Iker Muro, més conegut com a Mur0ne és un artista i dissenyador gràfic espanyol. La seva adolescència va estar molt influenciada pel món de l’skate i el surf. Més endavant va començar a treballar com a dissenyador i il·lustrador, però a partir de 2002 va decidir centrar-se en el grafiti. La seva obra combina un estil figuratiu i abstracte que denota allò tangible i fictici a través de colors vius i figures influenciades per l’imaginari visual de les ciutats on pinta. Els seus treballs es poden veure tant en murs de gran format com en galeries, aconseguint arribar a indrets com Romania, Hong-Kong, Boston, Califòrnia o Indonèsia.
Artista, dissenyador gràfic, il·lustrador, tens un perfil creatiu molt versàtil. Què va ser el que et va portar a explorar el camp de l’Streetart a principis dels 2000?
En aquell moment ja estava immers en el disseny gràfic, treballava en un estudi de disseny com a il·lustrador, imprimíem un fanzine, fèiem festes, cartells, samarretes, logotips … Vaig començar fent tags al meu barri i després d’un viatge a Berlín vaig quedar meravellat amb el boom de l’art urbà. Al meu retorn vam començar a realitzar intervencions amb stencils, vinils de tall, papers, tot valia. Va ser una època molt divertida, sortíem a colla a bombardejar, després tot això es va anar diluint i mutant al que faig avui dia.
El teu estil es caracteritza per les formes geomètriques, que s’entrellacen generant composicions de colors vius tant abstractes com figuratives. Quina influència ha tingut el teu treball com a dissenyador gràfic en l’evolució del teu estil artístic?
Suposo que molta, em considero més dissenyador o decorador que artista, és una paraula que genera molt respecte. Vaig créixer als 90, vaig descobrir el paint de Windows i vaig flipar, vaig seguir amb això així que, encara que la meva feina és molt intuïtiva i visceral no s’aprecia fins que veus el meu procés. El resultat són peces que semblen mesures i estudiades quan en realitat són resultat de la improvisació.
Encara que hagis creat un estil inconfusible, vas incorporant noves formes en els teus treballs. Quin paper té l’entorn, el context i la superfície on treballes en el procés de creació dels teus murals?
És fonamental, em costa molt fer un esbós i portar-lo a la paret tal qual, un cop em veig en l’entorn és quan començo a tacar, a corregir, a divagar, moltes vegades és el mateix entorn o superfície el que dictamina el resultat.
Consideres que el contrast que generen els colors vius en els entorns on pintes pot aportar noves funcions o usos a aquests espais?
Per descomptat, per a mi és evident que després de pintar un túnel, una pista o un mural, donem un sentit diferent del que abans era. Per exemple, fa poc em comentaven que un dels sòls que vam pintar en un col·legi de Màlaga ha vingut de perles ara amb el tema de la pandèmia, col·loquen a cada nen en un color i així mantenen la distància, jaja.
Durant l’execució d’una obra a l’espai públic, hi ha una part d’improvisació o està tot planificat?
Hi ha un pla però em guio molt per la meva intuïció, moltes vegades em trobo que sense voler-ho, a la fi de la peça, he fet una retícula en què tot encaixa, diagonals, perpendiculars i paral·leles així sense voler-ho, zas! Jo diria que un 50/50.
Des dels inicis de la teva carrera com a artista urbà has desenvolupat diferents projectes en col·laboració amb altres artistes. Quin paper té per a tu la col·laboració en el procés creatiu? Com t’han influït aquestes experiències?
És el bo que tenim els que venim del grafitti, ens costa menys barrejar-nos, per a mi ha estat molt important aprendre d’altres artistes però cada vegada es fa més difícil. Cada un té una personalitat molt marcada i es fa complicat cedir espai.
A més de murals també treballes amb obres d’estudi, un context de creació molt diferent d’el del carrer. Consideres que la creació d’una obra a l’espai públic aporta un valor afegit a la teva experiència personal i professional?
Si, és evident que el carrer aporta un nivell d’exposició al públic brutal però també són experiències que no tens en l’estudi. Suposo que el truc està en trobar el terme mig, ara vull centrar-me en tancar-me a treballar, porto molt de temps a l’exterior i necessito fer un viatge més cap a dins.
Aquest 2020 has pintat un mural de 1.635 m2 a l’estació de TRAM Cornellà Centre a Barcelona, el més gran que has fet fins ara. Quins reptes et va suposar treballar amb un mural d’aquestes dimensions?
A part de les dimensions el fet de treballar en un túnel amb trens passant, gent, soroll i vent fa del projecte un repte difícil de portar, arribes a casa amb el cap com un bombo de tot el que passa al voltant, et lleves a l’endemà i a seguir, és dur.
Fa molts anys que vius a Canàries, on es produeixen molts murals. Per què creus que s’ha donat aquest escenari i per què hi ha més facilitat en desenvolupar projectes d’art urbà allà?
Suposo que viure en un lloc petit fa que les coses que semblen més complexes es fan més senzilles, el tracte amb institucions es fa més proper, això facilita les coses.
