Joseba Muruzábal, més conegut com a Yoseba MP, amb tan sols 14 anys va començar a endinsar-se en el món de l’art urbà. Es va llicenciar en Belles Arts i actualment exerceix com a artista. Les seves obres presenten un estil realista a partir del qual representa escenes quotidianes, però sovint combina aquesta realitat amb ciència-ficció. L’estil de Yoseba presenta una clara influència de la fotografia i el còmic. El 2009 va guanyar el premi Novos Valores de la Diputació de Pontevedra amb el quadre “Juancho y sus Perros” . L’any 2012 va iniciar la sèrie “Fenómenas do rural”, un homenatge i un testimoniatge de la tasca que exerceix la dona rural a Galícia.
D’adolescent pintaves graffiti, com va influir aquest primer contacte entre la creació i el carrer en el desenvolupament de la teva carrera artística?
Sí, pintar al carrer de petit em va facilitar d’alguna manera guanyar diners decorant locals comercials durant i després de la carrera de Belles arts. Això al seu torn em va preparar en l’àmbit tècnic per al qual vindria poc després, pintar edificis amb les meves pròpies temàtiques.
Vas estudiar la carrera de Belles Arts a Galícia, com va influir aquesta formació en l’evolució de la teva tècnica i del teu estil realista?
Vaig estudiar a Pontevedra, una facultat de tall conceptual, vaig aprendre a pintar a força de ficar-li hores al taller, per sort tenia un company, David Loureiro, un virtuós del pinzell en aquell entorn, va ser el meu professor de pintura particular i company de pis durant aquests anys. Vaig aprendre molt en aquesta facultat, vaig aprendre a tenir idees. No pintaria el que pinto si no hagués passat per allà.
A Galícia et coneixen per pintar “Superabuelas” (àvies amb superpoders) a les façanes de diverses localitats i pobles. Com va néixer aquest projecte?
Aquesta sèrie es va anar formant en una transició molt suau. Feia anys que pintava una sèrie que es deia “Mis amigosysus perros” i el tema es va anar esgotant per si sol. Vaig pintar diversos paisatges de carretera i en algun ja apareixia alguna Superabuela en davantal; el voral és un lloc de trànsit on les sols trobar amb freqüència.
Després de pintar a un Yoda fent levitar unes patates fregides en una hamburgueseria mòbil em van proposar participar en una exposició on el tema a pintar era la carn d’olla. Vaig fer una dona pelant una patata en l’aire, vaig veure una jedi immediatament, el que per tradició estaria vinculat a la figura d’una “meiga”, el meu cap, que porta temps rumiant imatges de davantals a quadres, era una cosa molt més contemporània i fins i tot metafòricament més real. Aquest és el germen.
El concepte de “Fenómenas do rural” va ser madurant a mesura que anava coneixent més models. Ara tinc una teoria que pot ser certa o no. A mi em val per fonamentar teòricament aquesta sèrie i la vaig anar construint després de visitar moltes cases del rural gallec en els darrers 7 anys. De forma resumida aquestes són les meves conclusions.
La dona rural minifundista, com és el cas de les gallegues, conviu amb el treball físic de les hortes des de la infància fins a la vellesa. En el latifundi, com les terres no són pròpies, quan s’arriba a l’edat de jubilació aquest treball físic desapareix. (Que hi ha altres) Per estadística i per experiència pròpia, vaig poder comprovar que la majoria de les dones majors de setanta anys són vídues o estan en millor estat de salut que les seves parelles. Pel que a Galícia i suposo que a la resta de món, a determinat tall d’edat hi ha una majoria de dones en relació a homes.
La dona rural gallega suposo que igual que les d’altres comunitats tenen uns factors comuns a nivell vital que les unifica. L’alta taxa d’emigració masculina, la incorporació a les tasques de camp a una edat molt primerenca i fins i tot un factor determinant pot ser la dispersió dels nuclis urbans a Galícia. Mai se sap on acaba un poble i comença un altre, tot el territori és una continuïtat de cases i hortes, el que unifica i alhora separa. El que fa que les relacions socials de les dones del rural es facin a l’horta o al voral de les carreteres. A diferència dels homes que la fan als bars. (Estic generalitzant)
Després hi ha el tema del davantal, fins als anys vuitanta els “madiles” de tot Espanya lluïen una estampa molt similar, en el rural, a una determinada edat la dona vestia peces de poc color amb estampat moltes vece de quadres. Ara a la nostra comunitat el davantal té un patró de quadres determinat que varia en funció de combinacions de colors i talls del davantal. Totes semblen formar part d’un mateix equip. La roba de feina es converteixen així en peces de vestir perquè aquestes dones sempre estan fent alguna cosa.
Per tot això i alguna cosa més concloc que estàs dones minifundistes desenvolupen una força física i una resistència a la feina que no es veu frenada en la seva vellesa a causa del seu context. Aquesta força és real, i la meva intenció és donar testimoni d’això exagerant i tractant-lo en clau d’humor, emparat en aquest imaginari col·lectiu de ciència-ficció que tots entenem per donar vida a aquesta nova mitologia gallega.
La realitat d’aquestes dones és dolça pel que elles són, i amarga per tot al que van renunciar a favor de les seves famílies. Per sort per a tothom, res a veure amb el concepte de vida que tenim ara.
Cada mural de les Superabuelas mostra una història real de la vida rural d’aquestes dones, amb un toc humorístic. Com creus que pot arribar a influir aquest gest de complicitat heroic a la tasca d’aquestes dones en el reconeixement dels treballs rurals a Galícia?
