Basurama és un col·lectiu artístic i de recerca fundat l’any 2001, amb base a Madrid, dedicat a la creació, producció cultural i anàlisi crítica dels processos productius, la generació de residus i les possibilitats creatives, socials i ambientals que aquests obren.
El seu treball se situa entre l’art, l’arquitectura i l’urbanisme, amb una clara vocació d’intervenció a l’espai públic. A través d’instal·lacions, accions i projectes col·laboratius, Basurama reutilitza materials descartats per activar noves lectures sobre el consum, la sostenibilitat i la relació entre comunitat i ciutat, transformant residus en dispositius culturals i simbòlics.
Amb Rebobinart i l’Ajuntament de Barcelona, el col·lectiu Basurama ha impulsat les intervencions Cor i Teulades al districte de Nou Barris, transformant residus i materials reutilitzats en instal·lacions que connecten memòria veïnal, sostenibilitat i espai públic a través de processos col·laboratius i comunitaris.
La vostra feina fa anys que aborda temes com el consum, els residus i les contradiccions del sistema. En un context en què aquests discursos s’han fet més visibles, com eviteu que perdin força o es converteixin en una estètica més?
L’estètica s’esgota ràpid; el procés comunitari, no. Una instal·lació nostra pot ser visualment impactant, però el seu veritable valor resideix en la logística dels materials i l’activació ciutadana. Si hi ha una comunitat apropiant-se de la brossa per reclamar un dret (al joc, a l’espai públic, a la sobirania energètica), el residu deixa de ser un fetitxe visual per convertir-se en un agent polític.
Intentem evitar el greenwashing sent pragmàtics i, a vegades, incòmodes: si una intervenció no genera una pregunta incòmoda o no resol una necessitat tècnica o social en un context específic, correm el risc de ser només “la cara amable” de la gestió de residus. Ens mantenim alerta intentant ser crítics en els contextos en què treballem.
Moltes institucions incorporen avui discursos sobre sostenibilitat i reciclatge. Creieu que això respon a un canvi real o a una necessitat d’imatge?
És innegable que existeix una necessitat d’imatge. La sostenibilitat s’ha convertit en una nova moneda de canvi política i corporativa. Moltes institucions adopten el discurs del reciclatge perquè és la capa més superficial i amable de la crisi ecològica: ens permet sentir que alguna cosa canvia sense qüestionar el model de producció.
Però no creiem que aquesta actitud respongui majoritàriament a un pla pur de maquillatge. Realment, a totes o gairebé totes les institucions hi ha persones que sí que volen apostar per un canvi cap a la sostenibilitat. La qüestió és fins on volen arribar realment i quant poden moure els engranatges dels seus sistemes interns de funcionament. En aquest sentit, els nostres projectes són una manera de posar a prova fins on poden arribar quan cal transformar el discurs en fets.
Un dels punts clau de la nostra feina és intentar dotar de contingut conceptes com “sostenibilitat” o “economia circular”. Són paraules que, de tant fer-les servir, perden significat i valor en el discurs polític i social. Si la sostenibilitat va desviar el debat del model econòmic que s’imposava, el reciclatge ho va fer del model de consum imperant; i avui dia tornem a córrer el risc que l’economia circular desviï el debat del que realment és urgent. Com diu Marina Garcés, vivim en el “temps de la insostenibilitat”, en un temps en què les solucions als problemes han quedat obsoletes, i per això és moment de reflexionar sobre com afrontarem el canvi de paradigma, quin rol han d’assumir les administracions públiques, quin paper volem o podem adoptar els ciutadans, quines transicions urbanes són necessàries o quin paper juga l’educació en aquesta transició.
Treballeu sovint amb materials descartats, però també dins de marcs institucionals. Quines tensions apareixen quan porteu un discurs crític a espais que formen part del mateix sistema que qüestioneu?
Aquesta és una de les tensions que defineix la nostra existència com a col·lectiu. No l’evitem, i encara que fora del sistema hi ha lloc per transformar la realitat, el cert és que nosaltres gairebé sempre treballem des de dins, cosa que ens exigeix un exercici constant d’equilibrisme.
