Jay Kaes

Jay Kaes és un artista visual espanyol establert a Londres que treballa entre el muralisme, la il·lustració i el disseny gràfic. Ha pintat murals en més de 20 països, desenvolupant un llenguatge propi que fusiona realisme, còmic i tecnologia en un estil que ell mateix defineix com a Glitch Pop.

La seva obra qüestiona la percepció de la realitat i celebra la imperfecció a través de composicions figuratives, personatges expressius i referències a la cultura digital contemporània. Al llarg de la seva trajectòria ha col·laborat amb institucions com la Fundació Santander i ha exposat el seu treball a nivell internacional, consolidant-se com una veu reconeguda dins de l’escena del muralisme contemporani.

Entrevista

La teva feina s’inscriu dins d’un muralisme cada cop més professionalitzat. Com ha estat el pas de pintar a l’espai públic a treballar dins d’un sistema amb encàrrecs, pressupostos i clients?

La veritat és que pintar a l’espai públic és un llenguatge que em va sorgir de petit i al qual he dedicat gran part de la meva vida. Tot i això, no sempre vaig voler convertir-ho en una manera de guanyar-me la vida. Amb el temps em vaig adonar que poder viure d’allò que m’agrada i gaudir de la meva feina era un privilegi pel qual valia la pena lluitar.

El que sempre vaig tenir clar és que el més important per a mi era desenvolupar un llenguatge propi i construir una reputació sòlida. Havent crescut a Espanya i estudiat Belles Arts al País Basc, vaig rebre una formació artística que, d’alguna manera, em feia veure amb una certa desconfiança la idea de guanyar diners amb l’art fora dels circuits tradicionals.

Va ser quan em vaig traslladar a Londres, després d’anys treballant de nit en feines que no tenien res a veure amb la creació, que vaig entendre que viure de la teva pràctica artística no vol dir vendre’t ni trair la teva autenticitat. Vol dir poder construir una vida a la teva manera i ser amo del teu temps.

També és cert que treballar per encàrrec t’obliga a reflexionar sobre quins són els teus límits. Per a mi, la llibertat és precisament això: poder escollir quins projectes acceptes i quins no.

La meva feina no representa idees racistes, xenòfobes o excloents; ben al contrari, intento que sigui inclusiva i oberta al diàleg. No m’interessa imposar una visió, sinó conversar amb l’espai públic des del meu propi llenguatge.

Quan entens això, desapareix aquella idea romàntica de l’artista aïllat o moralment superior que no hauria de cobrar per la seva feina. Al cap i a la fi, treballar amb clients, institucions o comunitats consisteix a trobar punts de trobada sense renunciar a la teva identitat.

Curiosament, bona part d’això ho vaig aprendre pintant al carrer: a conviure amb opinions diferents, a ser diplomàtic i a trobar solucions creatives davant qualsevol situació sense deixar de ser fidel al meu estil.

Vivint i treballant a Londres, com perceps les diferències en la manera com s’estructura el sector respecte d’altres ciutats com Barcelona?

El que puc aportar prové d’haver decidit quedar-me a Anglaterra durant més d’una dècada. Una de les principals diferències que hi percebo és cultural.

Al Regne Unit està força assumit que una persona pugui estimar la seva feina, gaudir-ne i, alhora, guanyar-s’hi la vida. La pràctica artística s’entén com una professió que ha de ser remunerada.

Durant la meva joventut a Espanya vaig observar moltes vegades una visió diferent, en què la feina s’associa més al sacrifici. Sembla que, si gaudeixes fent alguna cosa —com pintar—, cobrar per fer-la genera una certa incomoditat, com si el fet de gaudir-ne en reduís el valor professional.

Crec que aquesta mentalitat ha afectat històricament de manera negativa el sector cultural. Això es reflecteix, per exemple, en la quantitat de projectes o festivals que ofereixen visibilitat però poca o cap remuneració als artistes. Pot ser útil al començament d’una carrera, però no és un model sostenible.

Si volem un sector professional, hem de pagar els artistes per la seva feina, independentment de la seva edat o trajectòria.

Una altra diferència important és la relació professional amb clients i institucions. A les empreses és molt més habitual treballar amb contractes clars, bestretes, calendaris definits i pagaments puntuals. Un esbós es considera feina i, per tant, té un valor. Això genera més estabilitat i dignitat professional per a l’artista.

