Ignacio Nevado, més conegut com a Ampparito, va néixer l’any 1991 a Madrid. Va estudiar Belles Arts, i un cop va acabar de formar-se va començar a treballar per a una agència publicitària a Londres. Gran part de les seves obres les podem trobar a l’espai públic. Aquestes instal·lacions aconsegueixen tergiversar la visió habitual de determinats elements, i sorprenent el públic de tal manera que aquest s’ha d’aturar per poder entendre el seu significat. Ampparito busca establir un diàleg entre l’obra i la persona que l’observa, la vol fer pensar però sense guiar-la cap a un significat concret, vol aconseguir que cadascú creï la seva pròpia opinió respecte al que està veient en un moment i un lloc determinats. D’aquesta manera les seves instal·lacions influeixen de manera totalment diferent a cada persona que s’atura a observar-les.
Vas estudiar Belles Arts a Madrid i després vas anar a Londres, on vas treballar en una agència de publicitat. Què va motivar que comencessis a desenvolupar la teva pràctica artística en l’espai públic?
Quan vaig deixar la universitat em vaig trobar amb dos problemes, el primer, tot i seguir amb la meva pràctica artística no tenia manera de mostrar el que creava por no tenir accés a galeries, institucions o altres canals. El segon, la incapacitat de poder emmagatzemar el que estava Fent. El fet de realitzar peces al carrer solucionava tots dos.
La teva obra no es pot encapsular dins d’un únic estil artístic. Diries que més que un estil has desenvolupat una metodologia o pràctica artística que parteix del portal subversió del significat dels objectes?
M’agrada veure-ho així. No tinc un estil formal reconeixible per una estètica marcada. El que unifica el meu treball és el mètode a través del qual tracto els temes. Un recurs que faig servir normalment és l’atac a les funcionalitats dels elements o situacions, si bé no és l’únic. M’agrada destruir la utilitat per poder construir des d’altres premisses més poètiques o simbòliques. M’encanta fer metàfores de processos mecànics o que aparentment no tenien interès i agafar-me de manera literal figures retòriques. En dues ocasions faig el que se suposa que no cal fer, és com arribar el primer a un lloc que no ha estat explorat per inaccessible sinó per falta d’interès. Aquesta metodologia que encara estic construint implica abordar temes complexos des d’un punt de vista naïf, amb l’objectiu de crear dobles sentits, al·legories o absurds que trenquin aquells que donem per establerts.
El filòsof Franco Bifo Berardi afirma que els humans tenen la tendència d’actuar com un ramat, perquè els significats, les normes i les nostres funcions i identitats estan predeterminades per un sistema socioeconòmic. Com relacionaries la teva obra amb aquesta condició? Creus que l’art obre un espai per qüestionar-la?
No crec que sigui tant qüestionar-la com tenir-la en compte per usar-la com a eina de creació. L’ésser humà en grup és capaç del millor i del pitjor, les capacitats de judici racional s’ennuvolen i salten a la palestra les nostres passions, amb el que això implica. Per això em sembla interessant, perquè surten a la llum comportaments sense maquillar, més espontanis i veritables. No obstant això depèn de la peça. Algunes necessiten de la intimitat o sentir-se segur per interactuar amb elles i no deixar-se portar per la vergonya que sentim quan som part d’una massa i no volem ressaltar o quedar malament.
En el desconcert que generen les teves obres més poètiques, hi ha un rerefons crític que busca desafiar el sentit comú?
El desconcert és molt poderós per activar la curiositat. Més en un ambient ple d’estímuls com és el carrer. En totes les meves obres hi ha una relació estranya amb el sentit comú, el fet en si de realitzar moltes d’elles ataca directament a aquest i és d’aquí on neix el desconcert. ¿Per què algú faria alguna cosa en contra dels seus interessos? ¿Per què fer això d’una manera tan complicada? Aquest és el detonant. No cal dir que el sentit comú és el menys comú dels sentits.
Algunes de les teves obres tenen una línia més interactiva. Com influeix la participació de públic en l’activació d’aquestes obres?
En aquestes peces el realment interessant és el comportament de les persones. La part de l’objecte és simplement el dispositiu que permet o incita una mena de performances dutes a terme pel públic de manera espontània.
Precisament, el gener de 2019 vas realitzar una intervenció al Mercat de Sant Antoni a Barcelona que convida a interactuar. Quina relació hi ha entre la intervenció i la participació dels vianants? Què va inspirar aquesta peça en concret?
En aquest cas la participació ho és tot. La peça neix d’una reflexió sobre la neutralitat en les competicions o més àmpliament la impossibilitat en aquesta recerca d’equitat. En els esports es busca que dos contraris s’enfrontin en un terreny en igualtat de condicions, una cosa impossibles si tenim en compte que cada persona és del seu pare i de la seva mare, va néixer en contextos socioeconòmics diferents i tenen una programació genètica que els ve imposada. Hi ha un gran impacte de l’atzar en tot, i aquesta proposta ho amplia a aquest terreny de joc. Ningú va triar la seva estructura òssia o la seva capacitat cardíaca, de manera que en aquesta pista s’afegeix una altra variable més que pot jugar a favor d’algú que no tingui les capacitats per ser el millor, hi ha esperança. Tanmateix, si perds, sempre se li pot donar la culpa a la pista.
Com intervenen el context i l’entorn de les teves obres durant el teu procés de conceptualització?
Sempre dic que les meves intervencions són petits accents que activen el context. El realment potent és el lloc i la peça només serveix de detonant. Com millor és un lloc menys invasió hi ha de la intervenció, simplement un detall que ho articuli tot. No obstant això jo tinc aquesta deformació professional. Sempre he treballat d’aquesta manera, necessito el context com a excusa per treballar, per buscar alguna cosa que tractar i que em posi límits.
Com a usuari actiu en xarxes socials, quin impacte creus que tenen aquestes eines en la constitució de l’imaginari col·lectiu? Consideres que és positiu que hagi canviat la forma de disseminar coneixement i contingut?
Crec que ho han canviat tot. El caràcter efímer d’aquest tipus d’intervencions artístiques fan que es fotografiïn i documentin. Al trencar amb la monotonia de la quotidianitat normalment són molt compartides, és un impuls humà. Al principi tractava les xarxes com un simple mitjà per mostrar el meu treball, però ara i cada vegada més són el suport per a l’obra. Moltes peces estan pensades per al context digital, com van a ser vistes a mida pantalla i jugar amb les escales o interfícies dels programaris. El context és el carrer com ho és internet.
Normalment, en el teu perfil podem trobar una contextualització dels teus projectes. Per què és important per a tu aportar aquesta part de context? Creus que pot condicionar la lectura de les teves obres?
Com ja he esmentat el context és l’inici de tot. M’agrada personalitzar les obres, crec que la majoria d’artistes ho fan. En clavar-les en un lloc i un temps que apel·li al que succeeix en aquest moment, però en el moment en què es crea alguna cosa es deixa de tenir control sobre això i és el públic qui amb la seva experiència, vivències i altres dóna sentit (o no) a la peça.
Per últim, per què creus que hi ha hagut un creixement exponencial de projectes d’art urbà en l’àmbit local i internacional en els últims anys?
Crec que la impermeabilitat dels llocs expositius van empènyer als creadors a buscar espais on mostrar les seves obres, buscar alternatives i tirar pel camí del mig. Lo democràtic d’actuar al carrer va ser clau, qualsevol persona podia fer-ho, ningú esperava res així que tot era sorprenent. També en un ambient post crisi va ser clau a l’hora de fer obra pública de baix cost, se sol dir que interessa a polítics perquè un mural dura el que una legislatura.
