Roc Blackblock i la memòria al cor del territori al Kromatic

Roc BlackblockHola, bon dia. Sóc Roc Blackblock i sóc muralista de Barcelona.

Com neix aquest mural que has pintat aquí a Sant Andreu de la Barca, amb un element molt característic i històric com és la palanca?

Roc BlackblockAquest mural neix de la mà del Festival Kromatic, organitzat per l'Ajuntament i gestionat per Rebobinart. S'hi toquen diferents temàtiques, i una d'elles era la de memòria: a partir d'aquí se'm va seleccionar com a artista per dur a terme aquesta temàtica. Vaig fer una immersió en què era la memòria i quins eren els seus elements, i ràpidament vaig arribar a la palanca.

Hem vist gent que s'emocionava veient el teu mural. Això és el que té l'art al carrer: aquesta connexió directa amb l'espectador.

Roc BlackblockÉs una de les coses boniques de treballar en entorns petits: tens un pols molt directe de com està impactant l'obra en el veïnat. I també voldria posar en valor la feina prèvia, que no es veu: no només investigar i buscar informació, sinó contrastar-la amb els veïns i veïnes i, en aquest cas, amb l'equip de l'Ajuntament.

Jo, com a veí de Barcelona, sé poc de la història de Sant Andreu de la Barca. Només establint un diàleg pots arribar a entendre quina és la pedra angular de la memòria. Si no, potser agafaria una imatge estèticament més bonica, però que no tingués aquest valor tan emocional. I estant aquí al carrer he constatat que ha sigut un encert.

Véns del món del disseny gràfic, de la il·lustració i fins i tot del tatuatge. Què et va portar a fer el salt als murs?

Roc BlackblockEl disseny gràfic és la meva formació, una cosa que crec que ha influït molt en la meva obra, però a la qual no m'hi he dedicat mai. El que sí que m'ha fet és entendre el muralisme com una eina de comunicació. Hi ha artistes que s'ubiquen com a artistes i fan obra personal; jo agafo el muralisme com si fos una il·lustració de gran format, amb els mateixos criteris que el disseny gràfic: em poso com a comunicador, recullo un concepte i intento ser el vehicle, l'altaveu que propaga aquesta imatge i la porta a l'espai públic perquè el receptor sigui tot el veïnat.

L'art s'hauria de quedar als museus o hauria de sortir més al carrer?

Roc BlackblockCrec que hi ha art per a cada àmbit, però on jo em sento còmode és en aquest àmbit comunitari i popular. Entenc que és una cosa que pot omplir els carrers i els espais públics de memòria, de valors i de creativitat; i també que els espais públics han de poder ser un lloc on la gent tingui el seu camp de proves i d'experimentació. És com l'ampliació de casa nostra, l'espai que compartim entre tots i totes: per tant, ens hi hem de poder veure reflectits.

L'art dels murals és efímer. És part de la gràcia d'aquests projectes?

Roc BlackblockAixò és tot un debat, o més que un debat és una mica una loteria. A vegades es construeix alguna cosa davant i desapareix el mural, o les inclemències del temps el deterioren. Quan pintes pots tenir una intuïció, però a vegades no en tens ni idea.

Ara fa poc vam tapar el mural més antic que tenia a Barcelona, del 2001. Tu pintes i te'n vas, et quedes amb la fotografia. I en aquest cas ha sigut quan s'ha esborrat el mural, a través de les xarxes, que he vist l'impacte que havia tingut: quanta gent deia «han esborrat les sargantanes del carrer d'Entença, si anàvem allà, si era un lloc referencial, quina llàstima». Jo vaig acabar concloent que havien tingut una vida llarga, que s'havien conservat molt bé i que havien sigut molt estimades: havien superat totes les expectatives.

Al teu Instagram es veu una sèrie de murals de crítica social, sobretot d'activisme.

Roc BlackblockFa 25 anys que vaig començar a pintar murals i uns quants que m'hi dedico professionalment. La meva proposta professional passa per tocar els temes de memòria, i allà puc tocar tant el costumisme —com el cultiu de l'olivera— com la memòria antifranquista, els exilis o les migracions. Sempre amb un ingredient polític, perquè crec que parlar de memòria en aquest país porta indefectiblement a temes polítics.