No conec prou bé Barcelona per comparar-la directament amb Londres, però hi he tingut molt bones experiències i tinc molts amics artistes que hi viuen. Hi veig un ecosistema molt divers. També percebo un sector privat cada vegada més interessat a col·laborar amb artistes perquè entén que una obra original aporta identitat, qualitat i una connexió més autèntica amb la comunitat.

Més enllà de les diferències entre ciutats, crec que encara queda molta feina perquè la societat entengui el valor real de l’art públic. Els murals no només transformen els espais; també generen sentiment de pertinença, fomenten el pensament crític i milloren la relació de les persones amb el seu entorn.

Si parlem de les ciutats del futur, crec que hauríem de pensar més en com fer que la gent gaudeixi de l’espai públic i se’l faci seu d’una manera positiva.

En general, percebo que a Espanya molts projectes encara es plantegen amb una forta dependència del finançament públic, quan considero que també hi ha oportunitats per implicar-hi el sector privat i generar un benefici compartit.

En un context com el de Londres, on el mercat creatiu és més ampli però també més competitiu, com es negocia el valor de la feina d’un artista urbà?

Crec que això depèn molt de la persona i del moment de la seva trajectòria. En una ciutat com Londres hi ha moltíssimes oportunitats, però també moltíssima competència. Pots trobar gairebé qualsevol tipus de projecte, però també és fàcil perdre el rumb si no tens clar qui ets i com vols treballar.

Per la meva experiència, el valor de la feina d’un artista urbà no es negocia únicament en funció de la qualitat de l’obra. Evidentment, el nivell artístic és important, però allò que realment genera oportunitats a llarg termini és la confiança.

Un Instagram espectacular pot cridar l’atenció, però el que fa que algú decideixi invertir en tu és haver vist com treballes, com et comportes professionalment i si compleixes la teva paraula.

Recordo un consell que em va donar la meva tieta quan vaig arribar a Anglaterra. Em va dir: «Facis el que facis, sigues honest amb la teva feina i amb la teva paraula, i acabaràs trobant el teu lloc.» Amb el temps he comprovat que tenia tota la raó.

Potser les dreceres, les aparences o la picaresca funcionen durant un temps, però en una ciutat com Londres tot acaba sortint a la llum. El que perdura és la reputació.

Per això crec que ser una persona professional, fiable i amb qui és fàcil treballar és tan important com tenir una bona tècnica. Fins i tot diria que, a llarg termini, les relacions humanes tenen més pes que les digitals.

La majoria dels projectes importants que han arribat a la meva carrera no han sorgit d’una publicació a les xarxes socials, sinó de la recomanació d’algú que ja havia treballat amb mi.

Al cap i a la fi, visc de l’art perquè és una manera honesta de guanyar-me la vida. No m’he d’amagar, puc donar la cara pel que faig, n’estic orgullós i valoro profundament les relacions humanes que es construeixen al voltant de la feina. Per a mi, és aquí on realment es negocia el valor d’un artista.

Al llarg de la teva trajectòria, com ha evolucionat la teva relació amb els diners i amb la sostenibilitat econòmica de la teva pràctica?

La meva relació amb els diners ha canviat molt al llarg dels anys. Al principi guanyava alguns diners fent encàrrecs, pintant gorres o petites comandes, però sempre ho veia com una cosa secundària. Havia assumit la idea que l’art era una passió i que el meu futur econòmic depenia de trobar una feina «de veritat».

Tanmateix, quan vaig començar a incorporar-me al mercat laboral, em vaig adonar d’una cosa molt senzilla: la feina a la qual havia dedicat més temps, energia i esforç sempre havia estat la pintura.

Mentre buscava estabilitat en altres sectors, continuava dedicant cada minut lliure a pintar, viatjar per participar en projectes i desenvolupar el meu propi llenguatge visual.

Amb el temps vaig arribar a una conclusió que em va canviar la vida. Si era capaç de treballar seixanta hores a la setmana per construir el projecte d’una altra persona, també podia dedicar aquestes mateixes seixanta hores a construir el meu.

Va ser aleshores quan vaig decidir apostar per la meva pràctica artística de manera professional.

