Boa Mistura és un col·lectiu artístic amb un equip multidisciplinari que comparteix un arrelament al graffiti i l’espai públic. “Boa Mistura” és una expressió portuguesa que significa “Bona Mescla” i que evoca la diversitat que serveix com a principi creador al grup. Tot i que ja havien pintat un mural conjunt el 2001, Boa Mistura neix a Madrid el 2002 i després de consolidar-se al món de l’art urbà a nivell global, el 2010 inauguren la seva seu al Boa Estudio de Madrid. El seu estil es caracteritza per la hibridació d’elements arquitectònics, gràfics i tipogràfics, en obres polisèmiques que permeten lectures mutants segons el punt de vista des d’on s’observen. La simplificació de les formes, la superposició i el joc entre el pla i la tridimensionalitat són estratègies constants en la seva obra.
Han realitzat intervencions a Brasil, Argèlia, EUA, Kenya y Xina, entre altres. Els membres fundadors del col·lectiu són: Javier Serrano Guerra, Juan Jaume Fernández, Pablo Ferreiro Mederos y Pablo Purón Carrillo. Després de la intervenció artística de Boa Mistura – de més de cent metres quadrats – a la residència Livensa Living de Getafe, parlem amb Pablo Purón sobre el fet artístic d’intervenir l’espai públic, la producció d’obres de gran format i el rol que pot tenir l’art en la construcció de nous paisatges urbans.
Com a col·lectiu, heu estat convidats a intervenir espais públics a diferents ciutats, així com a centres d’art i fundacions, o en aquest cas residències d’estudiants. Totes aquestes accions comparteixen un compromís amb l’espai i una certa col·laboració amb aquest. Quan us presenten un projecte, podríeu explicar una mica el procés de contextualització i diàleg amb l’espai que dueu a terme?
Quan ens conviden a participar en projectes o quan detectem alguna idea, el primer de tot és estudiar si té sentit fer un projecte allà. Moltes vegades es pensa que l’art urbà pot estar emplaçat a qualsevol lloc, però hi ha vegades que nosaltres sentim que no hi té cabuda o que no té gaire sentit fer un projecte al lloc. Per això, sempre la primera pregunta que ens fem és si té sentit treballar-hi. Un cop veiem que la resposta és sí, comencem a mirar de respondre d’alguna manera a aquest lloc.
Normalment això requereix certa investigació sobre el lloc: el que envoltarà i amb el que conviurà aquesta obra. Al final, l’art a l’espai públic està vinculat a aquest enclavament on romandrà. No és com les obres d’estudi: tu les pintes al teu taller i poden acabar penjades a Berlín, Barcelona, Londres o la Xina i tant se val, és un diàleg entre l’artista i l’obra. Però en el cas de l’espai públic, sempre entenem que es tracta d’establir un diàleg i un vincle amb el lloc on estaran ancorades. Això és una feina que per nosaltres és potser la més important i la que més temps porta: la de desxifrar aquest lloc, la de buscar quin és aquest estímul, el fil que et permet sortir de la troca i desenvolupar una idea. Aquest procés de vegades és immediat, de vegades calen dies, de vegades calen setmanes… Però per nosaltres és l’espurna i el germen de partida d’un projecte.
Que un projecte sigui bo depèn principalment d’haver estat capaços de respondre a aquest lloc, al lloc on treballarem. En tot aquest procés, hi ha una part de relació comunitària que trobem essencial perquè són aquests veïns i veïnes els que conviuran amb aquesta obra que nosaltres hi deixarem. Quan nosaltres marxem i l’acabem, passa a ser-ne amos. Comencem amb el diàleg amb les persones que conviuran amb l’obra. L’execució és en definitiva ja el que saps, però el com respondrà l’espai varia a cada lloc. Al final, cada lloc té una identitat pròpia, té unes característiques pròpies i nosaltres donem una resposta molt visceral des de la nostra percepció i visió artística d’aquesta comunitat. No ha de ser matemàtica ni científica, però és la que ens sorgeix a nosaltres dels estímuls que rebem dels llocs.
Us sentiu reflectits en el mètode de creació amb algun altre referent, moviment o col·lectiu artístic?
En part. Amb aquest tipus de processos ens hem sentit alineats amb el col·lectiu Basurama, amb qui vam treballar el 2012 per primera vegada. Ells són un col·lectiu arquitectònic que apliquen aquest procés comunitari de primer entrar en diàleg amb la comunitat per després fer alguna cosa amb aquesta. Poc a poc, treballant mà a mà amb ells, vam començar a implementar el procés en diferents projectes que ens han anat fent desenvolupar i consolidar una metodologia que avui és la que apliquem.
