.

M’interessa molt que els personatges tinguin una presència gairebé teatral, com si fossin la il·lustració congelada d’un poema o l’instant aturat d’una obra de teatre. No només importen els elements que apareixen a la imatge, sinó també com el cos, la postura o fins i tot un petit gest poden expressar una emoció concreta.

Després d’aquests primers dibuixos faig sessions fotogràfiques amb models —moltes vegades la meva pròpia família— per traslladar aquestes idees al món real. Aquí el procés evoluciona molt, perquè hi ha coses que funcionen sobre el paper i d’altres que només apareixen quan veus el cos en moviment. A vegades fins i tot trobo accidentalment una expressió o una postura que resumeix perfectament el concepte que estava buscant.

Posteriorment treballo digitalment la composició, combinant fotografia, pintura digital i muntatge, afinant cada detall. Per a mi, una inclinació mínima del cap o un canvi molt petit en la mirada pot transformar completament allò que transmet l’obra.

Quan finalment porto la peça a l’espai públic, el mural deixa de ser només una imatge i comença a dialogar amb l’arquitectura i amb l’entorn. Al carrer mai no treballes sobre un llenç perfecte: hi ha finestres, relleus, cornises, volums i formats irregulars. Per això adapto tota la composició a l’edifici i reorganitzo els elements perquè l’obra respiri amb l’espai i en formi part. Crec que aquesta integració és important, perquè l’art públic ha de representar emocions, però també conviure amb la vida quotidiana de les persones que hi passen pel davant.

Com va sorgir la teva proposta per a Sant Andreu de la Barca dins de KROMATIC i quins valors volies transmetre?

La proposta per a Sant Andreu de la Barca va sorgir a partir de la mateixa vida que conviu dins de l’edifici Aigüestoses, un espai que no funciona només com a biblioteca, sinó com un veritable punt de trobada cultural. Allà conviuen la lectura, la música, la ràdio municipal, la dansa i diferents activitats creatives, així que des del principi vaig sentir una responsabilitat especial amb aquest projecte.

La meva obra acostuma a parlar de la importància de la cultura, de la creativitat i de l’art com a eines de creixement personal, especialment durant la infància, així que sentia que el mural no podia ser simplement decoratiu. Volia construir una imatge que transmetés tot aquest flux constant d’aprenentatge, expressió i vida cultural que passa dins de l’edifici.

Des del principi també vaig tenir clar que volia evitar els clixés relacionats amb la cultura. No m’interessava fer un collage evident de llibres o notes musicals, sinó crear una mena de jungla visual, un entorn més orgànic i emocional, on tots els elements convisquessin dins d’una composició plena de moviment.

Per això hi apareixen dos personatges que funcionen com a al·legories de l’expressió i l’aprenentatge. A més, vaig aprofitar la mateixa arquitectura de l’edifici com a part activa de la composició. Les llargues finestres horitzontals, en lloc de ser un problema, em van permetre ocultar parts concretes dels rostres i destacar-ne d’altres, generant punts focals molt concrets i jugant amb la manera com l’espectador reconstrueix emocionalment les figures.

Dins de l’obra hi apareixen elements vinculats al mateix espai, com els llibres o la música, però reinterpretats des del meu llenguatge visual. La guitarra espanyola, per exemple, hi té un paper important perquè el meu imaginari creatiu està profundament lligat al flamenc i a la cultura popular espanyola.

També m’interessava generar un contrast entre els personatges i el fons. Les figures transmeten calma, concentració i reflexió, perquè l’edifici també és un lloc d’estudi, d’escolta i d’aprenentatge. En canvi, l’entorn que els envolta és ple de color, formes i moviment, representant tota l’energia creativa que neix constantment dins d’aquest espai.

I, per descomptat, hi apareixen elements recurrents en la meva feina, com els gerros i els clavells vermells, que per a mi simbolitzen creixement, arrelament, vida i transformació. En el fons, el mural intenta parlar precisament d’això: de com la cultura pot convertir-se en un lloc on les persones creixen, s’expressen i construeixen identitat col·lectiva.

