Chan o santiago jaen

Santiago Jaén (Chan)

Santiago Jaén, més conegut com a Chan, va néixer el 1979 a Barcelona. Influenciat per el seu germà gran es va endinsar en el món del grafiti l’any 1992, ja que aquesta dècada va ser un moment àlgid per al grafiti a nivell mundial. Chan és un artista autodidacte, amb un estil abstracte influenciat per antigues escriptures com la cuneïforme dels Sumeris, i la connexió entre cultures del passat amb les del present i el futur. El seu art ha viatjat per tot el món, arribant a diverses ciutats d’Europa i Sudamerica i passant per grans festivals de renom com Kosmopolite o Meeting of Styles. L’any 2008 va entrar a formar part al Badnic, un dels grups pioners i més importants en l’escena del grafit de Nova York. Aquest any ha tingut l’oportunitat de participar en l’exposició “Recién Pintado”, on el públic ha pogut veure com realitzava una de les seves obres en directe.

Et defineixes com a artista autodidacta, com van ser els teus inicis en el món de l’art?

Va ser a principis dels 90 ‘s quan vaig començar a pintar Graffiti. Vaig començar fent estructures de lletres i a combinar colors. Aquestes són coses que inconscientment m’han influït a l’hora de realitzar les meves obres abstractes al taller.

Quina influència va tenir l’escena de l’graffiti a principis dels 90 a Barcelona en el desenvolupament del teu estil artístic?

 En aquella època era molt important tenir un estil propi (fins ara ho és) i per això sempre he tractat de diferenciar-me. Personalment penso que el meu estil ha anat canviat segons el meu estat emocional i personal.

Al llarg dels anys has creat un estil abstracte subjecte a la improvisació i als efectes visuals de la color. Quins han estat els teus influències?

 M’agrada improvitzar sobre la marxa, sobretot quan faig un dels meus estils, que és la cal·ligrafia influenciada en la cultura Sumèria. Marco la lletra que són pals en cunya i després faig altres al voltant per decorar i camuflar. També m’agrada molt barrejar diferents elements amb diferents gammes de colors, de fosc a clar i de clar a fosc. M’agrada fer formes arrodonides mai vistes que transmetin tranquil·litat, moviment i equilibri. Tot el que veiem ens influència, inventar una cosa nova és molt difícil i quan creus que ho has fet als dos dies veus algú fent alguna cosa semblant o algú que ho va fer 90 anys enrere. Alguns dels artistes amb els que trobo similituds són: Walter Ruttmann, que va ser un precursor de cinema abstracte experimental; i Jean Arp, un dels fundadors de el moviment conegut com Dadaisme.

Durant els 2000 vas formar part de diferents col·lectius com Mac de París o Badinc. Quin rol van tenir aquests col·lectius en el desenvolupament de la teva carrera professional dins de l’art urbà?

 Per mi entrar en aquests grups va ser una bona dosi d’energia i reconeixement. Són grups llegendaris en el món de l’graffiti i que sempre he admirat. En el cas de Mac de Paris, va ser un dels primers a organitzar un festival internacional d’art urbà anomenat “Kosmopolite”, en el qual he participat en diferents ocasions i van crear la connexió amb Bad que és un dels grups pioners de l’graffiti de New York.

Tant en col·lectius com en murals al carrer has treballat amb altres artistes. Quin paper té per a tu la col·laboració en el procés creatiu? Com t’han influït aquestes experiències?

 Generalment aquestes col·laboracions sempre són positives, sempre hi ha rialles, sempre aprens i ensenyes trucs nous i el que no surt als llibres.

A finals de l’2019 vas fer el teu primer mural de gran format a la façana principal de l’Escola Joaquim Ruyra, a l’Hospitalet (Barcelona). Com va ser el procés de creació? Com vas adaptar l’obra amb l’entorn, l’arquitectura i la superfície de l’espai?

 El procés va ser molt gratificant i emotiu, mentre el pintava es em van passar pel cap tots aquests artistes i amics amb els quals havia treballat abans, que no són pocs. Malgrat no tenir gaire temps per preparar l’esbós, ja que em va agafar just una setmana abans treballant amb yoseba MP, tenia un esbós previ de terra de la pista de l’escola que en principi s’havia de pintar primer, però per motius d’assecat de la pintura a l’hivern es va posposar a la primavera i va sorgir fer les mitgeres primer. Llavors ja tenia una lleugera idea de com anava a quedar i no em va costar molt la veritat. A l’hora de marcar penso que, a l’haver treballat tants anys amb altres artistes en grans mitgeres, tot va fluir per si sol. Només donar gràcies a Rebobinart per confiar en mi per a aquest projecte i als Once i Elhadj per l’ajuda.

Aquest 2020 també vas participar en l’exposició col·lectiva “Recién Pintado” al Centre del Carme de Badalona. Què t’aporta treballar en diferents espais i formats?

 Recién Pintado (comissariada per Spogo i Martí Noy) ha estat una exposició atípica amb 10 grans artistes i amics. Consistia en dues fases: la primera, en la qual durant cinc setmanes podies veure com dos artistes pintaven i intervenien els seus espais cada setmana, amb l’oportunitat de dialogar amb aquests i la segona fase va ser expositiva de sis setmanes, que ara està en stand by pel Covid-19. Sempre és un repte de superació qualsevol exposició o projecte, jo sempre procuro donar-ho tot quan et donen una oportunitat, en aquesta ocasió vaig fer un mural amb una barreja del meu treball de taller més abstracte amb la part més crítica de l’grafit que són les etiquetes, acompanyat d’una escultura que vaig fer al taller i un paper pintat a la mateixa sala.

Has participat en diferents festivals internacionals com Meeting of Styles o Kosmopolite, quin paper tenen aquest tipus d’esdeveniments dins de el món de l’art urbà?

 Aquests festivals són uns precursors dins el món de l’art urbà a nivell mundial, et permet conèixer, conviure i pintar amb artistes d’altres països.

La teva vinculació amb l’art urbà va més enllà de la teva obra personal, ja que habitualment treballes com a ajudant de producció de murals amb altres artistes. Ens pots parlar de el paper d’aquest treball dins el sector de l’art urbà? Consideres que, tot i que és un treball imprescindible, el treball de l’ajudant de producció de vegades no té prou visibilitat al sector?

Aquesta etapa d’ajudar a altres artistes m’agrada, sempre s’aprèn alguna cosa nova, aprens a fer servir diferents elevadors, intercanvies trucs, hi ha vegades que tenen estils molt personals i no els pots ajudar res més que a manejar l’elevador i altres que els acabes fent l’obra. Crec que això és com en les carreres esportives, del segon lloc ningú se’n recorda.

Finalment, quin és la teva opinió sobre el creixement de murs legals a Barcelona i per què creus que hi ha una tendència creixent en el desenvolupament de projectes d’art urbà?

Em sembla positiu, com més murs hi hagi, més temps duraran les peces. També crec que les institucions s’estan adonant que hi ha una revolució mundial del muralisme i aposten més per l’art urbà.