Miquel Wert Entrevista Rebobinart

Miquel Wert Jirheden (Barcelona, 1982) és un pintor, dibuixant i muralista hispà-suec establert a Barcelona. És llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (2005) i desenvolupa una trajectòria artística que combina la pintura de cavallet, el dibuix i la intervenció mural en espais públics i institucionals.

La seva obra explora la memòria, la identitat i la construcció del relat col·lectiu, abordant escenes quotidianes carregades de simbolisme i amb una marcada atmosfera narrativa. Tant en el treball d’estudi com en els murals de gran format, Wert construeix imatges que evoquen un passat recent, fràgil i ambigu, situant l’espectador davant d’escenaris que oscil·len entre la realitat i la ficció.

Ha participat en nombroses exposicions individuals i col·lectives a nivell nacional i internacional, així com en projectes d’art públic a diversos països d’Europa, el Mediterrani i el nord d’Àfrica. La seva obra forma part de col·leccions públiques i privades.

En l’àmbit de l’art públic, destaca el mural realitzat l’any 2021 conjuntament amb l’artista Elisa Capdevila al barri del Camp de l’Arpa de Barcelona, un projecte d’homenatge a la gent gran i a la memòria del barri.

Paral·lelament a la seva pràctica artística, desenvolupa tasques docents com a professor associat a la Universitat de Barcelona, vinculades als estudis de Belles Arts i conservació-restauració.

La teva relació amb el graffiti es remunta a la dècada dels 90, com van ser els teus inicis i quina és la teva percepció del panorama actual de l’art urbà?

Els meus primers records van lligats a un llapis, aquest va ser el meu principal passatemps. El meu pare era un bon dibuixant, encara que professionalment es va decantar més cap al seu vessant tècnic, treballant com a delineant-projectista. Des de ben petit vaig començar a copiar els dibuixos que em feia. Solien ser personatges de pel·lícules dels 80 que m’apassionaven. Recordo que estava tan orgullós dels seus dibuixos que en feia fotocòpies per a compartir-ho amb els meus amics d’escola. D’altra banda, la meva mare solia portar-me a museus i fins i tot vam fer alguns viatges únicament amb aquesta fi. Uns anys més tard, cap a 1993, recordo veure un reportatge sobre graffiti al programa de TVE2 “Línea 900” que va despertar la meva fascinació pel moviment. Des d’aquest moment vaig començar a omplir llibretes i quaderns obsessionat per formes cal·ligràfiques i juntament amb algun amic d’escola em vaig llançar a realitzar els meus primers i tímids tags. Més endavant, allà pel 97 vaig començar a pintar les meves primeres peces molt inspirat pel còmic i el graffiti americà. Encara que des del principi el que més va cridar la meva atenció va ser la figura: els meus referents més pròxims eren Sendy’s, Poseydon, Rostro… Més endavant Skum, Done, Mr. Kern… És el que veia als carrers de Barcelona i Mollet (on també vaig viure de manera esporàdica).

La meva percepció del panorama actual és que s’intueix un fort relleu generacional, que entre inconsciència, desimboltura, espurnes de genialitat, però a voltes superficialitat, està agafant cada cop més volada. Penso que hi ha una impaciència per voler fer-se un nom i crear-se una carrera artística per part dels més joves, i això propicia que la copia, la imitació i el plagi envaeixin els carrers i les xarxes. Aquesta pressa per donar la campanada no és únicament pròpia del muralisme i l’art urbà, però com tot el que mou o pot moure diners, n’és una víctima. Qui porta més temps en aquest àmbit no es deixarà entabanar tan fàcilment pels oportunistes… Però també hi ha molt de talent i m’encanta col·laborar i crear vincles amb artistes més joves.

Ets llicenciat en Belles Arts, quina importància té la formació acadèmica en la teva obra?

Com comentava vaig començar a pintar als 90 des d’un àmbit més pròxim al del graffiti (sota influència del que es feia aquí i a d’altres ciutats europees, obres que ens arribaven via revistes i fanzines especialitzats). En aquella època per descomptat ja dibuixava, i en paral·lel a aquestes sortides clandestines amb amics, vaig començar a formar-me també de manera acadèmica: Batxillerat Artístic, Belles Arts, etc… Així doncs, es pot dir que abans de començar a pintar murals o graffiti, no vaig rebre molta formació reglada, tot s’aprenia a partir de l’observació, de la prova i error, del que altres companys t’explicaven i del que un podia veure en llibres, revistes i VHS. Estem parlant de l’era preinternet (o almenys de l’era preinternet a casa meva… que haig de dir va arribar molt tard, recordo anar a casa d’amics amb disquets de 3 i ½ per descarregar imatges de graffitis que s’allotjaven a les primeres webs dedicades al tema i així poder-les analitzar al meu ordinador prehistòric). Trobo important el pas per la institució acadèmica, però jo en vaig quedar una mica desencantat. A mi personalment aquest temps em va servir per centrar-me en el que m’agradava, conèixer algunes persones amb els mateixos interessos i passar moltes hores a la biblioteca mirant autors i referents que van conformar el meu imaginari. Actualment continuo cultivant-me, i no paro de llegir i acumular llibres (motiu pel qual un dia és possible que em facin fora de casa…).