Quina experiència personal t’emportes d’aquest procés col·lectiu amb altres artistes i amb la comunitat?

L’experiència dins de KROMATIC va ser molt positiva tant a nivell professional com humà. Crec que una de les claus és la direcció del festival. Es nota molt quan un projecte està liderat per algú amb experiència real dins del muralisme i de la producció artística, com és el cas d’en Marc, perquè tot funciona amb fluïdesa. No és el típic esdeveniment on arribes, et donen material i l’organització desapareix. Aquí hi havia un equip molt atent i eficient, capaç de resoldre qualsevol imprevist de manera ràpida i natural, i això, per als qui treballem professionalment al carrer, marca molt la diferència.

També va ser molt enriquidor compartir temps amb altres artistes. Alguns ja eren amics o coneguts i d’altres eren cares noves, però aquest tipus de trobades sempre generen converses molt interessants. Més enllà de la pintura, acabes compartint experiències, inquietuds, processos creatius o simplement moments quotidians.

A nivell humà, Sant Andreu de la Barca em va deixar una sensació de molt bon rotllo. Em va sorprendre molt la relació entre la gent del municipi i la manera com interactuen al carrer. Hi havia una proximitat i una naturalitat molt especials. Es percebia un ambient molt obert i molt positiu cap a l’art i cap al que estava passant als carrers.

Al final, quan sents que la gent rep el projecte amb entusiasme i que la feina que fas s’està convertint en un punt de trobada, doncs, òbviament, l’experiència és molt més emocionant.

Has treballat en ciutats d’Europa, els Estats Units i Mèxic. Quines diferències has trobat en la manera com la gent rep la teva obra?

Crec que, tot i haver treballat en contextos culturals molt diferents, la recepció emocional de la meva obra no ha estat tan diferent com podria semblar. Al cap i a la fi, la feina que faig parla molt d’emocions humanes, de vincles, d’identitat, de fragilitat o d’esperança, i això connecta amb la gent independentment del lloc on visqui. La part poètica i emocional de les obres s’acostuma a entendre d’una manera força universal.

Sí que he notat que fora d’Espanya la gent percep molt clarament el component cultural espanyol que hi ha en la meva feina. El meu imaginari visual està profundament influït pel flamenc, la tradició mediterrània, el color, la intensitat emocional o certes referències culturals que formen part de qui soc, i això des de fora es percep de seguida.

En molts llocs, especialment a Europa o als Estats Units, m’han comentat que els meus colors i la meva manera de construir les imatges els resulten molt “espanyols”. Relacionen molt aquesta paleta intensa i lluminosa amb conceptes com el sol, l’energia, la passió o l’expressivitat mediterrània. I és curiós perquè moltes vegades jo no ho busco de manera conscient; simplement forma part natural de la meva manera d’expressar-me.

També m’ha passat que, fora d’Espanya, algunes persones perceben l’obra com una cosa exòtica o molt identitària, però en un sentit positiu. Crec que al final el que connecta és precisament això: que la feina neix d’alguna cosa molt autèntica i molt arrelada culturalment, però al mateix temps parla d’emocions que qualsevol pot reconèixer com a pròpies.

Dels festivals en què has participat, com Fanzara o CI Urban Fest, quin recordes amb un afecte especial i per què?

La veritat és que podria escriure un llibre sencer responent aquesta pregunta, perquè pràcticament en tots els festivals en què he participat m’he endut experiències molt especials. Més enllà de les ciutats o dels murals, el més important per a mi sempre han estat les persones. Una cosa que es repeteix constantment és que arribo a un festival pensant que hi vaig a treballar amb altres artistes i organitzadors, i acabo marxant-ne amb amics.

Amb el temps t’adones que aquest tipus de projectes generen vincles molt forts. Comparteixes moltíssimes hores, converses, problemes, àpats, cansament i moments molt intensos. I encara que després passin mesos o anys, aquests llaços continuen allà. Sempre guardo moltíssim afecte a la gent que he anat coneixent pel camí.

