Amaia Arrazola va néixer el 1984 a Vitòria, País Basc. Va estudiar Publicitat i Relacions Públiques a la Universitat Pública de la Complutense. En acabar la seva formació va estar diversos anys treballant com a directora d’art i il·lustradora en una agència publicitària a Madrid, però el 2010 va decidir traslladar-se a Barcelona i dedicar-se a la il·lustració. És llavors quan comença a endinsar-se en el muralisme, fins a arribar a plasmar les seves obres en murs de gran format.
Al llarg de la seva trajectòria com a artista ha publicat diversos llibres com Wabi Sabi: un mes en Japón o El Futuro es Femenino, i ha treballat per a marques de renom com Coca Cola, Nike o Movistar. Amaia ha recorregut el món realitzant i exposant els seus murals en llocs com Rabat, Japó, Romania, Miami o Paris.
Vas començar treballant com a directora d’art en una agència de publicitat a Madrid i vas decidir deixar-ho i anar-te’n a Barcelona a perseguir la teva carrera com a il·lustradora, què va propiciar aquest gir en la teva carrera artística?
Ara quan miro enrere crec que hi va haver un alt percentatge d’inconsciència. Simplement me’n vaig cansar. A l’agència estava tot el dia en un despatx i creativament no estava gens satisfeta. Em faltava de tot, tacar-me les mans, gestionar el meu temps, més llibertat. En aquest moment els bancs encara tenien obres socials i vaig aprofitar una d’elles, que em va donar una beca per poder mudar-me a Barcelona a estudiar un màster de disseny. Simplement buscava un canvi de vida. No pensava que acabaria vivint de la il·lustració… però es van alinear els astres. Així que això, molta feina i una mica d’alineació de planetes.
Il·lustració, murals de gran format, ceràmica, escultures … què t’aporta el fet de treballar amb múltiples formats?
Llibertat. Per a mi tot forma part d’un, tot soc jo. Crec que respon a la meva personalitat. Soc moguda, m’agrada provar coses noves i tenir “la pota” ficada en diferents formats fa que pugui anar divertint-me i saltant d’un a un altre enriquint-los tots alhora. No els divideixo, tots formen part d’Amaia.
A més a nivell professional i econòmic m’ha salvat en diverses ocasions. Aquests dos últims anys que no he pogut pintar murals (maternitat-pandèmia) he aprofitat el treball indoor i li he donat canya als llibres i a algun projecte publicitari que m’ha caigut. Després tinc temporades en què encadeno projectes muralístics i m’oblido del que és estar asseguda davant de la taula de dibuix.
Encara que cada obra sigui diferent, tens uns traços molt característics, propis de la teva identitat artística. Quines fonts d’inspiració han influït en l’evolució del teu estil artístic fins ara?
Això de l’estil és una cosa per la qual pregunten molt però jo a l’estar tan propera a la meva pròpia obra no soc conscient. Estic massa a prop. Però bé, l’estil no és més que el que tens al cervell i el que et permet la mà així que òbviament el meu “estil” és el cúmul dels meus referents. I, quins són aquests? Doncs la gent que m’ha acompanyat en la vida i amics artistes i il·lustradors que he vist evolucionar. Després hi ha totes les meves vivències que també em van modelant. Des coses més petites com converses al supermercat o al metro fins la bomba que suposa tenir una filla. La visió de la vida de la meva filla m’inspira. Tenir-la a prop i fer coses per a ella, perquè es diverteixi fa que el meu cervell es posi a treballar.
Crear al carrer implica un format i context molt diferent al de l’estudi i a el de la il·lustració sobre paper. Què va ser el que et va portar a fer el teu primer mural al carrer?
No en tinc ni idea. Mirant enrere crec que va ser el fet de no haver-ho fet abans. El entrellat de si seré capaç, el formigueig a l’estómac. Jo la taula de dibuix i l’ordinador ja la tenia molt vista i volia fer alguna cosa diferent. Sortir de la meva zona de confort.
Quins reptes t’has trobat quan has treballat amb murals i què és el que més et atrau l’hora de crear en l’espai públic?
Quan pintes al carrer SEMPRE passen coses. Això ho sap qualsevol que hagi fet una pinzellada a un mur en l’espai públic. Surt gent dient-te que no li agrada la teva feina, que si és legal, que si tens permís, que no estan d’acord. També hi ha gent que li agrada, però bé. Has d’aprendre a concentrar-te malgrat les condicions. Et pot ploure, pot fer molt fred, molta calor. Que escullis un color i n’arribi un altre. Que la grua es faci malbé, que l’escala es trenqui, jo que sé. Com dic, estàs exposat a molts factors sobre els quals ja no tens tant control com en un treball de més petit.