No va ser un camí fàcil. Vaig aprimar-me molt i durant anys vaig compaginar diversos treballs a temps parcial mentre intentava obrir-me camí com a artista. Vaig treballar en una botiga de vinils, fent disseny per a una marca de roba i, més endavant, com a artista resident a Red Gallery, a l’East London, on ajudava en exposicions, esdeveniments i projectes d’altres artistes.

Econòmicament van ser anys molt durs, però també van ser els anys en què vaig construir la meva reputació.

Amb el temps, aquella constància va començar a donar fruits. Els projectes van créixer, van arribar noves oportunitats i vaig poder dedicar-me completament a la meva feina artística.

Avui no només he aconseguit que la meva pràctica sigui sostenible en una ciutat com Londres, sinó que també contribueixi a l’estabilitat de la meva família.

La meva parella, la Lucía, treballa amb mi i, plegats, gestionem el nostre temps. Hem construït una manera de viure al voltant d’allò que va començar com una obsessió creativa i que ha acabat convertint-se en una professió.

Mirant enrere, crec que el canvi més important no ha estat econòmic, sinó mental. Vaig deixar de veure l’art com una cosa que havia de justificar i vaig començar a entendre’l com una feina tan digna i legítima com qualsevol altra.

La qüestió dels honoraris en el muralisme continua sent molt desigual segons el context. Des de la teva experiència internacional, diries que existeixen models més justos o que encara és un sector força precari?

Crec que la situació és complexa perquè la nostra cultura neix d’una motivació molt personal. La majoria de persones que comencen a pintar a l’espai públic no ho fan pels diners, sinó per la necessitat d’expressar-se, compartir una idea o intervenir en el seu entorn.

De fet, bona part de la cultura urbana s’ha construït històricament gràcies a persones que invertien el seu propi temps i els seus propis recursos per crear alguna cosa per als altres. Aquesta generositat i aquesta voluntat de compartir formen part de l’essència d’aquesta pràctica, però també és important trobar un equilibri.

Durant molt de temps, molts artistes hem treballat de manera gairebé altruista, participant en projectes socials, col·laboracions o festivals amb una remuneració molt escassa. Això pot ser una bona escola al començament d’una carrera, però no és un model sostenible per desenvolupar una trajectòria professional.

Crec que la situació ha millorat molt des que vaig començar. Artistes com Banksy, Stik i molts altres van ajudar a demostrar que l’art urbà també té un valor cultural i econòmic. Gràcies a això, cada vegada hi ha més institucions, empreses i organitzacions que entenen la importància de donar suport econòmic als artistes i de generar unes condicions de treball més professionals.

Tot i així, continua sent un sector desigual. Hi ha models de treball molt dignes i professionals, però les oportunitats continuen sent limitades i varien molt segons el context, el país o l’organització amb què col·labores.

Et sorprendria saber que, de vegades, «la realitat és una il·lusió»: projectes que aparenten una gran professionalitat no sempre remuneren els artistes i, fins i tot, noms reconeguts del street art poden acabar treballant sense rebre cap compensació econòmica, només per la imatge o, en el millor dels casos, per amor al que fan.

Per això també crec que els mateixos artistes tenim la responsabilitat de valorar la nostra feina. Si nosaltres mateixos no entenem que el nostre temps, les nostres idees i la nostra experiència tenen un valor, serà difícil que els altres també ho facin.

El que sí que percebo és un canvi de paradigma molt positiu. Quan jo vaig començar, l’art urbà es veia amb molta més desconfiança. Avui hi ha una acceptació social i institucional molt més gran, i cada vegada més persones entenen que els murals poden aportar valor cultural, identitat i sentit de comunitat a les ciutats.

Precisament per aquest motiu, aquest any celebrarem a Londres la tercera edició de Trieze, un projecte impulsat per un grup d’artistes on, a més d’exhibir la nostra feina, organitzem tallers, trobades i xerrades orientades a enfortir la nostra comunitat i generar espais de diàleg sobre els reptes que afronta el sector.

La inauguració tindrà lloc el 13 d’octubre i, durant una setmana, desenvoluparem diferents activitats. Una de les més interessants serà una conversa sobre drets d’autor i intel·ligència artificial aplicada a l’art urbà amb el professor Enrico Bonadio, especialista en propietat intel·lectual i professor de la City St George’s, University of London.