Per explicar una anècdota divertida, durant el MIAU, l’Axel Void i jo fèiem anys aquells dies. Enmig d’un dels àpats multitudinaris que es fan al poble —amb paelles enormes i moltíssima gent reunida— van apagar els llums i van aparèixer amb pastissos per celebrar-nos l’aniversari. Després, el director del festival ens va regalar uns tovallons on hi havia escrit: «val per un massatge». Pensàvem que era simplement una broma… fins que una estona més tard ens van portar a un pis on realment ens estaven esperant dues massatgistes amb les seves lliteres. Va ser un d’aquells moments surrealistes i meravellosos.

L’últim projecte en què he participat, la residència Moniker a Tulum, uff… això ha estat tot un viatge extrasensorial, tan intens que no cap en unes línies, així que millor us remeto a les meves xarxes, on podeu saber més sobre aquesta experiència increïble.

De quina manera creus que els murals poden transformar un barri o donar identitat a un espai?

Crec que la simple presència de l’art ja és transformadora. Tant se val si passa en un teatre, en un museu, en un concert o davant d’un mural: quan una persona presencia una expressió artística, alguna cosa passa dins seu. L’art et pot inspirar, emocionar o fer-te preguntes que es queden amb tu molt després d’haver viscut aquella experiència.

Per això crec que l’art públic té un valor enorme. No és el mateix desplaçar-te a un lloc concret per buscar art que trobar-te’l de sobte a la porta de casa, formant part de la teva vida quotidiana. Canvia completament la relació que tens amb l’espai. Sortir de casa i trobar-te una obra capaç d’estimular-te emocionalment no produeix el mateix efecte que caminar entre parets deteriorades o espais abandonats. L’art pot alterar fins i tot la manera com afrontes la resta del dia, perquè aquest primer estímul visual i emocional ja et col·loca el cap en un altre lloc.

A més, els murals acaben convertint-se en punts de trobada i d’identitat col·lectiva. Igual que passa amb una plaça, un bar emblemàtic o un monument, les persones acaben incorporant aquestes obres al seu imaginari quotidià. El mural deixa de ser una cosa aliena i passa a sentir-se com una part del barri i de la comunitat.

Això és el que em sembla més bonic de l’art urbà: encara que l’obra neixi de la visió d’un artista, un cop és al carrer deixa de pertànyer-li del tot. Passa a formar part de la vida de les persones i de l’entorn.

Quin pes tenen per a tu els missatges socials davant de l’estètica pura en la teva obra?

Per a mi, el contingut i l’estètica són inseparables. No sabria dir en quin percentatge pesa cada cosa, però sí que tinc clar que no podria fer una obra únicament des del vessant visual si al darrere no hi hagués una idea, una emoció o una història que m’impulsés a crear-la. El que realment em mou a pintar és el contingut: la necessitat d’expressar alguna cosa, de reflexionar sobre una emoció o de traslladar una poesia visual concreta. Si això no hi és, el procés creatiu perd sentit per a mi.

Fa anys vaig tenir una mena de punt d’inflexió en què vaig sentir que tot el que fes havia de contenir una intenció real. No volia limitar-me a produir imatges sense més; necessitava que cada obra estigués parlant d’alguna cosa important per a mi, encara que fos d’una manera simbòlica o oberta a diferents interpretacions.

Però, al mateix temps, l’estètica també és fonamental, perquè és precisament el llenguatge amb què explico aquestes històries. I quan parlo d’estètica no em refereixo a “fer una cosa bonica”, sinó a construir una experiència visual capaç de transmetre emocions sense necessitat d’explicar-les amb paraules. Per a mi, una obra no hauria de dependre d’un text al costat per funcionar (tot i que a vegades sí que hi suma). La pintura, la composició, el color, els cossos, les postures o les expressions han de ser capaços de parlar per si sols.

Per això cuido moltíssim tots aquests elements. La postura d’un personatge, la direcció d’una mirada, la tensió corporal, la relació entre colors o l’equilibri de la composició formen part del missatge igual que el concepte inicial. Tot ha d’empènyer en la mateixa direcció emocional.

