Felipe Pincel (Xile, 1982) és un artista multidisciplinari establert a Barcelona que descansa en la pintura, però que hi arriba després d’un recorregut llarg: formació acadèmica en pintura, després disseny gràfic i il·lustració, i quinze anys tatuant professionalment abans de bolcar-se en el muralisme. Va néixer en plena dictadura i va créixer mirant els murs polítics dels carrers de Xile; d’aquella escola ve la mirada indigenista i el compromís social de la seva obra: retrats de gran format que reclamen un lloc per a les identitats que la publicitat i el cinema van deixar fora del quadre durant dècades.
Amb Rebobinart ha pintat el mur de La Farinera del Clot dins de Wall Claim (2020) i, el 2025, Raíces en tránsito al Festival Kromatic de Sant Andreu de la Barca: una mare llatinoamericana amb dos fills, asseguda sobre unes maletes. Hem parlat amb ell de migració, de l’herència política del muralisme xilè, dels límits amb les marques i del que està cuinant al taller.
Entrevista
El Kromatic proposava mirar la migració del sud d’Espanya cap a Barcelona. Raíces en tránsito l’eixampla. Com va sorgir la idea i què volies comunicar?
Raíces en tránsito no neix com una contraresposta, però sí com una manera d’ampliar la visió del que és ser migrant. El punt de partida era la migració des del sud d’Espanya fins a Barcelona, i jo vaig voler portar-ho a la meva pròpia experiència com a migrant llatinoamericà que fa tant de temps que viu a Espanya. No canviar aquella visió, sinó eixamplar-la i plantejar la migració com un tema una mica més global.
Ho vaig fer des del que conec: vaig retratar una mare llatinoamericana amb dos nens als braços. El que volia que veiés l’espectador, si anava una mica més enllà, és que en realitat és el mateix nen en dos moments: primer molt nadó i després ja una mica més gran, i per això apareix mig translúcid. Ella els abraça tots dos, que en el fons són el mateix: el creixement d’aquell fill en un lloc nou.
I està asseguda sobre unes maletes, que parlen del viatge, de deixar-ho tot enrere i començar una vida en un altre lloc. Això és el que em va inspirar i el que volia que veiés la gent que hi passa per davant.
La teva obra ve del tatuatge, la il·lustració i la pintura. Com es combinen aquestes disciplines en el teu estil actual?
Em considero un artista multidisciplinari que descansa molt en la pintura, que és en el que m’especialitzo, però tota la resta hi té molt de paral·lelisme: el tatuatge, la il·lustració —vaig treballar molt amb il·lustració digital— i el disseny gràfic.
Vaig tenir la sort de venir de l’acadèmia, de la pintura, i després del disseny gràfic i la il·lustració, i tot això ho vaig aplicar durant els quinze anys que vaig estar tatuant professionalment. Avui tot es correlaciona amb el muralisme i amb la feina que faig.
El teu enfocament té un component indigenista i polític molt fort. Què et va empènyer a treballar des d’aquesta mirada?
La mirada indigenista té, en el fons, una visió política: fer sentir que nosaltres també estem representats, que existeix una altra visió. Treure una mica aquelles imatges imposades pels mitjans de comunicació, les revistes, el cinema. El paradigma ha anat canviant, però fins no fa tant tot el que tenia a veure amb la publicitat i els models eren blancs, rossos i d’ulls blaus. D’alguna manera ens estaven educant per dir-nos que aquella era la forma que havia de tenir una persona.
El meu tema, la multiculturalitat —sempre des de la meva visió, és clar—, té a veure amb donar a entendre que existim moltes persones i que un color de pell o una característica física no té res a veure amb la persona que pots ser. Així és com em planto davant de la meva feina, i des d’aquí la defenso.
A Xile el muralisme té una herència política molt forta, de la Brigada Ramona Parra als murals de l’esclat social. Creus que aquesta tradició continua viva o s’està diluint?
Crec que el muralisme llatinoamericà en general, des dels seus inicis a Mèxic, té una empremta molt política. A Xile passa especialment després d’una dictadura de disset anys, i això es va reflectir molt als murs. Fins i tot abans: a la campanya de Salvador Allende, la Brigada Ramona Parra ja feia campanya a través dels murs.
Jo soc del 82, o sigui que vaig néixer en dictadura, i tots els meus records més primaris, de nen, són mirant els carrers amb aquella mena de murals polítics. Al principi no els entens, però per la visió familiar vas agafant context del que està passant i entens que el mur ha de dir alguna cosa, que és una part important de la comunicació al carrer.
No crec que s’hagi anat diluint. Avui tenim artistes molt importants —INTI, per dir-ne un; la mateixa Brigada Ramona Parra; el Mono González— amb un rerefons polític, i jo m’hi incloc i m’hi sumo. Crec que, incorporant-hi l’estètica, hi ha d’haver un equilibri perfecte entre el missatge, allò que vols dir, i la bellesa de la pintura. I lluny de diluir-se, avui hi ha molts més artistes a Xile fent discurs polític. Caiozzama, per exemple, que treballa amb paste-up i té una postura política molt interessant a través de la seva feina, i en podria anomenar molts més. Les noves generacions també ho estan veient: els nois de vint anys que estan pintant vénen amb aquesta empremta.
És molt difícil que deixi d’haver-hi art polític en un lloc on encara no estan resolts temes tan bàsics com l’educació o la salut. Sempre n’hi haurà mentre hi hagi aquestes injustícies, i sobretot amb el que està passant ara als països llatinoamericans, amb aquesta tendència cap a la dreta. Per descomptat que hi haurà una resposta al carrer a través de l’art urbà. Més que diluir-se, està renaixent, tornant a agafar molta força.
Cada cop més institucions i marques fan servir el mural com a reclam turístic o com a eina de màrqueting. On poses el límit entre art públic compromès i publicitat disfressada de muralisme?
Sí, hi ha molta gent que se n’aprofita. Tenim casos com el de Blu, que quan van començar a fer negoci amb els seus murs va optar per esborrar-los ell mateix. Però hi ha d’haver una mica de tot. Hi ha molts artistes que es dediquen a decorar espais més que a dir alguna cosa; personalment, la meva postura no és aquesta. La meva postura és donar un missatge des de la meva posició, sempre.
M’han demanat moltes vegades participar en propagandes i publicitats, i no ho he acceptat per coherència amb el que faig, però tampoc no renego que en algun moment ho pugui fer. Les persones que vivim de l’art hem de veure la manera de sobreviure i subsistir d’això. On són els límits, cada artista els ha de tenir: fins a quin punt et pots sentir malament treballant amb una empresa que no està en la teva línia de pensament. Jo no ho faria. Però sí que treballaria en publicitat, des d’un altre punt de vista, amb marques que no xoquin amb el que penso o sento.
En què estàs treballant ara?
Ara mateix estic enfocat, i tancat, a canviar una mica la meva línia visual. Estic fent molta feina de taller: pintant molt, buscant tècniques noves, treballant les textures i temàtiques noves, i també l’espontaneïtat del carrer. Estic veient com resolc aquestes problemàtiques visuals, tancat allà, fora dels festivals i concursos en què continuo participant, que és al que em dedico i amb el que em mantinc.
També faré una xerrada en una universitat de Colòmbia sobre la gestió cultural i econòmica de l’artista: explicar la meva història i com m’ho he fet per poder viure de l’art durant tant de temps sense tenir una feina secundària.
Projectes destacats amb Rebobinart
Dues intervencions de Felipe Pincel produïdes per Rebobinart: la mitgera del Kromatic i el mur de La Farinera del Clot.
