Roc Blackblock és un artista i grafiter català conegut pels seus murals dedicats a la memòria històrica i les seves obres de denúncia social. Ha creat més de 50 murals en aquesta línia i és reconegut per utilitzar l’art com a eina de reivindicació i conscienciació. Ha treballat en projectes destacats com el mural pel 40è aniversari del Casinet i ha estat protagonista de controvèrsies polítiques i socials, com la seva obra en suport a Pablo Hasél.
Sota el títol Fent via, fent vida, els artistes Roc Blackblock i Miquel Wert van signar l’obra mural més gran de la història de Rebobinart i la representació més gran d’art urbà en una estació ferroviària de l’Estat. Al llarg de més de 3.100 m² de l’estació de Sant Andreu de Barcelona, els artistes van treballar conjuntament una cronologia de la història del ferrocarril a Catalunya, del barri on es troba i un repàs per l’evolució de la mobilitat més sostenible.
Com va ser el procés creatiu i tècnic darrere del projecte de l’estació de Sant Andreu?
Va ser un projecte singular. Crec que els dos artistes que estàvem seleccionats per presentar proposta ja teníem una línia de treball que encaixava bastant en l’encàrrec, però partíem d’una idea que era una mica difosa. Sí que era al voltant de la història del ferrocarril, però potser amb molts espais indefinits que ens permetien fer propostes i desenvolupar-los. Vam fer propostes individuals, inspirant-nos en el material fotogràfic que se’ns havia facilitat i en la visita conjunta que vam fer a l’estació del ferrocarril, i després vam decidir ajuntar les dues. A partir d’aquests ingredients inicials independents i autònoms vam fer un espai de confluència per fer-les encaixar i agafar les coses que ens semblaven més interessants de les respectives propostes. Crec que aquest espai de fusionar dues propostes va ser un procés molt interessant.
Després, vam desenvolupar tota una part pràctica que era un estudi de com dur a terme l’execució, perquè era una cosa que superava totes les experiències prèvies que teníem. Vam crear un full d’estils on definíem els paràmetres i les pautes visuals i gràfiques que s’aplicarien al llarg de tot el mural donat que el fil conductor eren unes línies que simbolitzaven mapes d’estacions i fils cronològics. En ser un element que es desenvolupa al llarg de tots els murs ens permetia estandarditzar i sistematitzar parts del treball. Va ser tot un repte, tant el procés creatiu com el procés de disseny, però finalment va ser molt interessant i creiem que bastant reeixit. Evidentment, vam passar per un llarg procés de revisió i consens de continguts, imatges, dates i fites que marcaven aquesta línia cronològica, i potser, en alguns casos, amb moltes concessions artístiques en pro del projecte i de l’encàrrec del client.
Hi ha alguns elements clau que vulguis destacar del mural?
Del projecte destacaria tot el que no es veu darrere del mural: la part de producció, de desenvolupament, de gestió, de treballadors artistes colze a colze, de fer-ho per un ens tan gran i complex com és Adif, per una obra tan significada com és aquesta… Tot això són elements que van condicionar, és el mar en el qual vam haver de navegar; la ruta es va fer bé, però són qüestions que marquen el projecte. No és el projecte que qualsevol de nosaltres dos hagués fet si ens haguessin donat llibertat absoluta per pintar una superfície com aquella, sinó que estava ple d’actors amb molt de protagonisme en el procés. Crec que és una cosa que es desconeix o no es veu amb una passejada, però que hi és. Ho tractaria com un valor afegit, perquè realment crec que com a procés, en fusionar les dues propostes, es combinen el que creiem que eren els punts més forts de cada una de les propostes. D’aquesta manera va acabar sortint un resultat que mai hagués sigut una obra meva ni del Miquel, però crec que sí que defineix un tàndem de tots dos i crec que això és una cosa única a tenir en consideració.
Us vau trobar amb algun repte? Si és que sí, com el vau superar?
De reptes en vam trobar molts. El primer va ser treballar conjuntament, però crec que aquest era el que menys por ens feia perquè teníem prou experiència i ens coneixíem prou per a garantir que això podia funcionar, com així va ser. Les dimensions, temporalitzar els processos i cenyir-nos a una estratègia per complir els terminis. Ho vam fer aplicant tota l’experiència, el coneixement de les intervencions, de les capacitats i potencials i fent uns càlculs que finalment van funcionar perquè de fet vam acabar un dia abans de la data d’entrega. A partir d’aquí també va ser un repte treballar durant tant de temps en les condicions en què estàvem perquè era un context amb molta gent treballant, amb molts controls de seguretat… tot això va condicionar, però ho vam superar perquè no hi havia una altra opció que adaptar-se a la situació. Per mi, que sempre treballo sol, també va ser un desafiament liderar, entre el Miquel i jo, un equip de treball, donar instruccions, aprendre a organitzar la feina, a assignar-la, a delegar i a confiar. Són molts desafiaments en un, que també crec que es van poder dur a terme, primer, per la bona sintonia i actitud de tots els que formaven part; després perquè els i les assistents que vam tenir eren persones amb una capacitat tècnica i artística igual o superior que la que pugui tenir jo i perquè vam emprendre el projecte entenent que era molt especial i que ens hi deixàvem la pell. També tenir en compte la capacitat i l’eficiència de Rebobinart per anar facilitant totes les feines a nivell de producció.