I encara que després cada persona interpreti l’obra des de la seva pròpia experiència —cosa que, a més, m’interessa molt—, sí que necessito que hi hagi un impacte emocional, que la imatge provoqui alguna cosa. Que no sigui només una cosa que es mira, sinó una cosa que es sent. Per a mi és aquí on el contingut i l’estètica deixen de ser dues coses separades i passen a convertir-se en una sola eina d’expressió.

L’art urbà depèn en gran part de finançament públic o privat. Quin model de suport consideres més sostenible de cara al futur?

Crec que el futur de l’art urbà necessita la convivència de diversos models de suport: el públic, el privat i també el personal o autofinançat. Tots tres són importants i compleixen funcions diferents dins de l’ecosistema artístic.

El finançament públic em sembla fonamental perquè l’art té una funció social molt important. De la mateixa manera que les institucions inverteixen en places, parcs o infraestructures, també haurien d’invertir a acostar l’art i la cultura a l’espai quotidià de les persones. L’art públic transforma entorns, inspira, genera identitat i apropa la creativitat a gent que potser mai no entraria en un museu o en una galeria.

El finançament privat també té un paper molt valuós. Hi ha empreses, fundacions i projectes privats que estan impulsant iniciatives increïbles relacionades amb l’art urbà, creant autèntics museus a l’aire lliure i desenvolupant treballs curatorials d’altíssim nivell. Igual que les galeries privades apropen l’art contemporani al públic des d’un altre context, molts projectes privats dins del muralisme estan ajudant a professionalitzar i expandir el sector.

Però, a més, crec que és molt important reivindicar una tercera via: l’autofinançament i la iniciativa personal dels mateixos artistes. Moltíssimes persones arreu del món continuen intervenint l’espai públic invertint el seu propi temps, diners i energia, moltes vegades fora dels circuits institucionals o comercials. I això també és essencial per mantenir viu el llenguatge de l’art urbà.

De fet, moltes vegades les propostes més arriscades, més lliures o més innovadores neixen precisament d’aquí. Quan treballes per a grans institucions o marques et pots trobar amb limitacions, condicionants o línies que no es poden creuar. En canvi, quan un artista crea des de la independència absoluta, es pot permetre experimentar, equivocar-se, trencar codis o llançar missatges que potser ningú no finançaria.

I crec que aquesta llibertat és imprescindible perquè l’art continuï evolucionant. Moltes de les obres o moviments que realment han fet avançar l’art van néixer des de posicions incòmodes, lliures i poc rendibles. Per això penso que l’equilibri ideal no consisteix a triar un únic model, sinó a permetre que tots convisquin i es complementin.

Com s’hauria de plantejar la relació entre artistes, institucions, productors i patrocinadors perquè no es perdi l’essència del missatge?

La relació entre artistes, institucions, productors i patrocinadors és un equilibri molt complex, perquè cadascuna d’aquestes parts té motivacions i necessitats diferents. Les institucions busquen generar impacte cultural o social, els patrocinadors tenen uns interessos concrets, els productors necessiten que el projecte funcioni a nivell organitzatiu i els artistes intenten protegir el seu llenguatge i la seva veu. Aconseguir que tot això convisqui de manera sana no és senzill, però crec que precisament aquí hi ha la clau: trobar un equilibri on totes les parts siguin capaces tant d’aportar com de cedir.

Quan aquest equilibri existeix, els projectes solen funcionar molt bé i l’art urbà es pot desenvolupar de manera potent i positiva dins de les ciutats. Crec que part del creixement que ha tingut el muralisme en els últims anys ve precisament del fet que, en molts casos, aquests engranatges han sabut entendre’s entre si.

Ara bé, també crec que és important assumir que no totes les idees poden existir dins d’estructures institucionals o comercials. Hi ha vegades en què un artista necessita dir alguna cosa o experimentar d’una manera que simplement no encaixa dins de certs marcs, ja sigui per qüestions de contingut, d’estètica o de risc creatiu. I és aquí on entra en joc la independència.

