Mohamed l’Ghacham

Mohamed l’Ghacham (1993) és un pintor i muralista resident a Mataró (Barcelona), nascut a Tànger (Marroc). Des del seu primer contacte amb les arts plàstiques a través del graffiti, l’artista ha anat desplaçant-se vers un estil molt influenciat pels pintors clàssics i el llenguatge pictòric dels grans mestres. Manllevant els tons bruns i terrosos del Segle d’Or espanyol i les composicions tradicionals, l’Ghacham resignifica aquestes formes des del gest del muralisme més contemporani, en una hibridació de tècniques que no és gens habitual a l’art urbà de gran format. El seu imaginari visual centrat en la quotidianitat i el detall l’han convertit en un artista amb projecció internacional, amb una obra present a països com Estats Units, Itàlia o França. Parlem amb ell sobre la seva obra a gran format i de taller, sobre la importància del diàleg amb el públic i el respecte quan s’intervé l’espai públic, i sobre els futurs camins de l’art urbà. (Fotografies de Conor Gault)

Com a artista muralista, has intervingut espais públics molt diversos i amb molts formats. Tot i això, el teu estil es reconeix per l’ús de colors bruns i terrosos que desdibuixen el límit entre la paret intervinguda i el seu entorn, i la incorporació de figures humanes amb cert aire costumista. Dit això, podríem dir que la teva estètica s’acosta a un realisme estricte que queda plasmat també a la teva obra d’estudi. Podries explicar-nos una mica com dialoguen les obres de taller amb els murals en espai públic?

La meva pràctica tant en estudi com al carrer parteix de la mateixa base i generalment intento que hi hagi coherència tant amb el que faig en estudi com a la paret. La diferència principal entre l’una i l’altra crec que és l’entorn. Al final, quan treballes al taller estàs fent una peça aïllada que es veurà penjada en un entorn blanc i això en el meu cas em genera una pressió afegida sobre si funcionarà bé o no. Mentre que al carrer, el propi entorn i com el teu mural funciona al paisatge ja et dóna una seguretat sobre per on anar o no, i ràpidament pots veure si la peça funcionarà. Pel que fa al procés tècnic, és pràcticament el mateix en tots dos casos menys pel material utilitzat. Encara que al carrer intenti emular l’acabat de l’oli, és impossible amb pintura plàstica aconseguir la mateixa riquesa pictòrica. D’altra banda, pintar al carrer amb un temps límit molt clar em dóna la possibilitat de simplificar i sacrificar tot allò que no és important per a la peça final i poder traslladar aquesta mateixa manera de treballar a l’estudi on en general les peces solen allargar-se molt en el temps i acostumo a dubtar molt més sobre cap on anar.

Recentment, el març del 2022, es van inaugurar els murals del projecte del Districte de Sant Andreu, produït per B -Murals Centre d’Art i Rebobinart, a la plaça d’en Xandri . En aquest projecte vas realitzar els murals que pretenien visibilitzar la gent gran de Sant Andreu. Com va ser el procés de disseny d’aquests murals i la col·laboració amb els artistes implicats en el projecte?

Per a aquest mural partia de les entrevistes i les fotografies de Laura Abad de la gent gran del barri, al final representar totes aquestes històries i persones en una peça no és una cosa que en general funcioni i menys en el meu tipus d’obra. Partint de les entrevistes, vaig decidir intentar pintar una escena que girés al voltant de l’activitat física i de reunió més enllà de la típica imatge de serenitat o descans amb què se sol representar la gent gran en murals i pintures. En ser dos suports iguals em va semblar interessant fer un loop d’una mateixa escena en dos moments diferents. Crec que inconscientment pot emfatitzar la sensació d’activitat i moviment. Pel que fa als colors, intento que no siguin gaire agressius i no molestin gaire en el paisatge i l’entorn de la ciutat. D’alguna manera intento contrastar els formats tan grans amb colors que més aviat passin inadvertits perquè l’impacte a l’entorn sigui tan respectuós com sigui possible.

Com has comentat, vas col·laborar de prop amb Laura Abad, que va retratar 12 persones del barri. Com va ser la traducció d’un mitjà com la fotografia al mural de gran format? Quin paper juga la fotografia al teu procés creatiu habitualment?

Les fotografies de la Laura en ser més d’estudi no encaixaven gaire amb el meu imaginari visual ni amb la idea que jo tenia del mural. Però sí que em va servir com a base i per anar provant diferents opcions. En el meu cas la fotografia és una eina més de treball com pot ser una brotxa, parteixo d’ella per crear les meves imatges, però intento no ser-ne un esclau. La utilitzo més com a esbós i vaig afegint i traient coses que em funcionen, més que imitar píxel a píxel la fotografia, Al final, el meu acabat fuig força de la idea de realisme o hiperrealisme que es té actualment, una mica la lluita que tinc és la de canviar del llenguatge de la foto al de la pintura, de vegades amb més encert i d’altres amb menys.