A elles els meus murals no els hi va donar poder, però la percepció que nosaltres tenim d’elles sí que pot variar una mica, les vegades que vaig anar a col·legis a parlar de la meva obra, els nens ho entenien a la primera, en les escoles poden veure el reflex immediatament en les seves àvies. Després els pregunto quines són les coses més brutes que fan les seves àvies i s’ho passen d’allò més bé. L’ésser humà no valora com una cosa extraordinària el que veu cada dia, i hi ha milers de dones amb davantal que amb vuitanta anys van cada dia a l’hort, poden pomeres i tallen llenya. És la quantitat de dones extraordinàries el motiu pel qual es dilueix la seva importància.
Aquest projecte implica un treball previ amb les àvies. Com arribes a conèixer les seves històries?
Solen ser els néts. Darrerament, com a les àvies dels meus amics ja les vaig pintar, faig anuncis a Facebook per trobar a les models. Un cop la senyora coneix el que faig tinc diverses trobades amb ella. Al principi anava un dia i resolia, ara tinc un dia o dos de converses i berenars i després faig la sessió de fotos ja sabent en quina posició i amb quins elements la necessito, és molt divertit, en moltes surten les mans dels néts fent de contrafort darrere perquè no hi hagi cap desgràcia.
Als inicis de la teva carrera com a artista produïes obra d’estudi, ara estàs més enfocat a l’art urbà. Consideres que l’art urbà t’ofereix un contacte més directe amb altres persones i amb l’entorn? És per a tu un valor afegit el fet de poder intercanviar històries a través de l’art?
L’art urbà em dóna visibilitat i diners, valores els murals per dificultat i metres i és més fàcil fixar un barem d’honoraris, però és efímer. És clar que segueixo pintant al taller, si no passaria mig any veient sèries, que ho faig igualment, hi ha temps per tot. Els quadres seran el testimoni físic d’aquesta sèrie, dels murals amb els anys només quedaran les fotos.
A finals del 2019 vas fer el mural “Un Castell, Moltes llengües i 12 mil km2” a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona), una cosa molt diferent del projecte de les Superabuelas. Com va ser l’experiència d’allunyar-se de la teva “zona de confort” per fer alguna cosa nova? És important per a tu seguir desenvolupant altres línies de treball?
Ho vaig passar genial pintat els Castellers. Els primers quadres de ninots els vaig fer el 2016 i el primer mural de ninots el vaig pintar a Salamanca en una porta de garatge. Tenia moltes ganes de portar la temàtica per la porta gran i l’Hospitalet em va donar l’oportunitat. Sí, és molt important per a mi fer coses diferents, m’encanta la sèrie de “Fenómenasdo rural” per tot el que m’aporta a nivell personal però per no avorrir-me d’ella he de fer altres coses que em motiven i em diverteixin.
Per a mi és més important la idea que la pintura en si mateixa, no en l’obra dels altres, el meu gust és molt variat i obres purament formals que em flipen. Em refereixo al que jo faig al que jo necessito per poder pintar sense sentir-me buit.
El mural va tenir molt bona rebuda per part de la ciutadania, totes les generacions se sentien identificades amb algun dels personatges del Castell i ho comentaven. Com vas vincular la cultura del còmic i dels dibuixos animats amb la història i el context d’aquest territori?
Com he dit abans la sèrie dels ninots la tenia present, així que després de veure la història de la ciutat, la importància de la seva diversitat convivint en un context d’una marcada d’identitat catalana, se’m va ocórrer barrejar-ho tot i contextualitzar-ho amb un títol que definís i expliqués millor l’obra. Faig un “copia-pega” i enganxo el text que va acompanyar a la publicació del mural.
Un castell Moltes llengües I dotze quilòmetres quadrats.
Hospitalet és diversitat.
Amb aquest títol intento donar sentit a aquesta torre de ninots, tots de diferents universos, tots construint, buscant l’equilibri per coronar l’ET. El fet és que Hospitalet és una ciutat molt gran en població i petita en grandària. Sempre va ser refugi dels migrants nacionals i ara ho és de gent de tot el món. El col·legi de Collblanc, que està molt a prop del mural, té només un 20% d’alumnat de pares nascuts a Catalunya. Aquest castell, element i exemple de la perícia Catalana (i Valenciana) està sent construïda de forma constant per la gent que a aquesta terra arriben per buscar-se un avenir.
De fet, abans de fer el mural vas fer un castell real amb els teus propis ninots, oi? ¿Els col·lecciones?
Sí, vaig fer un castell, i trobar l’equilibri i la composició em va portar dos dies. Es queia tota l’estona, i jo m’entestava en què fos un casteller de veritat. Finalment vaig haver de recórrer al blutac.
L’Hospitalet de Llobregat és un exemple de ciutat que dóna suport al muralisme. Per què creus que cada vegada hi ha més projectes d’art urbà? Diries que hi ha hagut un canvi positiu aquests últims anys en relació amb aquesta disciplina?
Ufff, ara la cagaré. La majoria de les vegades el muralisme resulta una acció barata en relació amb el resultat, de manera que moltes ciutats se sumen a la causa del color. Però el que en un primer moment era un mètode de netejar i embellir zones abandonades s’està convertint en una invasió. Si volem que això duri tots els responsables hemde marca-nos límits.
Jo no crec que puc dir que “no” així que espero que mai m’ofereixin un far blanc.