Com afecta l’entorn en la teva interpretació artística? Primer, en el cas de l’estació. Després, en les teves obres, en general.
Per mi és crucial perquè justament crec que el que defineix l’art a l’espai públic és el lloc on està ubicat, és el context i l’entorn, si no, no hi hauria cap diferència en pintar una llibreta o pintar en un llenç. Però justament quan decidim pintar l’espai públic o suports arquitectònics és per jugar amb aquests ingredients i trobar-nos amb limitacions que moltes vegades ens porten a aguditzar l’enginy per superar-les. En aquest sentit, l’entorn és crucial i també perquè entenc que l’art urbà i el muralisme introdueixen un element que passa a formar part d’aquest entorn i, en conseqüència, ha de tenir algun tipus d’interacció amb aquest. Posarà en valor i de manifest algunes parts o posarà en dubte i qüestionarà d’altres, generarà un diàleg amb aquest entorn. És un ingredient imprescindible.
En el cas de l’estació de Sant Andreu, sent un equipament tan singular i tan imprescindible dins de la quotidianitat, el que ens marcava, tot i que podrien haver-hi diferents perspectives, era entendre que l’obra l’estàvem fent per a un públic radicalment transversal, en un context en què el mitjà de transport té una càrrega quasi reivindicativa com a transport públic sostenible i perquè és l’únic capaç de trencar amb la dictadura del carbó. En aquest projecte els elements de l’entorn van ser els eixos a partir dels quals vam desplegar tota la proposta.
Quins altres artistes o obres han influït en les teves creacions?
Jo crec que ens nodrim d’una comunitat i que la gràcia d’aquesta diversitat de l’univers artístic és que d’una persona t’agrada el llenguatge gràfic, d’una altra la part conceptual, d’una altra la paleta cromàtica… Ens retroalimentem els uns als altres.
Com va sorgir la idea dels Murs de Bitàcola i què et va inspirar a iniciar aquest projecte?
Té un antecedent molt important que va anar creixent i gestant-se molt a poc a poc. A partir del 2013 vaig començar a treballar amb fotografies històriques i li vaig anar agafant gust i afició. Al llarg dels set anys següents vaig estar cada vegada aprofundint més fins que quasi es va convertir en un monotema. Aleshores va arribar la pandèmia i em vaig trobar en un punt de caiguda de tota l’agenda que tenia programada i amb la necessitat de reaccionar d’alguna manera a aquella situació. Fruit d’això i gràcies a l’assessorament del Marc de Rebobinart vaig començar a plantejar-me la idea de recollir tota la feina que ja estava fent, és a dir, treballar en temes de memòria popular i comunitària i englobar-ho dins d’un mateix projecte. Aquest va ser el punt iniciàtic i el canvi va ser no treballar de mural en mural, sinó recollir-los tots sota un sol projecte. Arribat aquí, vaig començar a desenvolupar què volia que fos, que va venir condicionat per l’experiència dels anys pintant sobre fotografies populars i veient que no són només aquestes, sinó que perquè la memòria històrica funcioni i tiri endavant, la informació, el context i el relat que hi ha darrere de la imatge són fonamentals. A partir d’aquí vaig desenvolupar aquesta proposta que el que intenta és explicar els episodis de la història comunitària i fer-ho als llocs on ha passat, establint i acompanyant les intervencions amb informació que dona detalls i context sobre l’episodi que s’ha pintat. Ha sigut una proposta amb molt bona acollida que de moment porta al voltant de 50 murals desenvolupats. L’objectiu principal és divulgar la memòria comunitària.
Quines dificultats has tingut per portar endavant el projecte?
Aquest projecte el que ha comportat per mi és un canvi de rol, afegit al d’artista, perquè he hagut de coordinar. Això vol dir: fer-se càrrec de localitzar a historiadors, historiadores o grups de memòria que facin els articles, buscar la part documental, la part de producció, de coordinació de temes logístics, com la grua, pintura o allotjament, fins a la part de gestió de tràmits i permisos o la part de contacte amb la comunitat, reunions, etc. També la feina posterior de coordinar tots els continguts, fer que arribin els articles i les fotografies, seleccionar-los, fer-ho arribar a la persona que fa les correccions, les traduccions, la publicació a la pàgina web…, encarregar la placa gravada, preparar el codi QR que s’afegeix a la paret… Estic molt content de la proposta final que crec que pot créixer i es pot ampliar molt, en propostes o activitats que es puguin anar afegint, però suposa molta feina al darrere que és invisible i que ara mateix, donat que és una estructura molt petita, recau sobre mi.
Quin és el procés de recerca que fas abans de començar un mural?
