Rebobinart a Gran Canaria: qui decideix què es pinta a les parets de la ciutat?

Vam viatjar a Las Palmas de Gran Canaria amb aquesta pregunta i prou. Cap resposta a la maleta, i era el pla.

Els dies 10 i 11 de setembre de 2026, Las Palmas va acollir les jornades «The Wall. Arte público y prácticas de gestión», un cicle organitzat pel Centro de Arte La Regenta amb la Viceconsejería de Cultura y Patrimonio Cultural del Gobierno de Canarias. Rebobinart, l’entitat que ha produït més murals de gran format a Catalunya en els últims catorze anys, hi va participar el divendres 11, a dues veus. Marc Garcia, director i fundador, va repassar setze anys de gestió de l’art urbà partint d’aquella pregunta. Míriam Alarcón, creadora i comissària de Womart, va parlar de dones, art urbà i espai públic.

No ens van demanar un catàleg de murals bonics

L’encàrrec de La Regenta anava per una altra banda. Volien la part que no es veu: els tràmits, les negociacions, els obstacles que no surten a la foto. Tot allò que fa que l’art públic sigui molt més que pintar parets.

Les jornades són la pota teòrica del Proyecto ArenArte, que pinta les façanes deteriorades del barri d’Arenales, al centre de Las Palmas, per recuperar-ne la identitat i obrir conversa amb el veïnat. El cicle no es va fer en un auditori qualsevol. Es va fer al Centre Cívic Suárez Naranjo, dins del mateix barri on hi ha els murs.

El programa, d’accés lliure, va reunir experiències molt diferents: el Proyecto Casa Arco de Capi Cabrera, ja materialitzat a Arenales; el CEMFAC de Los Llanos de Aridane, explicat per Ricardo Suárez, que ha convertit el municipi en un museu al carrer; la mirada comunitària del muralista Tono Cruz; el treball de Boa Mistura, presentat per Javier Serrano Guerra; i els models cooperatius de 7H Cooperativa Cultural, amb Andrea Barreira Freije.

L’art urbà també ha caigut en l’extremisme de la fórmula única

Fa anys que el sector viu instal·lat en una certesa: només hi ha un camí per fer projectes, i és el que fa cadascú. Art contextualitzat. Art democràtic. Art que transforma el territori. Art que construeix ecosistemes.

Cadascuna encerta alguna cosa. El context importa, i la participació també. Que un projecte deixi estructura quan marxa, igual. El problema no són les idees, és la certesa amb què es defensen: cada etiqueta ve amb el seu manual i amb la seva llista del que està bé i del que està malament, i s’exhibeix amb una vehemència que s’assembla més a una campanya política, amb proclames, consignes de venda i adversaris assenyalats, que a una pràctica artística.

Hem passat per totes. I n’hem sortit amb una conclusió incòmoda: cap no s’aguanta sola.

El que canvia no és la paret, és la lògica

Artística, lliure, participativa, publicitària, commemorativa, reivindicativa, educativa, efímera, patrimonial, identitària, comunitària, institucional, especulativa… La mateixa façana admet totes aquestes lògiques, i cadascuna arriba amb el seu encàrrec, els seus diners i el seu conflicte. Un mur no és un suport. És una decisió.

Portem setze anys contradient-nos, i és el millor que hem fet

A Las Palmas vam posar sobre la taula tota la nostra manera de treballar, sense triar què ensenyàvem. Hi ha els projectes que impulsem nosaltres, amb llibertat econòmica i sense cap client al darrere: neixen d’una necessitat que hem vist al carrer i els tirem endavant perquè creiem que han d’existir. I hi ha tot el que ens encarreguen administracions, entitats, empreses i particulars. Projectes socials, comunitaris, educatius, institucionals, comercials i publicitaris, fins a la pintura de façanes per a una marca.

Tants murs no ens donen la raó. Ens donen el mostrari, i prou recorregut per haver-nos equivocat de totes les maneres possibles.

Tots tenen contradiccions. El mur lliure que la mateixa institució que el tolera acaba esborrant amb una capa de pintura grisa. El projecte comunitari pagat amb una partida que el barri no havia demanat. La marca que dona a un artista la paret més gran de la seva vida i que, amb la mateixa factura, paga el projecte social que no es paga sol. El mural que un veí aplaudeix i el del costat que un altre denuncia, el mateix matí.

No ho amaguem. Ho expliquem, perquè és el que passa quan treballes a l’espai públic amb interlocutors reals, cadascun amb els seus interessos.

Womart: reivindicar sense certeses absolutes

Míriam Alarcón va explicar Womart des del mateix lloc, el d’un projecte que encara no té totes les respostes. Va néixer el 2018 d’una dada que ens va caure a sobre gestionant murs: el 96 % dels artistes que reservaven paret a Wallspot eren homes. La reacció van ser deu intervencions simultànies en deu ciutats. Després van arribar les JAM, els processos amb les veïnes de Trinitat Vella i el mural del 8M a Sant Martí, negociat a quatre taules alhora.

Womart no és un manual, i la Míriam ho va dir clar: les preguntes segueixen obertes. Com reivindicar el talent femení sense ser paternalistes. Com donar cabuda a la diversitat d’identitats sense reproduir l’exclusió que denunciem. Avui ja no és un projecte a part. És una manera de decidir a qui truquem, a qui programem i qui decideix què es pinta.

Quan pintes a l’espai públic generes controvèrsia. Sempre.

Ajuntaments, veïns, entitats, artistes, marques, propietaris, mitjans, turistes. A l’altra banda, el contingut, el procés, els diners, la ubicació, la durada i, sobretot, qui no hi és. Qualsevol combinació és un conflicte possible. Qui prometi el contrari et ven el que vols escoltar.

A Rebobinart les treballem totes. No perquè sí: cadascuna serveix a algú en algun moment, i si totes tenen una funció, totes són igual de vàlides. Declarar-ne una l’única legítima no és una posició artística. És decidir que la manera de fer i de pensar d’algú altre no compta.

Per a qui ens truca, això té una conseqüència pràctica. No arribem amb un model per validar. Preguntem de quin mur es tracta, qui el paga, qui hi viu al davant i qui se’n farà responsable quan algú es queixi. La resposta canvia el projecte sencer.

I sí, la trampa també és nostra. Un text que denuncia les certeses absolutes acaba proclamant coses amb massa seguretat. Per això no el tanquem amb cap fórmula. Ho deia la Míriam de Womart i val per a tot el que fem: les preguntes segueixen obertes. Seguim sense saber qui decideix què es pinta a la ciutat. El que tenim són setze anys de proves que la feina no és triar una lògica i defensar-la contra les altres, sinó mantenir-les totes vives alhora i seguir obrint-ne de noves.

Jornades «The Wall. Arte público y prácticas de gestión», 10 i 11 de setembre de 2026, Centre Cívic Suárez Naranjo, Las Palmas de Gran Canaria. Organitza: Centro de Arte La Regenta, del Gobierno de Canarias, en el marc del Proyecto ArenArte. Gràcies a Núria González Gili i Alejandro Vitaubet per la invitació i l’acollida.