Shozy — Entrevista

Reconegut per les seves tècniques de pintura en 3D, Shozy és un artista rus especialitzat en il·lusions òptiques aplicades a l’espai públic. El seu treball s’ha pogut veure en ciutats com Moscou, Sharjah i Berlín, on ha desenvolupat intervencions murals que juguen amb la percepció, el volum i la profunditat visual.

A través del muralisme, Shozy transforma superfícies planes en escenaris visuals que alteren la lectura de l’espai urbà, convidant l’espectador a interactuar amb l’obra des del moviment i el punt de vista.

Vas començar fent grafiti a Moscou als anys 2000, en un context molt diferent de l’actual. Mirant enrere, quin tipus de relació tenies aleshores amb la ciutat i com ha canviat amb la teva pràctica actual?

Quan vaig començar a fer grafiti a principis dels anys 2000, era un moment completament diferent. Moscou acabava de sortir dels anys 90, el país semblava que començava a viure de nou. Hi havia una sensació de més llibertat, almenys així es percebia aleshores. La ciutat se sentia com un espai obert per actuar.

Ara tot ha canviat. Hi ha càmeres, més control, moltes coses ja no són possibles. Però el grafiti no ha desaparegut; simplement ha canviat, ha passat a funcionar d’una altra manera i sota altres formes. Aleshores feia principalment grafiti, sovint de manera il·legal. Ara treballo de manera legal i em dedico a coses més àmplies: intervencions a l’espai urbà i murals.

El teu treball actual està força allunyat de la immediatesa del grafiti. En quin moment sents que vas deixar d’intervenir l’espai per començar a construir-lo?

El canvi va ser gradual. En algun moment em va començar a interessar no només deixar una imatge a la paret, sinó treballar amb la mateixa superfície i amb l’espai que l’envolta. Vaig començar a connectar la imatge amb l’arquitectura i, a poc a poc, a esborrar la frontera entre totes dues. Probablement això va començar fins i tot abans dels murals d’autor, quan el que era important va passar a ser la interacció amb l’espai més que no pas el dibuix en si.

El teu treball ja no funciona únicament com a imatge, sinó com a experiència perceptiva. Què t’interessa més avui: representar alguna cosa o alterar la manera com es percep?

M’interessa sobretot la frontera entre la imatge i la percepció. Entenc la meva pràctica com un joc amb la realitat. Tota imatge ja forma part de la realitat, fins i tot quan mostra alguna cosa que en la realitat normal no podria existir. Quan la imatge comença a funcionar en l’espai, apareix un efecte de recursivitat: la realitat conté la imatge, la imatge genera una altra realitat, i l’espectador es mou constantment entre totes dues.

Quan treballes amb il·lusió òptica, l’espectador completa l’obra a través de la seva mirada. Fins a quin punt sents que controles aquesta experiència i on la perds?

L’espectador és aquí un element clau. Mentre ningú la mira, l’obra existeix com a objecte. En el moment de la percepció, s’activa. És l’espectador qui la fa funcionar. Puc controlar la composició, el punt de vista i el principi de la il·lusió, però a partir d’aquí entra en joc la percepció de cada persona. I això ja és una cosa que no es pot controlar completament.

Moltes de les teves peces presenten superfícies tibades, elements semblants al plàstic o ruptures simulades. Què t’atrau d’aquesta idea de «material forçat» dins l’espai urbà?

Tot va començar amb els llenços. Quan vaig començar a pintar polietilè, no m’interessava el material en si, sinó la possibilitat de mostrar la superfície del llenç. El material transparent semblava no representar res, però al mateix temps feia visible la base sobre la qual tot succeeix. En el fons, no treballava amb un objecte, sinó amb el mateix suport de la imatge. El polietilè era una eina que permetia fer visible allò que normalment roman ocult.

Més endavant aquest enfocament va passar a l’espai urbà. Vaig començar a utilitzar la paret de la mateixa manera que abans utilitzava el llenç. M’interessa la superfície mateixa i com la imatge interactua amb ella. Amb el temps vaig passar del plàstic a la malla. És més simple i mostra l’espai d’una manera més directa, sense efectes innecessaris, i permet simplificar encara més la imatge.

Els teus murals semblen alterar físicament la paret, fins i tot quan no ho fan. T’interessa més que l’espectador qüestioni el que veu o que ho accepti sense dubtar?

M’interessa sobretot la frontera entre la imatge i la percepció. Entenc la meva pràctica com un joc amb la realitat. Quan la imatge comença a funcionar en l’espai, apareix un efecte de recursivitat: la realitat conté la imatge, la imatge genera una altra realitat, i l’espectador es mou constantment entre totes dues.

El teu treball depèn molt del punt de vista i de la seva relació amb l’edifici. Com condiciona l’arquitectura les teves decisions i quan intentes anar-hi en contra?

L’arquitectura per a mi és la base del treball. Continuo la forma existent de l’edifici i, a partir d’aquí, hi treballo: la distorsiono, l’amplio i la reconstrueixo. Per a mi és important partir de l’espai real. Això és el que genera l’efecte en què la imatge i l’arquitectura comencen a percebre’s com una sola cosa.