Crec que iniciatives com aquesta són importants perquè contribueixen a fer evolucionar l’art urbà no només des de la pràctica artística, sinó també des de la reflexió col·lectiva i la construcció d’estructures més sòlides per a les futures generacions d’artistes.

Més enllà del pagament per l’execució de l’obra, com gestiones els drets d’autor en el teu cas? Sents que mantens el control sobre l’ús posterior de les teves obres o que aquest control es va diluint?

Aquest és un tema sobre el qual he après molt amb l’experiència. També m’ha ajudat formar part de The Association of Illustrators de Londres i estudiar els recursos d’organitzacions professionals com la Graphic Artists Guild de Nova York, que dediquen molts esforços a informar els artistes sobre els seus drets.

Crec que un dels problemes més importants és que, sovint, els mateixos artistes no són conscients que qualsevol obra creativa genera automàticament un conjunt de drets que els pertanyen.

Quan un client encarrega una obra, no està adquirint tots els drets sobre aquesta obra, sinó únicament aquells usos que ambdues parts han acordat.

Per això sempre treballo amb contractes en què es defineixen clarament les llicències d’ús de la imatge, els terminis i els contextos en què l’obra es pot utilitzar. Això no només protegeix l’artista, sinó que també evita malentesos amb el client.

Hi ha determinats conceptes que em fan ser especialment prudent, com ara els drets exclusius, els drets d’explotació comercial o qualsevol cessió a perpetuïtat. Això no vol dir que no puguin existir, però crec que s’han de negociar amb total transparència i anar vinculats a una compensació econòmica adequada.

Per la meva experiència, els drets d’ús amb finalitats promocionals són els més habituals i els més senzills de gestionar, mentre que qualsevol explotació comercial requereix una conversa específica.

Al capdavall, els contractes són la principal eina que tenim per mantenir un cert control sobre les nostres obres un cop acabades. Però, fins i tot amb bons acords, continuo pensant que el més important és mantenir una relació de confiança i una comunicació oberta amb aquells que utilitzen la nostra feina.

En ciutats com Londres, on hi ha una forta explotació cultural de l’art urbà, creus que els artistes estan prou reconeguts i compensats quan la seva obra s’utilitza com a imatge de ciutat, turisme o marca?

Crec que és una qüestió complexa perquè l’art urbà genera valor de moltes maneres diferents.

En ciutats com Londres he observat un fenomen recurrent: barris que inicialment eren percebuts com a perifèrics o degradats es converteixen en espais atractius gràcies a l’arribada d’artistes, creadors i projectes culturals. Els murals, el grafit i altres formes d’expressió contribueixen a construir una identitat visual que atrau visitants, inversió i activitat econòmica.

Tanmateix, sovint els artistes no participen d’aquest valor un cop ja s’ha generat. És habitual veure com determinades zones utilitzen l’art urbà com a part de la seva imatge de ciutat o del seu atractiu turístic, mentre que les obres acaben desapareixent amb el temps i els artistes gairebé mai no reben una compensació proporcional a l’impacte que han contribuït a crear.

També he vist com el llenguatge visual de l’art urbà ha estat incorporat a campanyes publicitàries i estratègies de branding. Això no és necessàriament negatiu. Personalment, col·laboro amb marques i crec que poden sorgir projectes molt interessants quan hi ha respecte mutu.

Per a mi, la clau és que la col·laboració aporti valor a totes dues parts i que la integritat artística no quedi subordinada únicament a objectius comercials.

Al final, crec que cada artista troba el seu propi equilibri. Alguns prioritzen l’estabilitat econòmica que ofereixen determinats contractes; d’altres posen més èmfasi en preservar la seva independència creativa. En el meu cas, intento que totes dues coses convisquin.

Considero que el valor de la meva feina resideix precisament en la seva originalitat i en la construcció d’una veu pròpia al llarg del temps. Aquesta identitat és, en última instància, l’actiu més important que pot tenir un artista.

Per això diria que el reconeixement envers els artistes urbans ha millorat molt en els darrers anys, però encara queda pendent una conversa sobre com repartir d’una manera més justa el valor cultural, econòmic i simbòlic que les nostres obres generen dins les ciutats.

T’has trobat en situacions en què la teva feina s’ha utilitzat sense que això t’hagi comportat un retorn clar? Com es gestiona això des d’un punt de vista professional?