Moha x Xandri (2)

Les teves obres transmeten una certa intimitat i quotidianitat que contrasten amb la seva mida. Explica’ns una mica els reptes que suposa treballar en grans formats a nivell tècnic i artístic.

La mida de les parets és una cosa que impacta molt i que resulta molt atractiva per al gran públic en què m’incloc, però crec que el que és realment difícil és fer una cosa que tingui riquesa pictòrica i que aporti una mica més enllà de només ser un element estètic. Al final, hi ha moltes eines per poder adaptar allò que vols en qualsevol format. En el meu cas em fixo més en com està pintat un mural que la seva mida en si. Per mi el repte més gran sol ser el temps. En general, has de resoldre un mural en cinc dies o una setmana i moltes vegades el resultat no depèn únicament de tu, hi influeix molt una bona organització, bon accés a la paret, l’acolliment del veïnat, el clima… Són diverses coses que penso que si no estan en harmonia et poden canviar molt l’experiència de la feina i afectar directament el resultat del teu mural.

A nivell tècnic, ja fa uns quants anys que tinc molt interioritzats els passos i moltes vegades és com una recepta que et saps de memòria i que depenent del context vas variant per aconseguir el millor resultat.

En el meu cas, començo amb un encaix de la composició molt simplificat, faig una primera taca de color apropant-me el màxim possible als colors finals per fer-me una idea de com funciona el mural a l’entorn, després redibuixo tot el mural per corregir proporcions. Per últim faig la composició final i solc dedicar els dos darrers dies a anar acabant els detalls i veient quines primeres taques ja funcionen i quines necessiten més feina.

Seguint el fil de la intimitat, que domina també el projecte d’ENACTIU: Quina reacció creus que pot provocar als transeünts urbans trobar-se amb una obra teva – calmada i desassossegada – enmig dels seus trajectes del dia a dia? En altres paraules, creus que mostrar aquesta intimitat és un acte polític?

No considero que la meva feina tingui càrrega política, o almenys no és la meva intenció tenir-la. Al final, la pintura al carrer, a banda de ser un diàleg amb la ciutat, és un diàleg amb el públic. La meva intenció no és “educar” ni imposar les meves idees a la gent que per casualitat es troba amb una obra meva. Suficient imposició és trobar-te amb una imatge gegant perquè a sobre els imposi les meves idees o biaixos polítics o de l’àmbit que siguin.

La meva intenció té més a veure amb realçar i donar importància a moments del dia a dia que normalitzem i perdem perspectiva de la seva importància, que no pas amb donar lliçons de moral o coses així. El muralisme polític m’agrada, però crec que per fer murals de caràcter polític o activista el primer pas precisament és fer activisme. Penso que moltes vegades es fan servir certs temes per generar enrenou o sumar-se a una tendència que per realment reivindicar alguna cosa amb un rerefons que vagi més enllà de la viralitat en xarxes socials.

Jo em considero pintor i, en el meu cas, la pintura és el més important. El concepte, discurs o el tema és una cosa que pot acompanyar la meva feina, però no necessàriament em preocupa tenir un missatge molt mastegat o amb un rerefons social o polític. Prefereixo que tot aquell que ho vegi ho llegeixi o interpreti com vulgui.

 

Finalment, a la teva obra has dominat les tècniques figuratives i impressionistes, tot un repte. De cara al futur, quins reptes et poses com a artista? Vols compartir algun projecte actual? Quines fronteres t’agradaria empènyer a l’art urbà contemporani?

Doncs si sóc sincer, porto ja un parell d’anys una mica perdut i revisant el que he fet i intentant reinventar-me i buscar un altre tipus d’acabats… però vaja, és un camí llarg i encara que a la meva vida no, a la meva feina em considero una persona pacient. Suposo que a poc a poc la meva pintura cada cop s’anirà desdibuixant i simplificant més. Al final m’agrada més el gest que et permet fer una primera taca que la infinitat d’hores fent detalls que al final en el meu cas se solen convertir més en guarniments que en canvis substancials a l’acabat final. Pel que fa a projectes tinc alguns murals per Europa abans d’acabar l’any i de cara a l’any que ve la idea seria intentar exposar obres d’estudi, però encara no sé gaire bé per on llençar, com et deia una mica perdut buscant per on anar.

Pel que fa a l’art urbà no sabria què dir-te. Per una banda, penso que està en un molt bon moment on és relativament fàcil tenir oportunitats i poder pintar murals de gran format amb bons pressupostos i valors de producció. Però, per altra banda, la competència és moltíssim més gran que quan jo vaig començar i amb tant bombardeig de murals i obra en xarxes socials és fàcil perdre’s i acabar massa contaminat amb tantes referències i comparacions.