Dima Korma (nascut a 1988, Ucrania) és un artista visual que treballa principalment en l’àmbit del muralisme abstracte. La seva pràctica se centra en l’exploració del color, la forma i el ritme com a llenguatge propi, utilitzant la pintura mural com a eina per transformar la percepció de l’espai públic. Les seves intervencions no parteixen d’un relat narratiu explícit, sinó que busquen generar sensacions, emocions i experiències visuals obertes, establint una relació directa entre l’obra, l’arquitectura i les persones que transiten l’espai.
Amb Rebobinart i l’Ajuntament de Barcelona, Dima Korma ha inaugurat una obra mural de gran format al districte de Nou Barris, titulada Color en moviment, situada a la Via Favència 224 i inspirada en el dinamisme, el color i l’energia de l’entorn esportiu.
La teva obra es construeix a partir de l’abstracció, el color i el ritme, sense una narrativa explícita. En un context on molts murals busquen transmetre missatges clars, com defenses una pràctica que no ofereix respostes directes?
No crec que la meva obra —ni el muralisme abstracte en general— eviti donar respostes, sinó que proposa una altra manera de mirar i de generar diàleg. Els murals narratius solen conduir l’espectador cap a un missatge concret; a mi m’interessa més què passa quan aquesta direcció desapareix o només és parcialment present. En la meva pràctica intento connectar amb la imaginació i la interpretació personal de qui observa l’obra. En no haver-hi un significat tancat, cada persona pot projectar-hi les seves emocions i experiències. El sentit no desapareix: esdevé íntim i canvia constantment. Ho he comprovat moltes vegades al llarg de la meva trajectòria, quan diferents persones descobreixen històries completament diferents dins d’una mateixa peça. Crec que és important oferir una pausa més que una afirmació. Els meus murals no busquen explicar alguna cosa, sinó ser sentits: transformar l’atmosfera i entrar en ressonància amb l’entorn.
La teva obra depèn molt de la seva relació amb l’arquitectura. En quin moment decideixes adaptar-te a l’espai i quan imposes la teva pròpia lògica?
Crec que sempre hi ha una barreja de totes dues coses, i que canvia amb cada projecte. Les meves decisions no es guien únicament per l’arquitectura, sinó també per la meva intuïció i per la història del lloc. De vegades és la mateixa arquitectura la que marca el procés: les proporcions, les superfícies o el ritme espacial suggereixen una direcció per a la composició. Altres vegades pesa més l’atmosfera o la memòria del lloc, i això porta l’obra cap a un altre terreny. M’interessa trobar un equilibri entre tots aquests elements. El mural ha de respondre al seu context, però també aportar la seva pròpia energia i perspectiva. Aquest equilibri mai no és fix; evoluciona amb cada espai.
El muralisme contemporani tendeix cada vegada més cap a enfocaments figuratius i narratius. Creus que això respon a una necessitat real o a una simplificació del llenguatge visual per fer-lo més fàcil de consumir?
Crec que respon a una combinació de factors. Els murals figuratius i narratius comuniquen de manera ràpida i connecten fàcilment amb un públic ampli, cosa que els fa molt efectius en l’espai públic. Al mateix temps, cada enfocament té les seves pròpies limitacions. Quan una imatge és molt directa, de vegades deixa menys espai per a una interpretació oberta. Però això no la fa menys valuosa; simplement compleix una altra funció.
Per a mi, l’abstracció ofereix una altra manera de relacionar-se amb les persones. Potser no comunica de manera immediata, però pot generar una experiència més oberta i personal a través de l’atmosfera, el ritme i l’emoció. Convida l’espectador a aturar-se i trobar el seu propi significat.
En un entorn on les imatges es consumeixen ràpidament —xarxes socials, turisme, branding urbà—, com evites que la teva obra quedi reduïda a una experiència purament estètica?
No crec que avui sigui possible controlar completament com es consumeix un mural, especialment a través de les xarxes socials. Amb els anys he après a deixar anar l’obra. Em centro en el desenvolupament i en el procés, en el moment de creació, però un cop acabada ja no puc controlar com circula o com s’interpreta. Al mateix temps, sé que l’obra continua tenint vida pròpia. Sovint rebo comentaris anys després de persones que l’han experimentada en contextos molt diferents, i això em demostra que l’obra existeix més enllà de la seva imatge inicial o del moment en què va ser creada. Així que, més que intentar controlar-ne la percepció, confio que l’obra evolucioni per si sola un cop deixa les meves mans.
Vens d’una formació vinculada al disseny i la comunicació visual. Fins a quin punt la teva obra continua responent a una lògica de disseny i quan es converteix en una cosa més oberta o incerta?
