Irene López León (L’Hospitalet de Llobregat, 1984), una artista que podem reconèixer pel seu estil en què pinta paisatges imperfectes per alterar les percepcions de l’entorn, adaptant-se a diferents superfícies.
S’endinsa al món de l’art mitjançant la pintura i treballant durant els seus inicis de paleta i pintor en la construcció d’un Hostal a Kuala Lumpur (Malàisia) durant un viatge amb motxilla. Allà va ser on va prendre la decisió de canviar el rodet pel pinzell:
“Mentre jo rascava parets i posava massilla a les esquerdes, una altra noia pintava murals increïbles, així que en lloc de quedar-me trencant-me l’esquena, vaig decidir canviar el rodet per l’estilitzat pinzell i poder descobrir el que més estimo al món. Des de llavors, mai no he parat.”
La seva obra es nodreix de colors vius i vibrants que pretenen ressaltar l’entorn urbà i la composició d’estil realista reforça la importància de donar valor als elements de la natura que ens envolten.
La teva obra com a artista muralista té tons eclèctics i kawaii, amb tons molt saturats i amb l’apropiació de molts elements i personatges de la cultura pop. Per començar, podries explicar-nos una mica com dialoguen els universos dels mitjans de masses amb les teves intervencions murals en espai públic?
Tot i els elements que es puguin trobar a les meves pintures, el meu treball principal és de color i composició. M’encanta treballar amb la vibració del color i les formes. És la part abstracta de la meva feina i el que tenen en comú totes les meves pintures. Tinc diferents estils de treball que van en funció de l’entorn on es trobin.
Normalment el meu treball a paret té a veure amb el medi natural. Són composicions formades per elements naturals d’estil figuratiu enmig d’un paisatge de formes i colors. Acostumo a treballar aquest tipus de pintura a l’espai públic com a homenatge a la natura, destacant aquests elements tan petits en grans dimensions. No tinc pretensions de portar un missatge activista ni de bon tros, però crec que és important destacar la bellesa natural i la importància que té per a tots. A més, és l’obra d’art més gran que hi ha.
Els elements i personatges de la cultura pop dels quals parles són els que formen el meu treball en llenç (encara que no descarto fer-los en paret en el futur). Són una picada d’ullet als clàssics, com poden ser els gerros del barroc o els quadres que podrien tenir els teus àvis a casa. La iconografia és el que substitueix els arranjaments florals. La intencionalitat és “donar-li una volta” a través de les icones i el color.
Recentment, el filòsof Simon May ha argumentat que ens trobem davant la invasió del cuqui, un patró estètic de personatges o objectes adorables que ens desperten empatia i tendresa pels seus colors i mida abraçable. Creus que el ‘cuqui’ és una estètica que defineix el nostre present? Fins a quin punt consideres que el teu estil s’inscriu en aquesta tendència?
No sé si el ‘cuqui’ defineix el nostre present, però el que és clar és que ha format i forma part del nostre creixement i desenvolupament creatiu. La nostra generació ha crescut amb aquest tipus d’icones, ja sigui pel·lícules d’animació, sèries de televisió, còmics, marques comercials, etc. Per tant, per a molts és un punt de referència artística.
No estic segura si el meu estil compleix aquesta tendència ja que la iconografia que faig servir no és meva sinó d’altres creadors. Per això no em podria atribuir aquesta etiqueta.
Els murals que produeixes combinen composicions formals gairebé clàssiques amb formes rodones i suaus, colors saturats i cridaners. Tot i això, els executes en formats molt diferents. Quins reptes has afrontat en fer aquest tipus de dissenys a gran format?
El gran format és un repte per si sol, bàsicament perquè has de fer el mateix que dibuixes en un paper però en una mida molt més gran que tu, però amb això, al final, tots fem servir les nostres tècniques d’escalar mides. El meu gran repte ha estat haver de pintar en altura conduint jo mateixa una grua, (repeteixo): conduint jo. És una cosa que mai no m’hauria imaginat.
A part dels elements més pop, utilitzes motius florals i animals en diferents variacions que has incorporat per exemple al mural artístic de gran format, ubicat al barri del Pla del Bonaire, al projecte Terrassa Walls. Quin efecte cercaves amb una composició salvatge i amb colors vius al bell mig d’un entorn urbà?
La intervenció de Pla del Bonaire és principalment una composició d’elements propis de l’espai natural, com ara les flors i els insectes. És de nou, un homenatge a la natura, als seus colors i formes. M’agrada molt poder representar elements tan petits a escales tan grans. Generalment a les meves intervencions, no hi ha espai sense color. Acostumo a omplir tota la superfície, però en aquest cas, el meu treball de color, el vaig voler fer amb els diferents arranjaments florals, ja que són la pigmentació original de les flors.
Creus que desenvolupar un estil més realista permet que la ciutadania empatitzi més amb el mural i se senti més interpel·lada?
Crec que l’estil realista s’entén de forma més ràpida, però aquest no ha de ser sempre l’objectiu principal d’una intervenció mural. Si ens quedem amb això, només es farien pintures “que siguin enteses”, i es descartarien estils tan interessants, com és l’abstracte. Al meu entendre, també es tracta d’apropar l’art contemporani en totes les seves formes i donar lloc a tota mena d’estils; en cas contrari, és limitant tant per a l’artista com per al ciutadà.
A nivell més global i des d’una perspectiva de gènere, t’identifiques com a artista muralista dona*? A quins reptes creus que s’enfronten les dones* al camp androcèntric de l’art urbà? Consideres que encara hi ha un sostre de vidre i una dificultat de reconeixement per a artistes que no compleixin amb la identitat de gènere i l’orientació sexual normatives?
M’identifico com una artista muralista. Sento que la paraula dona està afegida de més. És el mateix que si em preguntes pel meu estat civil. Són coses no rellevants per a lexecució dun mural, així que no hauria de ser un factor a tenir en compte.
La cosa és que sí que importa. És una pregunta que a una persona de gènere masculí no farien… et consideres un artista muralista home? No té sentit, no? Cada cop que s’esmenta una cosa així, em sento com si se’ns fiqués en una categoria diferent, la categoria de “dones” com si fossin els jocs Paralímpics. No se’ls anomena “Festivals d’art urbà masculí” els quals es componen únicament per homes (que n’hi ha). Són festivals d’Art Urbà i ja. Sento moltes vegades, que he de demostrar més.
Sóc conscient de les bones intencions i “esforços” (i és lleig que digui esforços), que fan moltes organitzacions, entitats culturals, empreses privades, curadors, galeries, etc. dedicades al món de l’art, per tenir en consideració la paritat de gènere, però no n’hi ha prou únicament amb incorporar artistes femenines a la “plantilla”. Cal també tenir accés als projectes “Grossos” amb la seva bona remuneració corresponent. “A dalt del tot” encara n’hi ha menys.
Finalment, vols compartir algun projecte actual? Quins són els teus horitzons futurs com a artista?
Vinc d’un període de molt de viatge i molt mural. Ara em toca feina d’estudi. He de pintar quadres per a un parell d’exposicions i tinc alguns encàrrecs pendents.
Horitzons… M’agradaria poder dir… Mama, que vols que t’ho compro.