Depèn de cada projecte. Cada un arriba molt vinculat a una realitat i unes característiques pròpies de qui em fa l’encàrrec i, per tant, en alguns casos em trobo amb un grup de memòria que ha treballat durant un temps un tema, per posar un exemple. En un altre em trobo un ajuntament que està fent tota una feina de memòria històrica des de la regidoria de cultura o de memòria; i altres vegades treballo quasi de forma independent i soc jo qui va a porta freda a proposar a un ajuntament, entitats o associacions de caire memorialista. Cadascun d’aquests casos té diferents possibilitats. Tot i això, com ja són anys treballant en el sector, tinc a l’abast un amplíssim grup de contactes de gent especialitzada i de recursos públics (arxius comarcals, biblioteques…) que es converteixen en un ventall d’eines per poder escollir les més eficients en cada cas.
Què et va portar a centrar la teva obra en la memòria històrica i les denúncies socials?
No és un acte deliberat, al contrari: m’hi he anat ficant sense adonar-me’n i ha arribat un punt que quan he fet una mirada endarrere he pres consciència que portava anys i murals acumulats sobre aquest tema. Són temes de memòria i de denúncies socials perquè la memòria també té un peu en la denúncia social, sobretot per la realitat i les polítiques de memòria que tenim en aquest país, i perquè hi ha tota una sèrie de memòries incòmodes que s’han invisibilitzat o que es blanquegen i s’estan distorsionant. És, per tant, una part de reivindicació i de memòria antifeixista tocar el tema de la memòria a l’estat espanyol. Però en si mateixa la memòria també té una voluntat de reflexió, revisió i de transformació social, en tant que la mirada al passat recull tota la diversitat i complexitat de registres que pugui haver-hi i té una mirada molt retroactiva perquè va al passat, al present i al futur. Em sembla un àmbit ideal perquè hi ha una part que s’ha de dur a terme des de l’administració pública i, per tant, s’ha de fer des de l’àmbit professional i després hi ha tota la part més militant, que no és incompatible ni pot substituir a les polítiques de l’administració pública en temes de memòria. No són intercanviables, s’han de fer les dues i això a mi em dona la possibilitat de desenvolupar professionalment aquest àmbit, a més, en un sector i en una temàtica que em mouen en l’àmbit personal i polític.
Creus en la importància de l’art en espais públics? Per què?
Sí, jo crec que és imprescindible. Encara més: l’art és una manifestació, i de les més importants, de qualsevol societat i de qualsevol cultura, i ho ha de fer a l’espai públic per activa o per passiva. Sigui perquè no hi és o perquè està totalment mediatitzada i controlada o perquè sorgeix de forma espontània, o tots els punts intermedis que pugui haver-hi entre totes aquestes possibilitats. Quan arribes a una ciutat i passeges pel carrer el que et trobes és un termòmetre que et dona una pulsió de com és aquella ciutat, la gent que l’habita i els polítics que la governen. Com decorem, habitem i participem del nostre espai públic ens defineix com a persones i com a comunitat.
Com veus l’evolució de l’art urbà en els darrers i pròxims anys, especialment pel que fa a temes socials?
Crec que està vivint un procés en què cada vegada queda menys de contracultura i més d’assimilació, sobretot el vessant més vinculat a la cultura més contemporània (grafiti, hip-hop; perquè el muralisme té una trajectòria molt més llarga). Crec que en l’àmbit social el problema que estem vivint és l’espectacularització; s’està convertint en un element mainstream i, per tant, s’està buidant de contingut. Inclús m’atreviria a dir que el que en té, s’està rebaixant o simplificant. Crec que el principal causant és un model de societat capitalista o neoliberal que acabarà (o és el principal risc en què ens podem trobar) convertint l’art en un producte més de mercat que sigui capitalitzat per les grans marques i els grans lobbies econòmics.
Quina és la teva visió del futur per als artistes urbans a Catalunya?
Crec que Catalunya continua segons l’equip de govern de cada ciutat i les característiques de cada localitat i pot viure realitats quasi antagòniques: en alguns llocs se celebra i s’acull i en d’altres és francament molt complicat dur a terme intervencions, especialment en el cas de Barcelona. Crec que tenim un escenari en què falta consens i suport de l’administració pública. Consens en el sentit que mentre en alguns llocs hi ha tímides propostes i activitats que donen a entendre el suport, en d’altres se’ns continua criminalitzat. Falta de suport en el sentit que continua havent-hi molts ajuntaments que fan convocatòries de concursos o festivals d’art urbà i, per tant, posen en valor, però ho fan en unes condicions de precarietat que sembla que tampoc no prenguin seriosament què és el que el muralisme pot aportar a la societat, sinó que es tracta com si fos una activitat de lleure. Això és fer un pas endavant i dos endarrere. Crec que ens falta molt, s’ha de fer molta pedagogia encara i falta que les administracions no només valorin i entenguin què pot aportar el muralisme a la comunitat, a les ciutats i els pobles, sinó que també entenguin que els i les artistes som membres d’aquesta comunitat, som gent que volem desenvolupar les nostres activitats i necessitem certes facilitats, que és el contrari del que ens estem trobant. Això és una reivindicació que fem també com a ciutadans: volem desenvolupar aquestes activitats i fer-ho amb normalitat.