La primera tensió amb què ens solem trobar és tècnica i burocràtica. El sistema està dissenyat per al que és nou, homologat i previsible. Quan intentem operar amb residus dins d’una institució, xoquem amb normatives d’incendis, assegurances, riscos laborals, convenis de cessió i moltes altres traves darrere de les quals hi ha principalment una por a possibles queixes ciutadanes, a l’acceptació del resultat estètic i, pensem, també a una estigmatització dels materials pel fet de ser residus.
Forçar l’entrada d’aquests materials és, en si mateix, un acte polític que obliga la institució a repensar les seves pròpies regles de control.
Fins a quin punt sentiu que la vostra feina pot ser absorbida o neutralitzada quan entra en circuits culturals o institucionals?
Quan el residu esdevé “bonic” o “curiós” dins d’un museu, perd la seva càrrega de rebuig. El circuit cultural tendeix a polir les arestes; vol la brossa, però sense l’olor, sense el volum real i sense la molèstia. La nostra resistència consisteix a mantenir l’escala i la brutícia: si allò que portem és incòmode de muntar, de gestionar i de mirar, és molt més difícil que el sistema ho digereixi i ho converteixi en un producte inofensiu. Per això, en les nostres feines, encara que la brossa sigui ordenada, manipulada i reutilitzada, el material, l’origen i la seva memòria continuen sent visibles. No amaguem la brossa, la posem en primer pla.
Sabem que som tendència en certs moments. Les institucions funcionen per onades: ara toca sostenibilitat, demà tocarà una altra cosa. Per no ser neutralitzats per la moda, la nostra estratègia és la infiltració a llarg termini. No ens interessa només la intervenció puntual, sinó deixar caps solts a les institucions: protocols de reutilització que hi queden instal·lats, xarxes de contactes que continuen funcionant o comunitats de persones amb una mirada crítica que ja no es pot ignorar.
En l’art urbà i els projectes públics, sovint es parla d’“impacte social”. Des de la vostra experiència, quina diferència hi ha entre impacte real i relat d’impacte?
Per a nosaltres, la diferència entre l’impacte real i el relat d’impacte rau en qui explica la història i quant temps dura l’eco de la intervenció quan nosaltres marxem. L’impacte real és una cosa que triga més a succeir, que es mesura temps després de la foto de grup que ens fem als projectes. És una cosa més complexa de mesurar; no serveixen els típics indicadors que s’apliquen als projectes tècnics de cooperació. També és una cosa més modesta o menys vistosa, que es pot mesurar en detalls com:
- L’autonomia material: que un grup de veïns aprengui a soldar o a reutilitzar fustes i utilitzi aquest coneixement per mantenir o replicar el projecte que ha fet amb nosaltres.
- El canvi en la percepció del valor: quan el residu deixa de veure’s com a brossa i passa a veure’s com un recurs disponible. Aquest canvi de xip mental és un impacte estructural.
- La supervivència de la xarxa: si després de la nostra intervenció el grup de WhatsApp dels veïns continua actiu per organitzar alguna altra cosa, o el grup es manté actiu a través de la gestió del projecte que hem realitzat amb ells, aquest és el veritable impacte social. La infraestructura social és més important que la infraestructura física que hàgim construït.
Tots aquests valors qualitatius que impliquen un canvi de mirada, de gestió, d’autoconsciència, d’autonomia i de capacitats, són moltes vegades invisibles en els resultats finals dels projectes, però són impactes a llarg termini que produeixen canvis a escala local i individual i que, alhora, tenen un efecte multiplicador perquè són valors compartits comunitàriament.
Creieu que l’art a l’espai públic té capacitat de transformació o que, en molts casos, funciona més com una eina simbòlica?
Per a nosaltres, l’art a l’espai públic no ha d’escollir entre ser un símbol o ser una eina; ha de ser un símbol que funcioni. L’art té una capacitat de transformació real quan trenca l’imaginari del que és possible. Quan l’art públic és útil, deixa de ser un objecte per ser contemplat i es converteix en una infraestructura social, o en un vehicle per donar visibilitat a una demanda històrica d’un barri, o en un mitjà per provocar un debat sobre un tema concret, entre altres possibilitats.
