Uri Martínez (L’Hospitalet de Llobregat, 1983), conegut com Uriginal, és un artista urbà que destaca pel seu estil colorit que barreja l’herència mosaica de Gaudí amb l’art pop i folklòric. Uriginal va intervenir murs de la perifèria de Barcelona amb pioners com Xupet Negre i Pez. Les seves obres combinen elements moderns amb clàssics. Uriginal utilitza la geometria per qüestionar el cànon occidental de retrat, donant així una nova vida i perspectiva als personatges que representa. Ha exposat a nombroses galeries, des de Denver i Miami, a París, Amsterdam i Singapur.
Uriginal ha format part de l’equip de Rebobinart en diverses ocasions, com per exemple amb la seva creació per l’edifici de Livensa Living Studios situat a Alcobendas o la seva intervenció en els murs de l’antiga presó de Barcelona, La Model.
Des de jove, has treballat a diferents mitjans artístics que t’han permès participar en exposicions a Barcelona, Denver, Miami, Madrid, Montreal i Amsterdam, entre d’altres, així com intervenir espais externs a diferents ciutats. Què diries que t’ha aportat la teva feina a l’espai públic?
Doncs no ho sé. En realitat, vaig començar de xaval a pintar a l’espai públic sense permís i el que m’ha aportat més és el diàleg entre l’espai públic -que em dóna la llibertat- i l’espai privat -en què mantinc una lluita tècnica amb mi mateix de voler millorar a nivell: “utilitzo un pinzell més fi”, tot està més detallat, prestes més atenció a la pintura, cobreixes millor, fas servir les capes necessàries perquè quedi perfecte…-. Quan treballes a l’espai públic il·legal, tens una miqueta menys en compte tot això; fas que les imperfeccions de la paret també hi participin, que es vegi més viu. En canvi, en un quadre em sembla més feina de taller. I el diàleg entre totes dues és el que a mi em nodreix.
L’evolució del teu estil pictòric i la teva tècnica sembla anar desplegant-se cada cop més cap a l’experimentació i la desconstrucció de formes que en un primer moment eren realistes. què creus que ha influït en aquesta evolució? Quins són els teus referents estètics (no només pictòrics, també literaris, musicals, cinematogràfics) i conceptuals?
Bua, de referents estètics o conceptuals en realitat no en tinc ni puta idea. Com dins el meu cap a vegades tinc trastorn obsessiu compulsiu, de sobte em pot agafar un atac de nutrició de color en una botiga de vambes súper asèptica, en un mercat ambulant, o puc estar veient un museu o, jo que sé, veient com algú delinqueix i en aquesta escena hi puc trobar bellesa o algun sentiment estètic que després vull portar a un quadre, a una brillantor o a un reflex, per exemple.
En els darrers mesos, has realitzat una intervenció artística a Livensa Living Studios a Alcobendas (Madrid), produïda per Rebobinart. Aquesta obra ocupava 138 metres quadrats de mur i consistia en un personatge femení central que evocava les figures de Athena i Minerva. Podries explicar la teva experiència, els reptes o les anècdotes d’aquest treball en un format de grans dimensions? Deixa aquest format espai per a la improvisació?
L’experiència de pintar a la Livensa ha estat com un repte personal. M’ha agradat molt pujar a una grua d’aquestes dimensions (que feia molt temps que no ho feia). I pel que fa a això de la improvisació, en realitat no he improvisat gaire perquè precisament m’agrada això: cenyir-me al format que he presentat. També perquè m’alleugereix una mica el pes de les veus dins del meu cap.
El cas de Livensa és paradigmàtic de la presència de figures femenines a la teva obra – Antonia la Húngara, una infanta a l’estil de Velázquez, Rosalía. Creus que és important donar visibilitat a tot un espectre de feminitats a l’espai públic? A nivell polític, què diries que pot disparar a la ciutadania aquesta presència? (Reflexió, crítica, contemplació…)
Es clar que és important donar visibilitat, però no sé en què es dispara aquesta mateixa presència a la ciutadania. M’imagino que tenir referents. Jo només pretenia mostrar la figura d’una jove que porta l’esperit d’una lluita en si mateixa i no sé si aquesta presència pot canviar alguna cosa, però m’imagino que tenir referents de grans dimensions de dones en aquesta actitud sempre serà positiu, no ho sé.
A banda d’incorporar figures contemporànies com Rosalia, Carmen Amaya, Kanye West o Andy Warhol; trobem a la teva obra un desenterrament d’elements del passat més llunyà i de la història del segle XX. Quin paper pot tenir l’art urbà en la recuperació de la memòria històrica o de barri?
Doncs potser és al revés: quin paper pot tenir la representació de la memòria històrica o de barri en l’art urbà? No sé d’on trobo elements d’un segle o d’un altre… En realitat no veig els segles a les coses, les veig segons si m’emocionen o no. I això de la memòria històrica i de barri m’imagino que ve més de l’educació, de com està la persona. O sigui, l’art al final només és pintura i perquè sigui art cal la persona que el mira. I la persona que se’l miri és la important i és la que ella decideix. I si no té una educació o una sensibilitat o està més pendent d’altres coses, poc serà. Si la persona ha de guanyar 800 euros per alimentar els seus fills, però en guanya 400, no sé en què puc ajudar jo pintant una figura femenina, per exemple.
Durant la teva trajectòria, has realitzat col·laboracions amb artistes com Irene López León, Deih and Slomo, Enric Sant, ILL, Cinta Vidal, Kenor, Saturn, Flan o Pez. Com modifiquen aquestes col·laboracions el teu procés creatiu? Què creus que us aporten recíprocament aquests treballs conjunts?
Els treballs conjunts t’ajuden, doncs, a sortir de tu, a tenir com un fi conjunt, a experimentar una mica contra tu mateix, a ficar-te a dins d’una altra persona i que una altra persona es fiqui dins teu. Bé, és fer l’amor, però és una mena de relació estranya amb les persones.
Finalment, ens agradaria endinsar-nos a Polygon Minds. Aquest projecte a llarg termini pretenia experimentar la llum i el color amb textura, i el comportament en diferents superfícies dins i fora de l’estudi. Segueix en marxa aquesta experimentació? Tens algun altre projecte entre mans que t’agradaria explicar-nos?
Això de l’experimentació i tot això, no ho sé. Bé, l’anomeno vida. Cada dia m’aixeco i els impulsos i veus del cap em dicten el que jo he de fer.