Una de les característiques de la teva estètica és la reducció del ventall cromàtic a una escala de grisos o d’algun altre to. Ens podries explicar per què treballes aquesta proposta de color?

Els materials que utilitzo al taller (i conseqüentment també als carrers), són materials senzills que em permeten un atac directe i gràfic a la tela, a la fusta o al mur. En la meva primera etapa la meva paleta era més àmplia i solia produir de manera natural amb oli i acrílic. Però a diferència d’altres pintors que gaudeixen amb la cuina de la pintura, vaig decidir trobar un mitjà ràpid, un substitut que ajudés a evitar perdre’m en el vast terreny dels procediments pictòrics (a causa d’una certa impaciència en el procés d’elaboració de les meves obres). Així doncs, vaig començar a reduir a poc a poc el meu material, arribant gairebé a la mínima expressió: un tros de fusta cremada (el carbonet) i emprant la llum del mateix blanc del llenç. Experiència més pròxima al dibuix que a la pintura. Pel que fa al treball a l’espai urbà, utilitzo paletes monocromes o molt reduïdes i eines poc sofisticades que d’alguna manera m’acosten també a l’essencial i em permeten treballar amb espontaneïtat i rapidesa.

No voldria deixar d’afegir i reconèixer que un problema de visió (deuteranomalia severa) influeix també en la meva elecció de gammes monocromàtiques i l’ús d’una paleta reduïda. És una anomalia congènita que pateixen un 8% dels homes i tan sols un 0,4% de les dones. El que comunament es cataloga sota el paraigua genèric de daltonisme. I per descomptat com el lector deduirà, les mateixes qualitats estètiques de les fonts documentals amb les quals treballo, també contribueixen a aquesta decisió estilística, perquè sol ser documentació eminentment monocroma o amb una forta dessaturació fruit de la tècnica de reproducció utilitzada o de la irrefrenable petjada del pas del temps.

Com a docent, què en penses de l’estat de l’educació artística actual?

Actualment, diferencio tres clares tendències, la de la irrupció de les acadèmies exclusives, molt serioses i amb un programa molt clar i tancat (però amb preus no a l’abast de tots els estudiants). També guanya pes l’autoformació i els cursos en línia, reflex del moment que ens ha tocat viure entre pandèmies i alienació fruit del present multipantalla. I per descomptat l’educació universitària clàssica de llarg recorregut (que per experiència puc dir que depèn molt de la sort i el docent amb el qual et trobis).

M’adono del possible perill del pas per segons quina acadèmia, perquè contribueixen a la pèrdua d’un cert segell personal, pel fet de no viure una evolució artística de manera més rudimentària a base de prova i error, com abans sí que era més normal fer. Però per experiència i contactes amb gent propera que no ha passat per una formació acadèmica convencional (sinó per una formació autodidacta), puc dir que un pot perfectament arribar a crear-se una bona carrera artística sense trepitjar una escola/universitat/acadèmia (això penso que també és molt positiu i no es pot dir d’altres àmbits o professions). La qualitat de l’obra acaba parlant per sí sola. No sempre calen padrins o l’aval d’un gran centre o escola.

Els teus referents artístics van des del graffiti fins a les il·lustracions del còmic americà, com creus que hi han influït en l’estètica de la teva obra?

Aquests eren referents en els primers temps de pintar al carrer, estem parlant de fa més de 25 anys. Era el material que tenia a mà, abans de qüestionar-me perquè pintava o què volia transmetre. El graffiti cada cop té menys presència en l’estètica de les meves peces, no perquè no hi trobi un interès, sinó per una qüestió d’afinitat plàstica en el moment present. Alguns il·lustradors de l’anomenada edat d’or de la il·lustració (europeus i americans) sí que continuen sent referents, però penso que queden molt destil·lats i no tenen un impacte prou gran en la meva obra per a veure-hi una causa-efecte molt evident.