En relació amb la vostra feina a Nou Barris (El cor de Nou Barris i la intervenció a Teulades), com vau plantejar cada projecte i quines diferències vau trobar a nivell de procés, relació amb l’entorn i tipus d’impacte?
Tots dos projectes provenen d’un mateix context, una mateixa convocatòria i un mateix territori, però certament van tenir desenvolupaments i derroters molt diferents.
Quan vam enviar les propostes, per a nosaltres Teulades era un projecte més potent i contundent que Cor, i sentíem que responia molt bé a l’“enunciat” que se’ns havia plantejat. La idea original del projecte consistia a fabricar una peça amb una mida de pavelló, més que no pas de “caseta”, que és en el que finalment va quedar per una qüestió de costos de producció. En una situació ideal, hauríem posat aquell projecte sobre la taula en una reunió amb els veïns, com una primera possibilitat d’activar aquella plaça, però amb total possibilitat de modificar-ne la forma i les condicions materials per respondre a les necessitats d’aquells veïns respecte a una gran plaça sense ànima, que és el que és aquell lloc. Hauríem localitzat persones amb capacitat per construir aquelles cobertes amb teules que havíem pensat inicialment i ens hauríem trobat amb ferrallaires per trobar els materials amb què fer la peça. Res d’això no va passar, per moltes raons, i tot i que la peça continua sent un homenatge a aquelles persones que van fer d’aquells terrenys casa seva, ens han faltat ingredients fonamentals perquè això sigui apropiat, viscut i utilitzat pels veïns. En positiu, aquella peça tira endavant per sobre d’un munt de pors i condicionants normatius que entre tots hem estat capaços de sortejar. Molts projectes segueixen aquest mateix procés: la proposta és radical però, a l’hora de dur-la a terme, sorgeixen tants problemes i condicionants que al final no es fa o es modifica tant la idea que perd el significat. En aquest cas, arribar a plantar aquella “casa” al mig de la plaça i demostrar-nos tots —ajuntament, equip de producció, veïns i nosaltres mateixos— que no passa res d’allò dolent que pensàvem que podia passar, ja és un èxit.
D’altra banda, el projecte Cor va ser el producte d’una d’aquelles reunions de creativitat que tenim al col·lectiu quan abordem aquests projectes. L’enunciat era força clar i no vam trigar gaire a situar-nos sobre alguna idea relacionada amb l’esport i el cor. Hi donàvem voltes quan algú va recordar que feia temps que teníem uns 400 triangles de senyalització d’accidents guardats al nostre magatzem. És un bon exemple de com els materials condicionen els projectes, perquè una cosa tan senzilla en el disseny com un triangle format per tres peces articulades i amb una identitat pròpia tan clara que tothom sap què és a primera vista, et condiciona el resultat final del projecte en el millor dels sentits: simplement seguint la lògica del mateix material, el projecte va prendre forma definitiva ràpidament. Després, sobre el paper i sense més, era un projecte relativament formalista pel tipus de coses que solem fer, que normalment no representen una tercera cosa com en aquest cas, que era directament un cor gegant. I bé, pel mig vam tenir algunes complicacions per tirar endavant la nostra aposta de col·locar-lo directament sobre la façana del poliesportiu, però això entra dins la quantitat esperable de problemes que genera un projecte de grans dimensions sobre una façana. I al contrari que Teulades, el projecte final és millor que el dibuix. Pensem que s’integra molt bé a la façana, fins i tot el diàleg amb les flors de les plantes que hi pugen; tant de bo aquella vegetació arribi a envair una mica la nostra peça. I bé, a vegades un símbol tan senzill com un cor que batega un parell d’hores en caure el sol és tan potent o més que el discurs artístic més complex i abstracte.
En aquestes intervencions, on hi ha una dimensió comunitària clara, com gestioneu l’equilibri entre participació real i construcció de relat?