En els darrers mesos, el col·lectiu ha realitzat una intervenció artística a Livensa Living a Getafe, produïda per Rebobinart. Ocupant un total de 100 metres quadrats, es va optar per la superposició de lletres que generaven diferents paraules i creaven geometries amb colors contrastats. Aquestes dues paraules escollides van ser LLAR (‘HOGAR’) i UNIÓ (‘UNIÓN’). Podríeu explicar una mica com va ser el procés creatiu darrere aquesta elecció?
En el projecte de la residència vam decidir treballar amb dos conceptes que representessin els dos espais on treballaríem: la façana exterior de la residència i les sales comunes interiors. En aquest cas, per exemple, sent un lloc de nova construcció, és un lloc que encara no té una identitat pròpia. El que vam decidir va ser continuar una línia de recerca que estem desenvolupant al nostre taller: una línia cromàtica de superposició tipogràfica que realment el que fa és dotar d’un nou relat a aquest lloc on encara s’està construint la identitat. Aleshores es converteix en una peça més que aporta identitat a aquest nou desenvolupament urbanístic que està tenint lloc a Getafe.
Treballem amb dos conceptes: fora amb la paraula ‘llar’ perquè realment entenem la residència com la primera llar fora de la casa familiar per als joves. Quan un va a una residència d’estudiants de vegades no ha viscut mai de manera independent, ni ha tingut el seu propi niu, és la primera llar pròpia de la persona un cop vola del niu dels pares. D’altra banda, amb la paraula ‘unió’ a les zones comunes de l’interior, zones de reunió, parlem d’aquest punt de connexió entre els i les residents.
Quin efecte té sobre els i les espectadores aquesta ambigüitat i possibles lectures no immediates de l’obra?
Al final, el joc tipogràfic genera una peça abstracta perquè no té realment una lectura immediata. Però sí que ens agrada que darrere d’aquesta abstracció que genera la superposició tipogràfica, hi hagi un perquè –que algú pugui en cert moment interpretar les lletres i llegir la paraula. Però realment la tipografia és una excusa per generar-nos patrons cromàtics, ritmes que anem alterant. Realment el fet artístic es troba en la modificació del color que genera la superposició de caràcters. Si superpossesis les lletres de la paraula ‘llar’ amb aquests colors, la suma no et dóna aquest color. Anem modificant aquests colors per generar els ritmes cromàtics que volem i busquem harmonies. De fet, d’aquesta sèrie de peces en diem harmonies.
A nivell tècnic, era una obra a gran format. Deixa aquest format espai per a la improvisació? Quin paper tenen la planificació i l’accident?
Aquest tipus de peces que porten darrere un estudi geomètric i cromàtic tenen poc marge per a la improvisació. Perquè realment nosaltres arribem allà amb la pavimetria feta i adaptada perquè la geometria quedi perfecta. No té tant aquesta part més visceral d’obres més orgàniques que gairebé vas creant al ritme dels teus moviments amb la brotxa o el pinzell sobre la paret. Sí que hi ha certs marges de variabilitat a la peça que vénen donats pel context i l’entorn. No és el mateix dissenyar a la pantalla de l’ordinador, on al final crees unes guies de color, harmonies i relacions cromàtiques que a la pantalla funcionen, que traslladar-les a la paret. Allò amb què conviu la pròpia peça et fa modificar-la. Des de la llum que rep, al color original de la paret, el terra, el cel… Hi ha molts factors que condueixen a modificacions. En el cas concret de la residència, dels colors originals de la proposta, els modifiquem pràcticament tots in situ , perquè vas veient com s’hi relacionen, no només entre si, sinó que també amb el lloc on són.
Finalment, sobre el procés de producció, com afronteu com a col·lectiu un encàrrec d’aquesta magnitud?
Els quatre membres fundadors ens vam conèixer al món del graffiti als catorze anys. Tanmateix, en anar creixent i en començar a treballar de manera més professional en projectes de gran escala, hem anat comptant amb equip que creix decreix en funció de la mida dels projectes que tingui l’estudi Boa Mistura a cada moment. Hi ha hagut moments en què hem necessitat arribar a ser un equip de dotze persones, entre les quals hi ha hagut estudiants en pràctiques que han esdevingut part de l’equip. Ara mateix, Javi Ballesteros i Irene García són membres fixos de producció. A Livensa Living Getafe, la concepció es va dur a terme principalment pels quatre membres fundadors, en un procés en què fins i tot va col·laborar Irene que coneix els processos. Javi, Irene i Maria van ser assistents fonamentals a les fases de producció, logística i execució dels murals.
En el cas de Livensa Living Getafe, heu desenvolupat un disseny per encàrrec, sense renunciar al vostre estil ni al vostre compromís social, incorporant els valors de ‘llar’ i ‘unió’ que contribuiran a construir comunitat. D’altra banda, heu dut a terme projectes força diferents amb l’ONU i amb ONGs . Quines dinàmiques es generen als projectes amb aquest tipus d’entitats?
