Elisa Capdevila va estudiar pintura i dibuix a la Barcelona Academy of Arts. A poc a poc va anar traslladant les seves obres als murs, fins a arribar a crear projectes a gran escala, fet que l’ha portat a adquirir un renom internacional. Aquesta artista ha participat en diversos festivals d’art urbà, i actualment combina la seva obra mural amb obra d’estudi. L’Elisa ha col·laborat amb Rebobinart en diverses ocasions, com en el festival Ús Barcelona, o en el projecte Trànsit Walls.
Vas estudiar pintura clàssica a la Barcelona Academy of Arts, ¿què et va portar a passar del llenç a la creació d’obra a l’espai públic?
Vaig començar a pintar murals per diversió, quan un amic que pintava tant en llenç com en mur em va proposar que pintéssim un mural junts. Des d’allà, vaig seguir practicant, tant sola com acompanyada.
Quina influència van tenir aquesta formació en pintura clàssica en l’evolució del teu estil pictòric i la tècnica?
La meva formació té força pes a la meva obra. Dono molta importància a alguns aspectes que només es poden aconseguir mitjançant el coneixement de la tècnica, com és la utilització del color i les proporcions i tipus de traç que utilitzo. No obstant, cada vegada més busco anar deslligant-me una miqueta de la rigidesa de la tècnica.
La teva obra plasma figures humanes amb un estil molt realista. Quin vincle hi ha entre els personatges que pintes i la teva visió i experiència personal del món?
A la majoria dels meus murals les protagonistes són persones del meu voltant, doncs és on trobo la inspiració. El meu art es manté bastant proper a com jo experimento el món. Vaig parlant d’aquells temes que em van interessant, i ho faig representar a les persones que tinc al voltant. Parlo de temes com relacions, maternitat, infància…
Aquestes obres remeten a escenes de la vida social: des de la maternitat a la interacció amb la natura, entre d’altres. Creus que la ciutadania pot empatitzar més fàcilment amb un art realista amb el qual es poden arribar a identificar?
Per una part penso que poder reconèixer els elements en una pintura, i el fet que se’t facin familiars és un punt important a l’hora d’empatitzar amb l’obra, però per altra banda penso que l’art abstracte té una forma diferent de connectar amb l’espectador que està molt lligada a les sensacions i emocions i que em sembla molt potent, tot i que no parlaria de la paraula “empatitzar” en aquest cas.
Generalment els teus murals tenen protagonistes femenines. Què representa per a la teva obra la figura femenina? T’identifiques amb el feminisme?
La meva obra és un reflexe de la meva realitat. La figura femenina és bastant predominant al meu entorn i és en ella que trobo sovint inspiració per a diferents temes. Sí, m’identifico amb el feminisme, i personalment el visc d’una forma bastant reflexiva. Estem lluitant per canviar les coses de fora i a poc a poc s’aniran aconseguint, però sóc conscient que també som nosaltres mateixes les que portem a sobre tot un pes agafat durant els anys de què vol dir ser dona, i crec que gran part de la feina està aquí, en que cadascuna identifiqui les parts d’una mateixa que estan actuant segons un condicionament, i donar nous significats.
Precisament, en un moment en què el feminisme està molt latent, com a dona artista, diries que la teva feina s’ha vist algun cop afectada pel fet de ser dona?
Penso que en els últims anys està existint un interès gran en que les dones estiguin presents a l’escena de l’art urbà. Jo personalment, des de bon principi he sentit que hi ha hagut interès per la meva feina com a artista, i penso que aquesta ha sigut, i cada cop més, és valorada.
No obstant, és inevitable que en un moment o altre de la meva trajectòria m’hagi vist afectada per ser dona, ja que em trobo amb persones amb esquemes mentals de tots tipus, i personalment puc dir que el fet de ser dona en certs casos m’ha afectat negativament.
Treballar a l’espai públic sovint implica una vinculació directa amb el territori i els seus habitants. Precisament, el 2019 vas pintar un mural comunitari amb la gent gran al barri de la Florida a l’Hospitalet (Barcelona). Com va ser el procés a l’hora d’establir un vincle amb aquest col·lectiu? Quin paper va tenir el treball previ amb la gent gran en la conceptualització del mural?
El procés comunitari amb la gent gran de la Florida va consistir en reunir-me amb ells durant unes hores per tal de saber com era la seva vida al barri, i també quina idea tenien ells i elles mateixes sobre l’època per la qual estaven passant, la vellesa, i que m’apropessin a arribar a una idea pel mural. Vaig fer preguntes, vam debatre, i un cop acabat tenia moltes possibles idees per fer el mural. Posteriorment vaig tornar a reunir-me amb el col·lectiu per fer una sessió de fotos , que serviria de referència per l’obra final.
El treball previ va ser de molta importància per poder apropar-me al tema sobre el qual s’havia de tractar al mural, la tercera edat. Personalment, des de molt petita ja no he tingut els avis a prop, i per tant era important per mi fer aquest treball previ.
Tot i que en els últims anys t’has enfocat més en la producció d’obra al carrer, també tens pintura d’estudi en llenç. Diries que crear a l’espai públic aporta un valor afegit a la teva experiència personal i professional? Si és així, de quina manera?
Sí, quan pintes al carrer saps que la teva obra de per si tindrà certa repercussió i passarà a formar part del dia a dia d’aquell barri, això en la meva opinió fa que tingui un compromís més gran que a l’estudi a l’hora de decidir què representar. Personalment, també m’ha nodrit molt pintar al carrer, perquè es creen moltes connexions.
Per últim, per què creus que hi ha hagut un augment de projectes d’art urbà a nivell local i nacional en els últims anys?
Penso que hi ha una part que es deu al fet que l’art urbà s’ha tornat una tendència de per si, però per altra part crec que és normal que hi hagi un augment perquè també s’ha descobert que és una eina molt potent a molts nivells, des de pel fet de portar l’art a tothom, no tancar-lo en espais, passant pel fet que influeix al turisme, fins al fet que és també una bona eina de canvi social.