Tot i que és cert que el concepte de partida de molts dels nostres projectes és, a vegades, propi, el relat es construeix amb la participació. L’escolta és fonamental en els processos participatius; és l’única manera d’aconseguir la generació de confiança, transparència i implicació dels actors que en formen part. No volem imposar un relat, sinó construir-lo conjuntament.
Treballar amb residus en un context concret implica activar dinàmiques locals. Quina part del procés us interessa més: el resultat final o el que passa durant la producció?
Si el resultat final és el “què”, la producció és el “com”, i és precisament aquí on creiem que resideix la capacitat de transformar la realitat. Ens interessa més la producció per diverses raons fonamentals:
Per treballar amb residus en un lloc concret, primer cal buscar-los, classificar-los i transportar-los. Aquest procés de safari urbà, com l’anomenem nosaltres, ens porta a explorar i conèixer el territori d’una manera diferent. Interactuem amb els serveis de neteja, amb les ferralleries locals, amb les empreses que llencen excedents, entre altres agents. En aquesta fase de producció, aprenem què consumeix aquell barri, què menysprea i quins fluxos de materials el travessen. Aquesta lectura material del territori és per a nosaltres una manera de revelar una realitat urbana, i sovint és el que dispara la nostra idea per al projecte.
El disseny obert i la negociació. Els nostres projectes s’imaginen a partir del context en què els realitzarem i intentem mantenir obert el procés de creació el màxim temps possible. A través d’aquest procés de creació obert, d’anada i tornada amb les institucions, veïns i col·laboradors que ens envolten, el procés es converteix en una assemblea contínua. El que passa durant la producció és una negociació constant entre el desig, les condicions tècniques i els materials i recursos disponibles.
L’auge de festivals i projectes ha multiplicat la presència de l’art urbà. Hi veieu una oportunitat o una sobreproducció que dilueix el contingut?
Com en gairebé tots els projectes, depèn de l’objectiu perseguit i de les maneres de fer. Els macroesdeveniments com festivals, competicions esportives, etc., són llocs d’abundància i no només de residus; són espais d’oportunitat per generar preguntes sobre els models d’oci i sobre la gestió de la trobada social. Intervenir-hi fent preguntes sobre aquesta gestió pot ajudar a canviar-los i millorar les formes en què es duen a terme. El problema és que avui dia aquests llocs són simples espais de consum: tot esdevé un centre comercial i fins i tot la interacció social està mediada pel consum.
En relació amb pressupostos públics i privats, com valoreu l’ús de recursos en aquest tipus d’intervencions? On creieu que hi ha les principals contradiccions?
A Basurama no veiem l’ús de pressupostos públics o privats com una taca al nostre expedient, sinó com una presa de posició política. Si només treballéssim des de la perifèria absoluta, sense tocar els diners del sistema, la nostra capacitat d’incidència seria mínima. El nostre finançament és molt divers; efectivament col·laborem i hem col·laborat amb tota mena de finançadors. Cal gestionar les contradiccions, perquè formen part de la vida. Per a nosaltres és important que aquestes contradiccions no qüestionin l’obra ni el procés; si hi ha llibertat per fer-ho, aquesta contradicció pot formar i forma part de la mateixa obra.
Moltes marques i empreses privades han incorporat el llenguatge de l’art urbà. Creieu que això obre noves vies o suposa una apropiació de codis sense retorn real?
Vivim en un sistema anomenat capitalisme que el que fa és segrestar qualsevol proposta que pugui explotar. No és sorprenent que marques o empreses s’apropiïn de codis i imaginaris en benefici propi. L’important és que aquesta apropiació no buidi de contingut el llenguatge. La mera estètica i la imatge són caduques, peribles; l’art no ho és. Hi ha una transformació més enllà del moment, un qüestionament, un procés crític individual i col·lectiu, un canvi en els processos, en les mirades, en les formes de veure, com deia John Berger.
On situeu avui el límit entre col·laborar amb el sistema i formar-ne part?
Del sistema totes en formem part, no? Per a nosaltres, el més interessant és fer el sistema transparent, visible, comprensible… Quan una entén com funcionen els processos, la gestió i les traves, comença a veure les esquerdes, els camins derivats, les bifurcacions… Els llocs, en definitiva, on les coses poden canviar, on el sistema es pot “hackejar”.