La meva formació va ser molt important al principi perquè em va ajudar a construir el meu llenguatge visual i a entendre la composició i l’estructura. Amb el temps, la meva pràctica ha evolucionat. Avui es tracta menys d’aplicar una lògica de disseny fixa i més de treballar des d’un procés flexible que canvia segons cada projecte. De vegades és més estructurat, altres més intuïtiu, però sempre hi ha un equilibri entre aquestes dues dimensions.
El teu procés sembla molt controlat i guiat per la composició. Quin espai deixes per a l’error o la improvisació quan treballes in situ?
Soc una persona força orientada al control dins del meu procés. Acostumo a planificar cada pas al detall, amb llistes, notes i una estructura molt clara abans de començar a pintar. Però treballar sobre el terreny sempre introdueix situacions inesperades. Amb el temps he après a acceptar-ho i a no lluitar-hi en contra. Intento mantenir-me flexible dins d’aquesta estructura. Així que, encara que la composició estigui molt planificada, sempre deixo espai per a la improvisació. Moltes vegades és la intuïció i la realitat mateixa del mur el que acaba guiant les decisions finals. Aquest equilibri entre control i adaptació s’ha convertit en una part important de la meva manera de treballar.
Amb l’auge de les eines digitals i la IA —que també operen a través de la forma, el color i la composició—, on traces la línia entre la teva pràctica i una imatge generada?
Per a mi, la diferència clau no és l’ús de la forma, el color o la composició, sinó la relació amb el món físic i amb el procés que hi ha al darrere. Les eines digitals i la IA poden generar imatges a partir de paràmetres, però la meva obra neix d’un diàleg directe i físic amb l’espai, l’escala i el material. Està condicionada per limitacions, accidents i decisions preses en temps real sobre el lloc. La meva pràctica és més lenta, més corporal i està vinculada a entorns específics, mentre que les imatges generades existeixen en un espai molt més desvinculat d’aquesta realitat. Per això, la diferència no té tant a veure amb el llenguatge visual en si mateix, sinó amb el context, el procés i la presència.
Si una eina pot generar composicions abstractes complexes en segons, quin valor conserva encara el procés manual?
Com deia abans, la meva obra està profundament influïda per l’entorn, i intento dissenyar-la de manera que no només respongui visualment a l’espai, sinó que també convidi a interactuar-hi. En un projecte com Color en moviment, a Nou Barris, l’objectiu no era simplement crear alguna cosa per mirar, sinó una cosa que pogués ser utilitzada i experimentada, gairebé com un joc dins de la pista esportiva. Les decisions que prenc sempre estan connectades amb aquesta idea d’activació: com el color i la forma poden guiar el moviment, generar ritmes i influir en la manera com les persones ocupen l’espai. En aquest sentit, el mural no funciona com un fons decoratiu, sinó com un detonant d’activitat i percepció.
En una peça com la de Nou Barris (Color en moviment), treballes dins d’un entorn molt actiu i quotidià. Quines decisions prens perquè l’obra no funcioni només com un teló de fons, sinó que transformi realment la percepció de l’espai?
Des de la meva experiència en aquest projecte, l’enfocament va ser molt equilibrat. D’una banda, hi havia una decisió clara sobre el llenguatge visual i la direcció de cada espai, a més d’un briefing definit i uns resultats esperats. Però, al mateix temps, també existia un procés creatiu lliure durant la fase d’esbossos i desenvolupament, on les idees podien evolucionar i posar-se a prova. En conjunt, va ser un bon equilibri entre estructura i llibertat creativa, que va permetre que l’obra mantingués una direcció clara sense perdre espai per a l’exploració.
Mirant el sector en conjunt, creus que el muralisme s’està tornant més conservador pel que fa al llenguatge visual?
Crec que l’obra figurativa sol tenir més visibilitat i circular més ràpidament, principalment perquè és fàcilment reconeixible i llegible. Comunica de manera immediata, i això funciona molt bé tant en l’espai públic com en els entorns digitals. Al mateix temps, l’escena continua sent molt diversa. Hi ha molts artistes que continuen explorant l’abstracció, l’experimentació i llenguatges visuals més complexos. Potser aquestes pràctiques no són sempre les més visibles de manera immediata, però hi són molt presents i continuen evolucionant en paral·lel.
Què creus que està funcionant realment dins de l’escena actual i què sents que es repeteix sense aportar res de nou?
No crec que existeixi una definició fixa del que “funciona realment” dins de l’escena. Depèn de molts factors: el lloc, la cultura, l’entorn i el context. Cada obra pot tenir la seva pròpia rellevància, independentment del llenguatge visual que utilitzi. Des del meu punt de vista, el més important és si una peça és honesta amb el seu context i amb la seva intenció, més que no pas si encaixa en una determinada tendència o estil. Per això prefereixo ser prudent a l’hora de dir que alguna cosa es repeteix sense valor. Fins i tot enfocaments visuals similars poden funcionar de maneres completament diferents segons on i com se situïn.