T’interessa més integrar el teu treball a l’edifici o generar-hi fricció?

De vegades el treball es basa en una integració total amb l’edifici; altres vegades, en una tensió amb ell. Tots dos enfocaments són possibles, depenent del projecte.

Les teves peces solen generar un impacte visual immediat. En un context on les imatges es consumeixen molt ràpidament, com evites que l’obra es redueixi a aquell primer moment de «wow»?

Avui dia hi ha moltíssim contingut visual, així que el primer impacte visual sempre és important. L’obra ha d’aturar la mirada encara que sigui només per un segon. Però per a mi aquest no és l’objectiu. L’important és el que passa després, quan la persona comença a mirar l’obra amb més atenció. No crec que la imatge hagi de contenir necessàriament un significat ocult. Moltes vegades el mateix treball amb l’espai ja és el contingut.

Creus que l’art urbà s’està desplaçant cap a una lògica més espectacular que reflexiva? On situes el teu treball dins d’això?

L’espectacularitat i una percepció més reflexiva no es contradiuen. El primer pot atreure; el segon apareix després.

El teu treball implica un alt nivell de planificació i precisió. Quin espai queda per a l’error o l’inesperat dins del teu procés?

Intento planificar-ho tot tant com puc per endavant, però és impossible preveure-ho tot. Treballem en llocs diferents, amb condicions diferents: materials, superfícies i clima. Sempre hi ha un moment d’adaptació in situ.

El grafiti tradicional implicava un risc físic i temporal. En la teva pràctica actual, on existeix avui aquesta sensació de risc?

Abans el risc estava relacionat principalment amb el caràcter il·legal del grafiti. Ara el treball és legal, però continua existint un altre tipus de risc: moltes vegades treballem en alçada, i això sempre implica un perill físic. M’agrada aquesta sensació de treballar sobre la ciutat des de dalt. Potser és aquí on avui es manté aquest element de risc.

Vas passar de pintar il·legalment a treballar en projectes internacionals. Com ha canviat la teva relació amb l’espai públic a través d’aquesta transició?

Quan feia únicament grafiti, tenia una visió una mica diferent de moltes coses. Però hi ha principis bàsics que no han canviat gaire. Mai he considerat el grafiti en una paret corrent com una cosa que provoqui un dany greu o irreversible; normalment és una superfície que es pot tornar a pintar i retornar al seu estat original.

Amb el temps vaig començar a prestar més atenció a la reacció de la gent. Vaig veure que allò que faig sovint genera emocions positives, i això es va convertir en una part del procés. També distingeixo dos nivells en el meu treball: allò que faig per a mi i com és percebut pels altres. Quan aquestes dues coses coincideixen, és el resultat més interessant.

En aquest pas cap a contextos més institucionals, quins aspectes de la teva pràctica s’han reforçat i quins s’han diluït?

En un projecte com Nou Sentit Urbà, on el context està definit i mediat, com trobes espai per desenvolupar la teva pròpia proposta?

A l’espai urbà existeix des de fa temps la pràctica del mural com a eina principalment decorativa. Però a mi m’interessa la idea que el mural pugui existir no només com a decoració, sinó com a art autònom. En aquest cas deixa de ser un element decoratiu i passa a ser una declaració artística dins la ciutat.

Quan hi ha llibertat per a l’artista, solen sorgir resultats més forts i inesperats. Per això m’interessa mantenir un equilibri: de vegades tenir en compte el context, però sense convertir-lo en l’única base del treball.

Quan treballes en un entorn específic com Nou Barris, què pesa més en les teves decisions: el repte tècnic o la lectura del lloc?

No sempre treballo directament amb el context local. Hi ha projectes en què és important i m’hi submergeixo, però en general acostumo a mantenir una postura més lliure i partir de la meva pròpia lògica artística. Quan hi ha llibertat per a l’artista, solen sorgir resultats més forts i inesperats. Per això m’interessa mantenir un equilibri: de vegades tenir en compte el context, però sense convertir-lo en l’única base del treball.

Si elimines la il·lusió òptica del teu treball, què roman i què desapareix?

Em costa separar-ho completament perquè el meu estil està molt basat en la il·lusió òptica i el treball amb l’espai. Però fins i tot sense la il·lusió com a recurs, continua existint l’interès per l’espai i per com la imatge pot reinterpretar-lo. Tinc treballs plans —en paper o llenç— on no hi ha il·lusió directa, però sí les mateixes reflexions sobre l’espai i la seva percepció.

És a dir, desapareixeria l’efecte concret, però no l’enfocament. Continuo interessat en com la imatge pot treballar amb la sensació d’espai.

A mesura que el teu treball es torna més precís i controlat, què continues intentant explorar que et genera incertesa?

No apareix una resposta específica per a aquesta pregunta entre els textos facilitats. La reflexió més propera és:

«Puc controlar la composició, el punt de vista i el principi de la il·lusió, però a partir d’aquí entra en joc la percepció de cada persona. I això ja és una cosa que no es pot controlar completament.»