Sí, m’ha passat en nombroses ocasions i encara continua passant de tant en tant. De fet, a mesura que la teva feina guanya visibilitat, també augmenta la probabilitat que apareguin usos no autoritzats.

Per això, avui dia porto un full de càlcul on faig un seguiment de possibles infraccions i, quan cal, recorro a l’assessorament d’advocats especialitzats en propietat intel·lectual.

Algunes situacions han estat força curioses. Recordo que fa anys vaig rebre un missatge des de Tailàndia d’una persona que havia reconegut un dels meus murals reproduït gairebé exactament per una altra artista per a un negoci local. Em va enviar fotografies i informació per si volia denunciar-ho.

Abans de prendre cap mesura, però, vaig preferir contactar directament amb l’artista per entendre la situació i vam arribar a un acord amistós.

Una cosa semblant va passar amb un retrat que havia fet de la meva parella, la Lucía. Temps després va aparèixer una reproducció pràcticament idèntica en un taller d’Egipte. També en aquell cas vaig contactar amb l’autor, li vaig explicar la situació i ho vam resoldre de manera professional.

Més enllà de les còpies directes, també hi ha usos menys evidents. He vist fotografies dels meus murals venudes en mercats locals i he tingut clients que, sense cap mala intenció, han utilitzat dissenys creats per a un projecte concret com a part de la seva identitat comercial.

La majoria de vegades aquests problemes no neixen de la mala fe, sinó del desconeixement. Moltes persones assumeixen que, pel fet que una obra es trobi a l’espai públic, la poden utilitzar lliurement.

Per això considero tan important parlar de propietat intel·lectual dins de l’art urbà i treballar amb contractes que defineixin clarament quins usos estan permesos i quins no.

Al capdavall, la gestió professional d’aquestes situacions es basa en tres coses: documentar, dialogar i actuar quan és necessari. La majoria dels conflictes es poden resoldre amb una conversa clara, però és important que els artistes coneguin els seus drets i els protegeixin.

El creixement del muralisme també ha generat més competència i, en alguns casos, una pressió a la baixa sobre els preus. Com vius aquesta dinàmica des de dins?

Crec que és normal que, a mesura que el muralisme creix, també augmenti la competència. Cada vegada hi ha més artistes, més festivals, més agències i més persones interessades a treballar en aquest sector. Això genera noves oportunitats, però també obliga cadascú a trobar allò que el fa diferent.

Personalment, mai no he pensat gaire a competir pel preu. Crec que hi ha un llindar per sota del qual és molt difícil mantenir una pràctica professional a llarg termini. Treballar de manera continuada per sota d’aquest llindar pot resoldre un problema immediat, però difícilment permet construir una carrera sostenible. Com se sol dir, és pa per avui i fam per demà.

Si la competència creix més ràpidament que la demanda, inevitablement el mercat es torna més exigent. En aquest context, penso que la millor estratègia no és ser el més barat, sinó desenvolupar una veu pròpia, fer una feina sòlida i construir relacions de confiança amb les persones i les institucions amb qui col·labores.

L’originalitat continua sent un dels actius més difícils de substituir.

També crec que cal ser prudent amb els preus. He vist artistes perjudicar la seva pròpia trajectòria tant per cobrar massa poc com per apujar les tarifes massa de pressa. En tots dos casos es corre el risc de generar unes expectatives que no són sostenibles.

Per a mi, el més important és entendre el valor real de la teva feina, fer els números amb honestedat i permetre que el creixement sigui progressiu.

Al final, el preu és només una part de la conversa. La reputació, la constància i la qualitat de les relacions professionals acostumen a tenir un impacte molt més gran en la durada d’una carrera artística que qualsevol estratègia de preus a curt termini.

Quan treballes amb institucions o marques, quin marge real tens per negociar les condicions, el discurs o l’ús de l’obra?

Cada encàrrec és diferent i cada negociació té les seves particularitats. Tot i això, per la meva experiència, una bona part de la negociació comença molt abans d’asseure’s a parlar de pressupostos o contractes.

Quan una institució o una marca s’acosta a mi, normalment ja coneix la meva feina, el meu llenguatge visual i els valors que hi ha al darrere. La meva pràctica sempre ha tingut un enfocament positiu i inclusiu, i hi ha determinats temes amb els quals senzillament no treballo. Per això és poc habitual que sorgeixin conflictes importants pel que fa al contingut de l’obra.