No ens fa por ser dins del sistema; el que ens fa por és deixar de hackejar-lo. El límit és la negociació. Mentre tinguem la llibertat de dir “no” a un projecte que només busca cosmètica, o de proposar una acció que trenqui les regles del joc institucional, continuarem col·laborant. En el moment en què les nostres solucions deixin de generar preguntes incòmodes, haurem passat a formar part del problema.
La intel·ligència artificial està entrant en l’àmbit creatiu, també en la generació d’imatges. Com encaixa això dins d’un discurs que posa el focus en el material, el residual i el físic?
A primera vista, la intel·ligència artificial sembla el pol oposat del que fem: és etèria, algorítmica i aparentment neta, mentre que nosaltres treballem amb materials que es toquen i es manipulen.
Tanmateix, des de Basurama veiem punts de fricció molt interessants on allò digital i allò material xoquen: la IA requereix centres de dades gegants i maquinari que queda obsolet a una velocitat vertiginosa. Cada imatge generada té una traçabilitat de consum energètic i de materials (liti, terres rares) que tard o d’hora es convertiran en residu físic. En un discurs que posa el focus en el material, la IA és el recordatori que allò “virtual” no existeix. Tot bit té un àtom darrere que ha estat extret de la terra i que acabarà en un abocador. Ens interessa visibilitzar aquesta “brossa digital” que no veiem però que pesa tones.
Si la producció d’imatge es torna cada cop més immaterial, quin lloc ocupa el treball amb residus i amb matèria real?
El treball amb residus i matèria real ocupa un lloc central en la nostra feina, però ara potser aquest treball pren encara més centralitat justament perquè la producció d’imatge (i no només) tendeix a esdevenir més immaterial. Davant d’aquesta desmaterialització, Basurama porta la creació a una dimensió física i territorial, treballant amb allò descartat per fer visibles les petjades materials, socials i polítiques que sostenen qualsevol imatge o projecte cultural. La brossa no apareix només com un recurs estètic, sinó com un arxiu viu de consum, desigualtat i transformació. Intentem, en definitiva, insistir a retornar pes, context i conflicte a través dels residus, els objectes descartats i les infraestructures oblidades.
Mirant l’estat actual del sector, què us sembla que està funcionant i què considereu que s’està buidant de contingut?
A Basurama fa més de 25 anys que veiem com conceptes que van néixer als marges han estat absorbits pel centre, i això ens permet identificar on encara hi ha pols i on només queda closca.
Per exemple, el concepte de “sostenibilitat” s’ha convertit en una paraula comodí que ja no significa res perquè ho significa tot; en l’urbanisme i l’art públic, la participació ciutadana sovint s’està convertint en un tràmit administratiu, un checklist més que cal complir.
En canvi, funcionen projectes on sorgeixen aliances improbables entre recollidors informals de brossa i enginyers de dades, associacions veïnals o ecologistes, com el projecte Autofabricantes de Medialab-Prado, per citar-ne un exemple. Quan l’art deixa de mirar-se al mirall i es converteix en un adhesiu perquè altres sectors col·laborin, passen coses reals.
Altres estratègies o visions que sí que pensem que funcionen són la substitució de la recerca de l’objecte final per la generació d’un “manual d’instruccions”, on el que prima és l’aprenentatge col·lectiu, el codi obert i la transferència d’eines. La gestió del “mentrestant”: davant dels grans plans urbanístics o de les grans obres que no arriben mai —o pitjor, que no s’acaben mai— funciona l’urbanisme tàctic i efímer que activa espais ara. Utilitzar el que ja existeix (solars, materials, xarxes socials) per resoldre necessitats immediates. Aquesta capacitat d’actuar en el present amb el que tenim a mà. O la traçabilitat dels projectes. Davant l’opacitat del sistema, funcionen els projectes que són honestos amb la seva petjada. Projectes que et diuen: “això ve d’aquí, ha costat tant i quan s’acabi anirà allà”. L’honestedat sobre les pròpies contradiccions és avui el valor més subversiu i el que realment manté viu el discurs.
