Taquen és un artista visual i muralista nascut a la Corunya el 1992 i establert a Madrid, graduat en Belles Arts per la Universitat Complutense, dedicat a la creació pictòrica, la intervenció en l’espai públic i l’anàlisi de la relació entre l’ésser humà i la natura.
El seu treball se situa entre l’art urbà, el dibuix i l’anàlisi de la identitat comunitària, amb una clara vocació d’intervenció en l’espai públic. A través de murals de gran format i projectes col·laboratius en entorns tant urbans com rurals, Taquen utilitza elements naturals i paletes cromàtiques harmonitzades per activar noves lectures sobre el moviment, l’arrelament i la convivència amb l’entorn, transformant murs i façanes en dispositius culturals, simbòlics i de cohesió social.
El teu treball està molt lligat al viatge i a diferents contextos. Comparant Madrid i Catalunya, on creus que es treballa con més criteri i on veus més inèrcia o improvisació?
A cada lloc on he treballat he sentit que es feien les coses de forma diferent, en uns millor, en altres pitjor; en alguns la logística és perfecta, mentre que en altres m’he hagut de gestionar jo mateix tot el projecte, cosa que sol passar sovint. Per a qualsevol artista resulta a vegades utòpic aconseguir les millors condicions pel que fa a viatge, estada, comoditats, logística, transports, un mur llest per pintar, els materials correctes, les grues o escales… Són molts elements els que giren entorn d’un projecte i, a més, després hi ha l’ajuda i la companyia. A Barcelona he tingut la fortuna de treballar durant els dos últims anys en diversos projectes. Vaig pintar a Sant Andreu, Mollet i Nou Barris l’any passat, i aquest any a Cerdanyola. Tot i ser organitzacions diferents, crec que han estat projectes ferms, amb un seguiment previ pel que fa a la relació entre l’artista i l’entorn o ubicació del seu treball per aconseguir que l’obra final mantingui un diàleg i estigui contextualitzada, i també perquè pugui ser compresa i compartida per les persones que habiten i conviuen en aquests llocs. Han estat projectes majoritàriament ben remunerats i gestionats. A Madrid, on visc, també he tingut l’oportunitat de realitzar projectes; dormir a casa no té preu. La gestió logística és molt més senzilla per a mi i, tot i haver de gestionar, contractar i encarregar-me més personalment de tots aquests detalls, crec que compensa. Han estat, a més, projectes en els quals com a artista m’he sentit molt valorat i on en el futur podré tornar a treballar de nou. És una ciutat on l’art urbà ha arribat una mica més tard, on diverses empreses o companyies treballen per dur a terme i gestionar aquests projectes, però també arriben directament del propi Ajuntament de Madrid. En definitiva, no em decantaria per un lloc o per l’altre, crec que tots dos tenen els seus pros i els seus contres.
Has treballat amb nosaltres a Nou Sentit Urbà i a KROMATIC, dos formats bastant diferents. Com vas plantejar cada intervenció i quines decisions vas prendre en cada cas per adaptar-te (o no) al context?
A Nou Sentit Urbà, la informació que vaig utilitzar per a la creació de la peça venia donada per un context més generalista del barri, de la seva història. Vaig fer una investigació prèvia i vaig adaptar un treball recurrent en els meus projectes, com són els ocells migratoris, a la situació i al context. En canvi, a Kromatic, vam sol·licitar als habitants i a diverses associacions que ens suggereixin temes sobre els quals desenvolupar la meva obra. En aquest cas, la cultura i les tradicions eren els eixos sobre els quals giraria el meu treball. Després de rebre les seves opinions, vaig fer diversos esbossos relacionats amb les seves danses, jocs i altres elements base de la seva cultura perquè ells i elles poguessin decidir. Va ser un procés un poc més complex, però crec que amb un retorn més positiu, més contextualitzat i adaptat a l’entorn. És cert que a Nou Sentit Urbà no vaig tenir tant de temps per preparar-lo i el propi mur tenia diverses complicacions. Resultats i camins diferents per intentar arribar a un mateix objectiu. Incloc sempre en el meu procés d’adaptació l’ús d’una paleta de colors harmonitzada i d’acord amb el seu entorn, amb els elements que envolten el mural.