El que sí que considero fonamental és que hi hagi una comunicació clara i un respecte mutu des del primer moment.

També m’interessa molt el diàleg entre l’obra i l’espai on existirà. Intento que cada projecte mantingui la seva identitat artística i, al mateix temps, respongui al context en què es desenvolupa.

Quan totes dues parts entenen això, la negociació acostuma a fluir de manera força natural perquè, al capdavall, tots busquem que el projecte funcioni de la millor manera possible.

Pel que fa a l’ús de l’obra, normalment els clients necessiten drets d’ús amb finalitats promocionals per comunicar els seus projectes, i això acostuma a formar part dels acords habituals. Tot i així, sempre intento mantenir el control sobre els usos comercials de la meva feina i negociar específicament qualsevol explotació que vagi més enllà de la promoció del projecte original.

Tampoc no cedeixo mai la totalitat dels meus drets d’autor i sempre reivindico el meu dret moral de paternitat sobre l’obra. Estic orgullós del que faig i considero important que l’autoria continuï vinculada a la feina. Crec que és una qüestió de respecte tant envers l’artista com envers la mateixa obra.

Al final, les millors col·laboracions són aquelles en què cap de les dues parts no intenta imposar-se a l’altra. Quan hi ha confiança, transparència i una visió compartida, acostuma a haver-hi prou marge perquè tothom pugui aportar valor al projecte.

En la teva intervenció a Nou Barris (Força Plural), hi ha una aposta clara per una representació diversa i directa. Com abordes l’equilibri entre construir una imatge accessible i evitar caure en codis massa evidents o simplificats?

Crec que, quan portes molts anys pintant a l’espai públic, especialment en gran format, acabes desenvolupant un conjunt de codis visuals que et funcionen i que, alhora, connecten amb la gent d’una manera natural.

Amb el temps aprens que comunicar no vol dir necessàriament explicar-ho tot de manera literal.

En el meu cas, intento evitar els missatges massa tancats o excessivament evidents. Respecto molt les obres que adopten un posicionament directe, però personalment m’interessa més crear imatges obertes a la interpretació.

M’agrada que cada persona pugui trobar-hi alguna cosa diferent i que el significat no quedi completament resolt des del primer cop d’ull.

Per a mi, un gran mural s’assembla més a una pel·lícula que no pas a un cartell. Explica una història per capes.

L’escala ja aporta prou impacte visual, de manera que no sento la necessitat de reforçar el missatge amb símbols massa evidents. Prefereixo que la imatge convidi a l’observació i deixi espai perquè l’espectador completi una part del relat a partir de la seva pròpia experiència.

En el cas de Força Plural, la diversitat no era una cosa que volgués representar únicament a través d’un missatge explícit, sinó també mitjançant la convivència, dins de l’esport, de diferents identitats, sensibilitats i maneres de veure’s reflectit en l’espai públic.

Per això sempre he entès l’art públic com un espai de diàleg més que no pas d’imposició.

D’alguna manera, veig els murals com una de les últimes veus realment obertes dins del paisatge urbà. A diferència de la publicitat o d’altres missatges que busquen convèncer-nos d’alguna cosa concreta, l’art es pot permetre plantejar preguntes, generar reflexió i deixar espai per a la interpretació.

És aquí on trobo el seu veritable valor.

En aquest tipus de peces, t’interessa més que el missatge sigui immediat i llegible o que tingui capes de lectura més complexes?

Crec que totes dues coses són importants. M’interessa que hi hagi un impacte visual immediat, una mena de statement que capti l’atenció d’algú que passa pel davant de l’obra. A l’espai públic, moltes vegades només tens uns segons per connectar amb una persona, així que aquesta primera impressió és important.

Tanmateix, el que realment m’interessa passa després. Intento que les imatges tinguin diferents capes de lectura i que no s’esgotin en un únic missatge o interpretació. M’agrada incorporar personatges, símbols, referències visuals i elements que permetin que cada espectador construeixi la seva pròpia lectura de l’obra.

Potser això ve del meu interès per la percepció i per la idea que la realitat mai no és completament objectiva. Dues persones poden observar una mateixa imatge i trobar-hi significats diferents, i per a mi això és positiu.