Per això considero fonamental que els artistes continuïn tenint espais de llibertat absoluta, encara que això impliqui treballar des de l’autofinançament o des de formats més petits i menys visibles. El valor d’una obra no depèn de la seva escala ni de la quantitat de recursos que tingui al darrere. Pots trobar murals gegants tècnicament impecables però buits de contingut, i obres molt més petites capaces de generar un impacte emocional i cultural molt més profund.

Al final, el més important és que l’art continuï avançant i que els artistes puguin continuar desenvolupant una veu autèntica. I perquè això passi, de vegades cal suport institucional i d’altres, justament el contrari: independència total per poder arriscar, trencar límits i empènyer el llenguatge artístic cap a nous llocs.

Pel que fa a la professionalització del sector, creus que els artistes urbans ja compten amb reconeixement i honoraris justos, o encara queda recorregut?

Sí que crec que hi ha hagut una professionalització molt important del sector en els últims anys i que el reconeixement cap a l’art urbà ha canviat molt. Fa temps encara existia una certa mirada que veia els muralistes com a «grafiters vinguts amunt» o com una disciplina menor dins de l’art contemporani. Avui això ja no té sentit. L’art urbà és present a galeries, museus, institucions, mitjans de comunicació i grans projectes internacionals. S’ha convertit en una de les corrents creatives més potents i visibles del nostre temps.

De fet, jo considero que l’autèntic gest d’avantguarda avui no té tant a veure amb un estil pictòric concret, sinó amb el fet d’haver tret l’art dels espais tradicionals i haver-lo portat directament a la vida quotidiana de les persones. Per a mi, aquesta democratització de l’art és una de les transformacions culturals més importants que han tingut lloc en les darreres dècades.

També percebo que després de la COVID hi va haver un canvi important dins del sector. Durant la pandèmia es van paralitzar moltíssims projectes i crec que això va fer reflexionar tant artistes com organitzadors i institucions sobre les condicions laborals. Des d’aleshores he notat una consciència professional més gran i, per exemple, cada vegada és menys habitual trobar festivals que pretenguin treballar sense oferir honoraris dignes als artistes. I això em sembla un avenç molt positiu.

Ara bé, tot i que sí que existeix un reconeixement més gran, encara hi ha moltíssima diferència entre països pel que fa a pressupostos i condicions econòmiques. La distància entre el que es pot cobrar per un mural a Espanya, en altres països europeus o als Estats Units continua sent enorme. I crec que això està molt relacionat amb les polítiques culturals i fiscals de cada lloc. Els països que realment aposten per l’art i en faciliten el desenvolupament acaben generant indústries culturals molt més sòlides.

En aquest sentit, els Estats Units continuen jugant en una altra lliga a nivell econòmic i d’inversió en art públic. Però, tot i així, crec que el camí general del sector és positiu i que cada vegada hi ha una consciència més gran que darrere d’un mural no només hi ha pintura, sinó anys de formació, investigació, risc i feina professional.

Si mirem cap al futur, com imagines un sistema econòmic que permeti als muralistes viure de la seva feina sense perdre llibertat creativa?

Crec que el repte de trobar un sistema econòmic que permeti als muralistes viure de la seva feina sense perdre llibertat creativa no té una solució senzilla, perquè quan hi ha una inversió econòmica també hi acostuma a haver expectatives per part de qui aporta aquests recursos. És lògic que institucions, empreses o patrocinadors vulguin obtenir algun tipus de retorn cultural, social o fins i tot d’imatge. Per això l’equilibri entre finançament i llibertat creativa sempre serà delicat.

Dit això, crec que la primera responsabilitat recau en els mateixos artistes. Si un creador no defensa una veu pròpia en el seu treball personal, difícilment podrà reclamar llibertat creativa dins de projectes finançats. La independència artística no es concedeix; també s’ha de construir i demostrar a través d’una trajectòria coherent.