Doncs normalment treballar amb aquest tipus de contraparts et permet endinsar-te en contextos molt aliens al nostre dia a dia, i molt enriquidors. Recíprocament, són projectes molt nutritius tant per allò que nosaltres fem i deixem en aquests contextos, en aquests llocs, com pel que nosaltres rebem en aquests llocs. Al final són organitzacions de les que nosaltres ens servim com a clau per entrar a segons quins barris. Per exemple, a Kibera (Nairobi, Kenya, 2016) amb Kubuka , que és l’associació que hi treballava, i amb Ghetto Youth Focus Foundation » GYFF; o després Entrepazos quan vam anar a Buenaventura (Colòmbia). Són agents que ja estan treballant, que coneixen les comunitats, que ja tenen una feina social prèvia feta allà, i que fan d’avantsala perquè quan tu arribis, estiguis avalat per algú que ja té un calat en aquest lloc. A nosaltres el que ens permet és realitzar un cert tipus de projectes, que entenem més com a residències artístiques, perquè en aquests contextos molt més que en qualsevol altre la voluntat és respondre al context ia un lloc que habitualment pateix certa marginalitat, rutines molt pesades, problemàtiques, delinqüència. Són contextos en què qualsevol cosa que facis té una responsabilitat molt forta amb les persones que hi conviuen. Això passa amb qualsevol intervenció que fas a l’espai públic, però en aquests casos és més evident per ser aquests llocs on habitualment no hi ha accés a un altre tipus de propostes.
Quins són els reptes en fer intervencions artístiques en un context cultural totalment diferent?
A nosaltres ens dóna temps a feines en què ens inserim a la comunitat, intentem viure el més des de dins possible el lloc, i una vegada més de manera visceral respondre a la realitat del lloc i traduir-ho en un projecte. Crec que a nosaltres ens nodreix moltíssim perquè ens posa en aquesta urgència d’estar en un lloc totalment fora de la teva zona de confort, totalment aliè a tu, i tractar d’embolicar-te prou del lloc i el que es respira per traduir-lo en un projecte artístic que a més tingui la validació i aprovació de la comunitat. Aquest tipus d’associacions normalment et posen una catifa per entrar a les comunitats i hi ha un treball previ fet que facilita moltíssim la feina. De cara al que nosaltres aportem, també és una aproximació als barris des d’un lloc totalment diferent, perquè l’art és una eina transversal, també intentem involucrar els veïns i veïnes a la pròpia execució de l’obra i la concepció d’aquesta. És una cosa que d’alguna manera gairebé lúdica està involucrant els veïns en una transformació de la comunitat.
Les obres de Boa Mistura es caracteritzen per la seva simbiosi amb l’espai, sent la majoria ‘site specific ‘ i fetes en dependència del lloc. Això els dóna un caràcter tridimensional que no tindria cap mural pla, ja que incorporen la profunditat d’elements arquitectònics i paisatgístics. En contrast, sovint s’introdueixen letterings , missatges o simplement símbols tipogràfics que estableixen quin és el punt de vista privilegiat per mirar i poder llegir l’obra. Aquest joc de fora/dins es complica encara més a Livensa Living Getafe amb la dualitat d’haver fet un mural a un mur exterior i un a un mur interior. Sembla que no deixeu de generar-vos nous reptes creatius.
Boa Mistura atén el present i els reptes que aquest suposa. Quines creieu que són les noves fronteres que les intervencions artístiques poden contribuir a enderrocar?
Des de la primera vegada que vam treballar en una comunitat, que va ser a Sud-àfrica el 2011, els veïns ens van fer sentir la responsabilitat que tenim com a agents de transformació de l’espai públic. Al final, estem imposant la nostra feina en un lloc que no és de ningú i és de tot el món, i d’alguna manera allà comencem a sentir la responsabilitat amb qui conviurà amb la nostra feina. Sempre hem intentat respondre als llocs de la manera més sensible i coherent amb el lloc on estigui la nostra feina. Jo crec que la nostra línia de treball continuarà anant per aquí. Sí que hi ha un factor que és un fet: que l’art urbà té cada cop més presència a les ciutats.
Hi ha una tasca urgent d’introspecció i d’anar comprenent què passa amb l’art urbà, i al final entre tots els agents que componem l’ecosistema de l’espai públic ho hem d’anar ordenant i canalitzant tot perquè sigui una cosa que respon a unes necessitats , i no una cosa que va a granel i sense cap perquè a les ciutats. Aquí entren per suposat artistes urbans, però també promotors immobiliaris, urbanistes, arquitectes, comissaris d’art urbà, conservadors de patrimoni… Entre tots aquests agents que estem condemnats a conviure a l’espai públic, el repte és canalitzar l’art urbà i que no sigui flor d’un dia com una solució d’embelliment buit de les ciutats, sinó que sigui una cosa que realment tingui sentit a cada lloc.