No sento la necessitat de controlar completament què ha de pensar l’espectador. De fet, quan una obra es pot resumir en una sola frase, de vegades tinc la sensació que perd una part del seu misteri.

Prefereixo que funcioni com una conversa oberta. Que tingui una entrada accessible per a tothom, però que també recompensi qui decideix aturar-se una mica més i observar-la amb atenció.

L’escala monumental ja aporta presència i impacte. El que busco després és profunditat. D’alguna manera, m’interessa que una obra es pugui entendre ràpidament, però que trigui molt més temps a esgotar-se.

En projectes com Nou Sentit Urbà, com valores l’equilibri entre les condicions de producció, la llibertat artística i el reconeixement de la feina?

La veritat és que la meva experiència amb Rebobinart va ser molt positiva. Des del punt de vista de la producció, vam trobar moltes facilitats per desenvolupar el projecte, i això és una cosa que sempre valoro. Es nota quan treballes amb persones que tenen experiència i entenen les necessitats reals d’un mural, perquè això permet que l’artista es pugui concentrar en allò més important: fer una bona obra.

En aquest cas també va ser important que la proposta fos oberta i que les temàtiques plantejades coincidissin de manera natural amb el meu propi discurs. Quan existeix aquesta sintonia, la llibertat artística deixa de ser una negociació constant i el projecte flueix d’una manera molt més orgànica.

Per a mi, l’equilibri entre producció, llibertat artística i reconeixement de la feina s’assoleix precisament quan totes les parts entenen quin és el seu paper dins del projecte. L’artista necessita les condicions adequades per desenvolupar una proposta honesta; l’organització necessita que el projecte funcioni i connecti amb el context; i totes dues parts hi surten guanyant quan hi ha una comunicació clara i una relació de confiança.

Un altre aspecte que valoro molt és la documentació. Els murals són obres temporals per naturalesa, i una bona documentació acaba formant part de la mateixa vida de l’obra. En aquest sentit, tant les entrevistes com el registre fotogràfic i la difusió del projecte van ser molt positius.

En general, m’agrada treballar en projectes on hi ha una producció professional, una llibertat creativa real i un interès genuí per reconèixer i contextualitzar la feina dels artistes. Crec que aquest és el model que permet obtenir els millors resultats per a tothom.

Comparant contextos, on creus que avui hi ha les millors condicions per treballar com a artista urbà: en ciutats com Londres o en escenes més locals com la de Barcelona?

Per ser just, la meva experiència a Barcelona ha estat molt positiva, tot i que conec molt millor ciutats com Londres, Madrid, Bilbao o Santander, on he passat més temps.

Dit això, crec que les condicions per desenvolupar una carrera com a artista urbà depenen més del grau de professionalització del projecte i de les persones implicades que no pas de la ciutat en si mateixa. He trobat projectes molt ben gestionats en diferents països i també situacions precàries en grans capitals internacionals.

Si hagués d’assenyalar una diferència, diria que a l’estranger hi ha una tradició més consolidada de col·laboració amb el sector privat i una normalització més gran de la idea que la feina artística té un valor econòmic. Això genera més oportunitats professionals, però també una competència molt més elevada.

Més que una qüestió geogràfica, crec que la diferència és una qüestió de mentalitat. Quan una organització entén el valor del treball creatiu, normalment tot funciona millor: els pressupostos són més realistes, els processos són més clars i la relació amb l’artista és més saludable.

Quan l’art es percep com una cosa secundària o prescindible, acostumen a aparèixer més dificultats, independentment del país on et trobis.

També valoro molt la professionalització d’aspectes que de vegades passen desapercebuts, com ara la seguretat laboral, les assegurances, la planificació tècnica o els protocols de treball. Els muralistes treballem amb maquinària, bastides i en entorns que poden comportar riscos reals.

En aquest sentit, he vist una evolució molt positiva durant els darrers anys i crec que el sector ha avançat molt en la protecció dels treballadors.

En definitiva, no crec que existeixi una ciutat perfecta per treballar com a artista urbà. El que sí que crec és que com més professional, transparent i respectuós sigui l’ecosistema que envolta un projecte, millors seran les condicions per a tothom. I, afortunadament, cada vegada en veig més exemples arreu del món, com és el cas de la vostra feina a Barcelona.