El muralisme ha crescut molt gràcies a pressupostos públics i encàrrecs privats. Des de dins, qui diries que entén millor el valor del treball de l’artista?
Des de l’àmbit públic solen arribar projectes de caràcter més social i cultural, on s’intervé en escoles, centres socials i altres edificis públics. Es sol fer mitjançant concursos previs, tot i que últimament ja apareixen figures dins dels governs que estan especialitzades en cultura urbana, art i art urbà més concretament, i el criteri d’elecció sembla que està millorant. Pel que fa als encàrrecs privats, és el propi client qui tria i valora què desitja i quin artista vol que el dugui a terme. Per sort, si hi ha algun intermediari que pot fer el treball necessari perquè l’artista percebi el que mereix i la seva obra sigui valorada i respectada prèviament, és una feina que nosaltres ens estalviem de fer.
Si haguessis d’assenyalar una pràctica que et sembla directament problemàtica en com es gestionen aquests projectes (tant públics com privats), quina seria?
La relació prèvia entre l’artista, el lloc i l’entorn on es realitzarà l’obra i les persones que hi habiten. Si estem en contacte previ, si existeix un diàleg i es prenen decisions tenint en compte l’espectador i l’artista, tots hi sortirem guanyant. Per desgràcia, és una cosa que no passa sempre. També veig i em trobo projectes gestionats amb pressupostos públics on molts artistes estan sent mal pagats i compensats per una altra banda. L’artista, quan treballa fora de casa seva, necessita a més poder tenir la comoditat de no haver de focar-se en altres coses que no siguin l’obra. Es tracta d’un treball creatiu, dur físicament i mentalment, exposat, etc., i tot això s’ha de tenir en compte a l’hora tant de remunerar-lo com de trobar les millors condicions de seguretat i comoditat possibles. D’altra banda, la comunicació moltes vegades no està coberta i molts projectes acaben passant inadvertits entre tants altres.
Sents que avui l’artista negocia realment les condicions o que, a la pràctica, s’acaba adaptant al que hi ha per poder treballar?
Tinc la sort de començar a equilibrar la balança al meu favor a l’hora de poder negociar els projectes en els quals participo, però sóc el primer que ha acceptat contractes rònecs, mal pagats i amb condicions pèssimes simplement per tenir una oportunitat que, d’una altra manera, no hagués tingut. És una cosa que detesto avui dia, que segueixi havent-hi llocs que s’aprofiten d’artistes que estan començant, però entenc els qui volen poder pintar, crear un portafoli, desenvolupar-se i créixer. És molt difícil mantenir-se ferm davant d’una cosa quan la part sentimental d’una professió tan passional entra en joc. Però per sort sí, crec que es comença a entendre que això és una feina, com totes les altres, i que ha de ser respectada, partint d’uns certs mínims que s’han de cobrir. El risc és un altre factor que sol passar-se per alt a l’hora de treballar, i d’això en són totalment responsables els organitzadors.
En un sector on cada vegada hi ha més projectes, creus que hi ha més oportunitats reals o simplement més volum amb menys qualitat i pitjors condicions?
Més volum, més aprofitament, pitjors condicions, sens dubte. Però també existeix el contrari: hi ha molt bons projectes i és interessant que els qui ens dediquem a això sapiguem triar bé i reclamar les nostres condicions. Per desgràcia, la moda porta sempre amb si menys qualitat i més quantitat.
Has estat crític amb la IA. Què et sembla més preocupant: l’eina en si o la mentalitat que hi ha darrere del seu ús?