I després hi ha el tema de que això que estàs fent no és només teu. A ” l ‘envair” l’espai públic passa a ser de tots i quan tries què pintar, has de tenir això en compte. Formarà part de la vida de la gent. Què vull deixar aquí per a ells?
Moltes de les teves creacions estan impregnades de figures femenines. Què representa per la teva obra el feminisme?
Són dues coses diferents. Dibuixo figures femenines perquè soc dona i el meu cos és el que millor conec.
El feminisme, per a mi ho és tot. No és una elecció, és una manera de veure la vida, d’entendre-la… Busco el meu lloc al món, com a dona, com a ésser humà. I a través del feminisme, de la literatura feminista, de cinema feminista, he entès moltes coses. Però bé, al meu entendre qualsevol que estigui a favor del respecte pels drets humans hauria de ser feminista i la pregunta no hauria de ser perquè fas murals feministes sinó com és possible que no incloguis aquest tema no en el teu treball sinó en el teu dia a dia.
Precisament, el 2014 vas realitzar un mural a motiu del Dia Internacional de la Dona juntament amb Orne Cabrita al Centre Cultural la Farinera del Clot i el 2015 vas realitzar un altre mural contra la violència masclista al costat de Maria de Reskate a Les Corts. Consideres que el teu treball s’ha vist alguna vegada afectat pel fet de ser dona?
És clar. Per les coses bones i per les dolentes, el nostre treball és fruit de qui som. Des de coses generals com l’elecció del motiu a l’hora de pintar, les inspiracions que em marquen, o que em seleccionin en un festival pel fet de ser dona (i hi ha d’haver una quota femenina) fins a altres coses més individuals o personals com no poder treballar a tota marxa perquè m’ha baixat la regla o haver de fer aturades cada 3 hores perquè soc mare i he de donar el pit a la meva filla cada dues hores.
El 2020 vas llançar “El Meteorit”, la teva nova novel·la gràfica, on mostres una visió molt personal i visceral del que ha implicat ser mare per a tu, ¿com ha afectat la maternitat a la teva carrera artística?
L’ha atravessat i l’ha partit en dos. Hi va haver un moment en què vaig pensar que no tornaria a pintar mai més, però mira, la vida segueix. I si que és cert que el meteorit (la meva filla) va aniquilar molt del que hi havia abans però també és cert que després ha nascut molta vida. Diferent de la d’abans, però vida a la fi i al el cap. 
És recurrent escoltar la frase “ser mare és el millor que et pot passar”. Tu en el llibre vas més enllà i destaques l’ambivalència de la teva experiència, tant a nivell emocional com professional. Fan falta més referents que desemmascarin i / o exposin les parts menys agradables de la maternitat?
Crec que cada vegada se senten més veus femenines parlant d’una maternitat real. Cada vegada hi ha més llibres que parlen d’aquesta famosa ambivalència: Jane Lazarre i el seu “Nudo materno”, o Esther Vivas i “Mamà desobediente”. Però la resposta és que si. Per descomptat que moltes dones viuen la maternitat d’una forma més “agradable” que altres, però no cal oblidar que la maternitat és una bomba, i que a moltes ens deixa una mica partides per la meitat i que narrar-ho, explicar-ho en veu alta no només és necessari sinó sanador.
Precisament, el llibre ha sembrat alguna que altra polèmica en xarxes socials. Per què creus que hi ha persones que s’han sentit ofeses pel teu relat? De quina manera creus que aquest s’allunya de la visió patriarcal de la maternitat?
Perquè la maternitat és un altre dels aspectes de la vida que ha estat totalment relacionat amb lo femení i el femení sempre ha estat en un segon pla, callat, en l’esfera privada. I quan treus temes tant importants, tant “columna-vertebral” de la humanitat i els poses cap per avall “s’aixequen moltes butllofes” i hi ha moltes masculinitats que se senten ferides. (He de dir que això no és del tot just perquè també vaig ser atacada per dones. Suposo que al final el masclisme i el patriarcat té els braços molt llargs i encara toca i dirigeix la mentalitat i la manera de pensar de molta gent. D’homes i de dones). Però no cal fer cas. Cal seguir amb el camí de cadascú i no deixar-se distreure pel que et diguin els altres i molt menys a twitter.