Més enllà de la producció, què creus que li falta al sector perquè sigui realment sostenible per als artistes a llarg termini?

Crec que el que més falta fa és un canvi de mentalitat sobre el valor de l’art i de la cultura urbana dins de la societat. Continuem veient l’art, massa sovint, com una cosa accessòria, quan en realitat forma part de la manera com entenem les nostres ciutats, la nostra identitat i la nostra capacitat d’imaginar futurs diferents.

Perquè el sector sigui realment sostenible, no n’hi ha prou de produir més murals o més festivals. Cal que les institucions, les empreses i la ciutadania entenguin que darrere de cada obra hi ha professionals que necessiten temps, recursos i estabilitat per desenvolupar la seva feina.

Els artistes també paguem lloguers, materials, assegurances i factures, igual que qualsevol altre treballador.

Crec que també necessitem una major disposició a invertir en cultura urbana. No només des de les administracions o les empreses, sinó com a societat en conjunt.

Invertir en art urbà és invertir en espais més humans, en pensament crític, en benestar emocional i en comunitat.

Sovint parlem d’infraestructures, tecnologia o desenvolupament econòmic, però oblidem que les persones també necessiten bellesa, inspiració i llocs on retrobar-se amb elles mateixes i amb els altres.

Per a mi, l’art públic compleix una funció especialment important perquè és una de les poques formes de cultura que continua sent accessible per a tothom. No exigeix comprar una entrada ni pertànyer a un determinat entorn social. És allà, al carrer, disponible per a qualsevol persona que vulgui aturar-se uns segons i observar.

Per això crec que el futur del sector passa per entendre que l’art no és un luxe prescindible, sinó una part necessària d’una societat sana.

Quan una comunitat inverteix en cultura, no només dona suport als artistes: també inverteix en la seva pròpia capacitat de reflexionar, imaginar i evolucionar.

Mirant l’estat actual de l’art urbà, què diries que està funcionant bé i què creus que continua sent una assignatura pendent?

En general, el que més m’alegra és veure com ha canviat la percepció social de l’art urbà durant els darrers anys. Quan vaig començar, molta gent associava automàticament el grafit i la pintura al carrer amb la delinqüència o el vandalisme. Avui la situació és molt diferent.

Cada vegada hi ha més persones que entenen que darrere de moltes d’aquestes pràctiques hi ha creativitat, dedicació i una voluntat genuïna d’aportar alguna cosa a l’espai públic.

M’encanta veure persones de totes les edats acostar-se a parlar amb nosaltres mentre treballem. També m’alegra veure com han aparegut col·leccionistes, institucions i persones que donen suport econòmic a aquest tipus de pràctiques. Tot això demostra que la cultura urbana ha aconseguit obrir espais que abans semblaven impensables.

Crec que l’art urbà està retornant al públic una connexió amb l’art que, en altres àmbits, sembla que s’havia anat perdent, deixant l’espectador en un segon pla.

Si hagués d’assenyalar una assignatura pendent, diria que encara ens falta més diàleg dins de la nostra pròpia comunitat.

No m’interessen gaire les visions puristes ni les postures excessivament tancades i elitistes —els qui es consideren «els millors del món»—, tant si provenen del grafit, del street art, del muralisme o del món acadèmic.

Sempre he pensat que la riquesa d’aquesta cultura rau precisament en la seva capacitat de barrejar persones, influències i punts de vista diferents.

També m’agradaria veure les noves generacions dedicar més temps a desenvolupar una veu pròpia i a conèixer la història d’allò que practiquen.

L’ambició no té res de dolent, però crec que les carreres més interessants acostumen a construir-se des de la curiositat, la passió i la constància, i no únicament des de la recerca de visibilitat o de reconeixement ràpid a les xarxes socials.

Potser el que més em va atraure del grafit quan era jove va ser precisament la seva reacció contra l’elitisme. Era una cultura oberta on importava més el que feies que no pas d’on venies.

M’agradaria que no perdéssim mai aquesta capacitat d’acollir perspectives diferents i de generar comunitat.

Al final, les cultures creixen quan construeixen ponts i s’empobreixen quan comencen a aixecar massa fronteres.

 

Projectes destacats amb Rebobinart

[/vc_column_text][/vc_column][/vc_row]