Malgrat tot, també tinc la meva part personal, en què utilitzo els murals com una eina de participació: és la meva manera de militar en els moviments socials. L'últim en aquest sentit, que he fet aquestes dues setmanes, era «Netanyahu, genocida». Igual que he fet murals en solidaritat amb Palestina, n'he fet en contra de la turistificació. Això ho faig a títol personal, però sabent que al darrere són molts i moltes: no és la meva història concreta, sinó la dels moviments socials als quals em dec.

Has dit que els murs poden escriure allò que la història oficial esborra.

Roc BlackblockSí, perquè hi ha aquesta part de memòria popular i comunitària. El projecte professional que duc a terme té com a leitmotiv explicar els episodis de la història als llocs on han passat. I és que la història no només és la visita del virrei o el bisbe de no sé on: són les petites històries que passen als safaretjos del poble, les dels militants anònims que han estat lluitant contra el feixisme o fent de maquis. La memòria és com un puzle i cada peça és vital: quan en falta una, no tenim el mapa complet.

Com canvia la percepció del veïnat quan passeja i veu un mural com el teu?

Roc BlackblockHi ha diverses potes. Per un cantó, una dignificació dels espais: moltes vegades l'abans i el després d'aquell mateix espai és indiscutiblement una millora, ni que sigui perquè és pintura. L'altra cosa és que és impossible que a tothom li agradi —i quan algú diu que a tothom li agrada, està mentint.

Però sí que és veritat que, amb aquest tipus d'intervencions i amb temes de memòria, a molta gent li canvia la perspectiva sobre la possibilitat d'utilitzar l'espai públic per fer-hi creacions artístiques. Això ens dona la possibilitat de no entendre l'espai públic com si estiguéssim en una botiga, o com si fóssim usuaris d'una habitació d'hotel on tota la decoració és asèptica: és un lloc on ens podem veure reflectits.

I una de les coses boniques que m'està passant treballant temes de memòria és que faig servir un llenguatge més contemporani —malgrat que el muralisme té un recorregut tan llarg com la història de la humanitat—, i la gent més gran el veu com molt modern. Però quan comença a veure i a entendre què s'està fent, de sobte se li genera un vincle i una emoció: és com si obrissis la caixa de Pandora o el bagul dels records. I comences a veure gent molt gran que t'aplaudeix i et felicita. Això és molt bonic.

Has pintat a Portugal, a França i pràcticament arreu de Catalunya.

Roc BlackblockPrincipalment he treballat arreu dels països catalans, després més àmpliament a l'estat espanyol i puntualment fora. No sóc ni de bon tros dels que tenen una trajectòria internacional llarga: entre els artistes que participen en aquest festival n'hi ha molts amb una trajectòria molt més llarga que la meva.

Però per a mi és un privilegi treballar en l'àmbit local, en municipis petits. Com a barceloní —que ens mirem sempre el melic i sembla que tot comença i acaba a Barcelona— he descobert la riquesa i la pluralitat del territori que tenim, que és excepcional. He pogut pintar a Extremadura, en un poble on la meitat de la població té família aquí, amb tot un seguit de vincles. Vas entenent el bonic que és això: no fa falta anar-se'n als Estats Units, que tenim coses aquí excepcionals.

El mural va acompanyat d'una frase: «La memòria és el pont que uneix el passat amb el present».

Roc BlackblockÉs aquesta voluntat de portar la memòria als carrers. Vivim en una època en què els joves consumeixen moltíssimes imatges, amunt i avall fent scroll: els pintes una imatge antiga i la interpreten com una foto «hashtag retro» o «hashtag vintage». El que fa això és interpel·lar i intentar generar un pont entre generacions.

D'aquí uns dies espero que hi hagi un avi passejant amb el seu nét i li pugui explicar com jugava a la palanca, i que aquest nét pugui aprofundir en l'arrelament al seu territori. I no només això: també generar la possibilitat que la gent nouvinguda tingui a l'abast, a l'espai públic, eines per conèixer i entendre, i per tant per incorporar-se amb més coneixement a la societat.

Vídeo de Ràdio Sant Andreu. Versió abreujada: es mantenen les declaracions textuals i s'ometen repeticions, encavalcaments i trams que no tracten del projecte.