Per a mi és fonamental que els artistes mantinguin sempre un espai d’investigació, risc i exploració personal. L’art només evoluciona quan hi ha persones disposades a experimentar, equivocar-se i seguir camins propis, fins i tot quan aquests camins no són els més rendibles ni els més fàcils de finançar. Per això crec que, encara que un artista treballi dins de circuits institucionals o comercials, mai no hauria de renunciar a desenvolupar paral·lelament aquelles idees que realment li importen.

En un escenari ideal, les institucions, fundacions i entitats que donen suport a l’art haurien d’entendre precisament el valor d’aquesta llibertat. De fet, ja existeixen models que funcionen així: organitzacions que financen processos d’investigació i creació sense imposar resultats tancats. M’agradaria pensar que en el futur aquest tipus de suport serà cada vegada més habitual.

Al final, la cultura avança gràcies a la llibertat creativa. I com més capaços siguem de generar sistemes que permetin als artistes investigar, experimentar i expressar-se sense por, més ric serà també el desenvolupament artístic i cultural de la societat en el seu conjunt.

En quins projectes estàs treballant ara i cap a on t’agradaria portar la teva obra en els pròxims anys?

Aquest any estic immers en diversos projectes que m’il·lusionen especialment perquè representen una evolució natural de la meva feina. Un dels més importants ha estat la presentació de la meva primera escultura a la galeria Anderson Smith d’Atlanta, acompanyada de noves obres sobre tela en què també estic explorant noves línies. Estic molt motivat endinsant-me en aquesta disciplina escultòrica, i especialment en l’escultura pública de gran format, que s’està convertint en una direcció de treball que m’interessa molt desenvolupar en els pròxims anys.

A més, com a presentació d’aquestes obres vaig organitzar un xou a la galeria, a manera de performance molt sensorial de pintura, poesia, moda i ball flamenc, que va deixar els assistents amb la sensació d’haver fet un bon viatge dins del meu cap, i amb què tots vam gaudir moltíssim.

També he realitzat recentment el meu primer mural de gran format als Estats Units, a la ciutat de Dallas, dins del projecte Art Docks. Ha estat una experiència extraordinària i, a més, ha obert noves oportunitats i converses que em mantenen molt motivat respecte al futur de la meva feina en aquell país.

D’altra banda, acabo de tornar d’una residència artística organitzada per la Fundació Moniker a Tulum, Mèxic. Han estat deu dies de convivència, creació i connexió amb la natura en un entorn molt especial. Allà hi vaig desenvolupar una obra molt singular que intervenia un habitatge sencer d’una família local maia, un projecte que vaig poder dur a terme gràcies al suport i la confiança de Tina Ziegler, directora de la fundació. Ha estat una d’aquelles experiències que et recorden per què fas art.

A més, en els pròxims mesos participaré en diversos festivals internacionals que encara no s’han anunciat oficialment, així que de moment no en puc compartir els detalls, però aniran apareixent a poc a poc a les meves xarxes.

Del que sí que puc dir alguna cosa, perquè acaba de sortir a la llum, és la meva participació al Waterford Walls d’Irlanda, on faré una obra de gran format gràcies al suport de l’Instituto Cervantes de Dublín i del mateix festival.

I, més enllà dels projectes concrets, sento que estic travessant un moment de creixement molt estimulant. Estic desenvolupant noves obres a l’estudi, explorant formats diferents i ampliant els límits del meu propi llenguatge visual. Si penso en els pròxims anys, m’agradaria dur a terme les col·laboracions que avui encara són converses, continuar coneixent gent nova, països nous i abraçar tot el que ha de venir. El fet de no saber què serà, aquesta incertesa, és el més estimulant de la nostra professió.

Podries resumir la teva trajectòria o el teu propòsit artístic en una sola frase o idea?

En el fons, utilitzo l’art com el meu propi psicòleg. Pinto per entendre la vida i per entendre’m a mi mateix. I espero que, en compartir aquest procés, també pugui acompanyar altres persones en el seu.

Projectes destacats amb Rebobinart