Has exposat i residit en nombrosos països, quina és la teva relació artística amb indrets com ara França, Tunísia o Alemanya?

A França hi vaig arribar per accident fa uns 15 anys, quan vaig anar a treballar durant un any a la Bretanya com a projeccionista d’un petit cinema associatiu (soc un apassionat del cinema i la fotografia). Allà vaig aprendre l’idioma i em vaig enamorar de la cultura francesa. Poc després vaig tenir ocasió de passar uns mesos a Tunísia gràcies a una residència artística organitzada per “Jiser: Reflexions Mediterrànies”, des d’aleshores la meva relació amb França s’ha anat eixamplant i hi he exposat en múltiples ocasions, tant individualment com en col·lectives. Avui dia el meu vincle amb el país és ja quotidià, ja que la meva parella és francesa i a casa és l’idioma que parlem, així com el mode de vida que s’hi respira.

Produeixes tant obra d’estudi com murals de gran format, quin pes té cadascuna d’aquestes disciplines en la teva trajectòria artística?

Ha sigut un procés natural, hi ha moments on he encadenat molts projectes murals i he hagut de baixar el ritme al taller, i a l’inrevés. Ara també hi haig d’incloure la docència, i segons els meus compromisos familiars i professionals m’ho haig d’anar combinant. Estic segur que cadascuna de les disciplines (o dels suports) ha enriquit l’altre. També hi ha molt públic que ha pogut conèixer les meves obres de taller gràcies a haver descobert els meus murals. El contacte amb el carrer és essencial en la meva feina, de fet sorprenentment em fa estar molt més alerta i despert del que a vegades estic a l’estudi, on un té massa confort i és fàcil perdre l’atenció. El meu objectiu seria mantenir una activitat en els dos àmbits mentre el cos ho aguanti.

Al setembre vas fer un mural col·laboratiu a Meridiana amb l’Elisa Capdevila, com valores la teva experiència en un procés artístic col·laboratiu tant amb l’artista com amb els membres del Consell Assessor de la Gent Gran?

Gaudeixo molt pintant amb altres artistes. L’Elisa és una gran pintora (ens coneixem des de fa uns anys tot i que era la primera vegada que pintàvem plegats). Va ser un plaer col·laborar-hi i comentar la jugada recíprocament, des de la sinceritat que aporta el fet de compartir professió i una certa mirada. El fet de col·laborar amb algú, té un punt de repte o joc (ho trobo sa i molt enriquidor, en un món artístic on els egos estan a l’ordre del dia). El fet de formar part del procés participatiu amb el Consell també va ser estimulant i maco, no oblidant la seva complexitat i responsabilitat pel fet d’haver de representar a una part molt important de la població. En qualsevol cas, tant l’Elisa com jo sempre vam treballar des del respecte i escoltant activament el que ens van transmetre a les trobades i reunions. Repetiria sense dubte.

Actualment, tens algun projecte entre mans que t’agradaria explicar-nos?

Darrerament, i en realitat per continuar treballant en un univers d’imaginari col·lectiu i ara de nou familiar i personal, la meva visió s’està ampliant a uns referents no només d’imatges, sinó de relat també escrit. Em fixo especialment en obres de literatura popular infantil escandinava, lectures que van formar part de la meva educació sentimental com Astrid Lindgren, Tove Jansson i Selma Lagerlöf. Estic preparant una gran exposició individual, que marcarà un lleuger canvi en la meva obra. Aquesta mostra hauria d’haver-se inaugurat fa uns mesos, però per motius personals ha hagut de posposar-se. Tinc moltes ganes de poder compartir aquesta feina amb vosaltres. També tinc alguns murals en vistes, entre ells el que podria ser el mural més gran que he realitzat, tanmateix per ara no puc donar molts detalls a falta de signar l’acord final.

El mural de la Gent Gran que vas pintar amb l’Elisa Capdevila a la Meridiana el 2021 va ser tapat aquest any amb una altra obra. Creus que els murals, sobretot aquells amb un fort contingut social i comunitari, han d’assumir la seva naturalesa efímera o bé la ciutat hauria de repensar com preservar-los perquè no es perdin aquestes memòries col·lectives?

Crec que l’efímer forma part de l’art públic: qualsevol intervenció al carrer està exposada al temps, al clima i a la convivència urbana. Tot i això, és trist que obres de qualitat i amb fort contingut social i comunitari desapareguin únicament perquè falten espais on intervenir. Quan una peça està en bon estat i continua tenint rellevància, la ciutat hauria de plantejar-se mecanismes per preservar el llegat; no per museïtzar-lo, però sí per reconèixer-ne el valor com a memòria col·lectiva. Preservar pot passar per protegir certs murs, documentar i arxivar les obres o crear programes que integrin els artistes en la planificació urbana, equilibrant la naturalesa efímera amb la necessitat de conservar referents comunitaris.