L’eina és genial, tot el que pugui escurçar camins és benvingut, pero sóc molt crític amb la forma en què s’està utilitzant, com passa amb tot. No és l’arma, és qui la dispara… Ens estem acostumant a viure en el conformisme i la comoditat, a no donar-li una segona volta a les coses ni esprémer-nos un poc el cervell per aconseguir alguna cosa. Volem la immediatesa, no acceptem el dubte ni l’espera. Estem entrant en una forma de vida ràpida, simple, sense arestes i en la qual el camí més curt, tot i no ser el bo, és sempre el triat. M’agraden les eines que ens ajuden a seguir sent creatius, fins i tot que potencien les nostres capacitats, però hi ha un gran risc darrere d’aquesta i rau en com s’està utilitzant. Ajuntaments que prefereixen crear dissenys per als seus cartells mitjançant IA en comptes de contractar il·lustradors, textos escrits per ordinadors sense cap ànima, mateixes idees, mateixos pensaments… el dubte i el no saber ens manté desperts; tenir totes les respostes a un clic és molt delicat i fa por.
Si demà un client et proposa desenvolupar un mural a partir d’imatges generades per IA, on posaries el límit?
Si em permet interpretar aquestes imatges al meu estil i manera, podria fer-ho. Però des del principi valoro molt la feina dels fotògrafs; he treballat amb diverses fotògrafes per a gairebé tots els meus projectes i, de la mateixa manera que jo espero que el meu treball segueixi sent valorat, m’agrada fer el mateix. No hi ha cap ordinador, penso, que entengui la delicadesa, la subtilesa o qualsevol altra sensació i sentiment que un fotògraf pot captar. La meva obra es basa en imatges reals i es nota quan una cosa està sent basada en imatges que no ho són. Potser utilitzar la IA per a una composició, barrejar elements ja existents… podria ser. Però crec que si el meu treball és com és, depèn en gran mesura de qui ha fet les fotos amb les quals treballo.
El teu treball manté una relació molt directa amb la pintura i el gest. Què creus que es perd quan el procés deixa de ser físic i passa a ser principalment digital?
La interpretació, el traç, la incidència de la llum, contextualitzar l’obra al costat del seu entorn, el diàleg amb l’espectador, l’espontaneïtat, els canvis durant el procés… tots els elements que em motiven i m’empenyen a seguir pintant al carrer. El món digital té el seu lloc i no em tanco a això, ja que faig molta feina així, però em nego a pensar que pintem murals per a una simple foto i molts likes. Últimament estic intentant esprémer les experiències que visc als llocs on pinto, i es nota en el treball. El color sobre una paret o una lona no té res a veure amb una pantalla. Emociona, es percep la mà de qui ho ha fet, la decisió… és incomparable. Es perd identitat i personalitat. La meva obra sempre comença sobre un paper, amb un esbós fet a mà, i això s’arrossega fins a l’últim traç sobre la paret.
A l’espai públic, t’interessa ser acceptat o creus que una obra hauria d’assumir el risc de no agradar?
Respecto qualsevol decisió artística, però qui sóc jo per empitjorar el dia a dia de les persones que passen per davant del mural que he pintat? En certa part em sento responsable d’això. Estem bombardejats de grans anuncis i cartells amb colors estridents que no tenen res a veure amb el que és natural ni estan pensant en l’entorn que distorsionen o el soroll visual que generen. Penso una cosa així quan treballo al carrer; al cap i a la fi, la meva obra es queda per sempre i són els espectadors els qui pensen, gaudeixen, s’avorreixen, discuteixen o critiquen l’obra, i és per a ells per a qui pinto. Entenc i crec que a vegades està bé tocar alguna fibra sensible, però hi ha maneres i maneres. L’art públic ha d’entendre això.
Has hagut de suavitzar alguna vegada una proposta perquè fos acceptada per clients, institucions o veïns?
Sí, més d’una, molts estira-i-arronsa, però també he hagut de donar-li la volta i fer-ho més cridaner de com jo ho tenia pensat. La meva paleta de colors té això; a vegades, sobre el paper, costa d’entendre. Aquesta mateixa setmana passada em va passar just això: una persona em va preguntar què seria el que pintaria a la façana del seu edifici (no ho havia vist prèviament) i la seva primera impressió en veure l’esbós en un paper, on el color no té res a veure amb la realitat, va ser molt negativa. Vaig intentar pensar en ella mentre treballava i, tot i que no vaig canviar la meva obra, vaig intentar que la seva opinió al final fos diferent i per sort així va ser. Quan es tracta d’un client privat, modifico el meu treball fins al punt on no em senti incòmode; aquesta és una línia vermella per valorar el que faig i la meva professió. Si algú està interessat en la meva obra, ha de comprendre que el meu criteri forma part del procés; si no, hagués buscat algú diferent que executi i no pensi. Potser la IA el pot ajudar, jajaja.