Has dit que molts joves del panorama actual es mouen amb impaciència i acaben caient en la còpia i el plagi. Alguna vegada has vist obres teves imitades als carrers o a les xarxes? I en un moment on fins i tot la intel·ligència artificial pot reproduir estils artístics amb facilitat, com gestiones aquest fenomen dins d’un entorn on l’autoria sovint es dilueix?

Sí que he reconegut peces o conceptes meus clarament adaptats o afusellats per artistes més joves. Quan parlo d’aquest tema amb estudiants, periodistes o companys sempre puntualitzo que no he inventat res; però sí que he vist temes i conceptes meus reproduïts fins a punts sospitosos.

Per posar-ho en antecedents: l’any 2002 jo ja estava pintant al carrer a partir de fotografies anònimes (vells retalls de premsa dels anys 50) amb tècnica mixta. En aquell moment encara feia servir parcialment sprays. L’any 2008 vaig pintar ja únicament amb pintura plàstica a Leake Street (Londres) poc després del “The Cans Festival” organitzat per Banksy; aquell mateix any hi va haver la gran exposició de Street Art a la Tate, i et puc assegurar que en aquell moment no era gens habitual treballar a partir de fotografies familiars anònimes als murs com jo ho feia.

Els meus referents no provenien del graffiti convencional: Ernest Pignon‑Ernest, Paul Bloas, George Segal, David Lynch, Andrew Wyeth, Edwin Dickinson, Bill Morrison, Mathias Müller, Degas, Antonio López entre molts d’altres. D’aquesta influència va sorgir la meva manera de pintar, i també ho va fer del meu context familiar (el treball i exploració amb els àlbums familiars de la meva família sueca com a manera d’apropiar‑me’ls i d’autoconeixement).

Fa pocs anys, amb l’aparició d’una nova escola de muralistes que s’allunyava de l’spray, es va popularitzar un recurs aparentment fàcil: reproduir una foto antiga al mur (pintar‑la bé sense massa més reflexió) com a via ràpida per guanyar credibilitat. Aquesta tendència em va provocar un cert desànim, però alhora va ser un estímul: em va empènyer a desmarcar‑me’n i a explorar nous camins temàtics i conceptuals.

Amb l’arribada de la intel·ligència artificial, la reproducció d’una estètica concreta (superficial i sense ànima) s’ha accelerat. La meva estratègia per gestionar‑ho és posar l’èmfasi en el procés i el context (la recerca, les decisions materials i conceptuals) i documentar el treball per preservar‑ne la traçabilitat. Aquests elements són difícils de reproduir amb simple imitació o amb IA i ajuden a mantenir la singularitat de la peça. Estic segur que viurem un ressorgiment de l’empremta humana, del fet a mà.

Has combinat al llarg de la teva trajectòria l’obra mural amb la pintura d’estudi i la docència. En un sector on sovint es demana hiperproductivitat i presència constant, com gestiones aquest equilibri? Creus que un artista urbà pot viure només de pintar murals, o és imprescindible diversificar-se per créixer i sostenir una carrera a llarg termini?

Hi ha molta pressa per voler tocar tots els pals. Sovint cal fer una mica de tot per sobreviure, però la meva trajectòria ha estat gradual i natural: una etapa dona pas a l’altra. La docència va arribar per una invitació per cobrir la plaça d’una professora prejubilada fa uns quants anys; la mantinc perquè m’apassiona transmetre coneixement i perquè aprenc molt dels estudiants.

Amb el temps, els murs han anat ocupant el lloc de les exposicions (vaig exposar ininterrompudament durant anys de manera molt exigent) i ara estic reduint la intensitat perquè preparo una exposició més meditada, allunyada d’aquest ritme poc sa per mi. Considero que sí que es pot viure només de pintar murals, però cal gestionar la carrera amb cap: triar bé les propostes. La demanda/projectes van a ratxes; per això és prudent diversificar o mantenir una pràctica d’estudi.

D’aquí a vint anys probablement no pinti al carrer amb la mateixa intensitat; i si ho faig, serà amb un petit equip que em doni suport. No tinc problema a concebre la pintura mural com un treball col·lectiu: cada cop tinc més interès a transmetre als meus alumnes els coneixements que he après de manera autodidàctica.