Mirant el sector en global, què et sembla que està funcionant i què diries que és directament fum?
Comença a funcionar la gestió i, sobre tot, el valor de certs artistes pel seu treball, lluny del personatge ni de les modes. L’art urbà està de moda i això té sempre un costat bo i un de dolent. Tots volen unir-se, pujar al carro, intrusisme, murals mal pagats, projectes mal gestionats fets ràpid i sense coneixement ni criteri, ciutats i pobles massa bombardejats amb murals gens contextualitzats realitzats per artistes que no en tenen cap culpa més enllà de buscar el seu lloc i tenir oportunitats. Funciona el criteri, els gestors culturals comencen a conèixer el cartell i a interessar-se per artistes per als seus projectes que tenen sentit, els artistes comencen a formar part de l’equip de treball dels propis festivals o projectes i això fa que les obres finals valguin la pena. Hi ha veritables comissaris d’art urbà que coneixen el que passa, que busquen més enllà i no es queden en la primera escena, en el de sempre. Es comença a veure l’artista i a valorar-lo com un verdader professional, i el seu treball és remunerat com mereix. El fum, per desgràcia, també creix i es veu de lluny. Obres fetes simplement per cridar l’atenció, per moure’s a les xarxes, major importància al vídeo final/reel que al treball, artistes centrats en la interacció digital més que en el seu dia a dia treballant al carrer, en el món real. No em agradaria entrar en temàtiques de concursos, «millors murals del món», falsos premis que opaquen tot el que està passant realment… funcionen certes plataformes que ens ajuden a mostrar el que fem i a localitzar-lo, però no funcionen aquest tipus d’interessos relacionats amb la competició. Funcionen els festivals en els quals l’artista es sent part d’ells, que generen sensacions familiars, comoditat i on es sent valorat. He tingut l’oportunitat de participar últimament en molts d’ells, on regna el bon criteri i la sensibilitat a l’hora de treballar, més enllà de buscar l’artista més famós i pagar-li el doble que a la resta simplement perquè el seu projecte aparegui als mitjans. Hi ha molt de fum, per desgràcia, però molta llum; només necessitem un poc més de sensibilitat i criteri. La publicitat també penso que forma part d’aquest fum: puja al carro i fa el que vol amb molts artistes perquè «pot», i aquí ens hem de cuidar els uns als altres, entre nosaltres.
Sabem que estàs treballant en un llibre. Com es relaciona aquest projecte amb la teva pràctica actual i què t’interessa explorar a través d’aquest format?
El projecte, per sort, ja va veure la llum. Es tracta d'»Esperas sin Horizonte – Sahara Marathon», un diari íntim en el qual relato el meu dia a dia als campaments de refugiats sahrauís d’Algèria, on vaig participar, a més, en la marató solidària que s’organitza anualment. Va ser un viatge profund, dur i bonic a parts iguals. Em va commoure i em va tombar; creia que estava preparat per tot el que havia viscut, però res més lluny de la realitat. Al final, la cursa va ser el de menys. Vaig recopilar fotografies analògiques i digitals, textos, dibuixos i documents de tots aquells dies. És la millor manera que he trobat de parlar del que passa allà, d’apropar-ho, de donar veu i posar cara a aquest problema, per desgràcia moltes vegades desconegut.
Aprofundint en la meva pràctica artística actual, sempre m’he interessat per aquest format. Vaig fer el meu primer diari durant la quarantena; va sorgir igual que ha sorgit aquest, sense buscar-ho. Escric sovint, viatjo sempre amb una antiga càmera dels meus pares i el dibuix és la meva millor eina… vaig trobar la possibilitat de fer una cosa diferent i crec que he encertat. M’interessa comunicar, compartir, parlar sense embuts del que visc i sento, ja que crec que ens uneix amb qui no ens coneix.
