Gemma Fontanals pinta les persianes de Sant Andreu

Gemma Fontanals, il·lustradora, pinta les persianes de Sant Andreu dins del projecte Persianes que fan barri.

Gemma Fontanals (Llorenç del Penedès, 1991) és il·lustradora establerta a Barcelona. Va estudiar Belles Arts i Filosofia a la Universitat de Barcelona i es va formar en il·lustració i disseny gràfic a EINA, on el seu treball final de màster —FIERA, una fira fictícia de fanzines feministes— va guanyar un Premi LAUS d’Or. Combina la il·lustració amb el muralisme i l’autoedició de fanzines, i forma part del Colectivo Baricela.

L’artista Gemma Fontanals signa les persianes de l’Eix Sant Andreu, al districte de Sant Andreu, al voltant del carrer Gran i la rambla de Fabra i Puig, dins del projecte Persianes que fan barri: una intervenció d’art urbà a 185 comerços de tota Barcelona, organitzada per la Barcelona Creativity & Design Foundation amb la direcció creativa de Rebobinart.

L’estil de Gemma Fontanals: els petits gestos de cura

La sèrie de Sant Andreu posa en valor allò que sovint passa desapercebut: els petits gestos de cura també construeixen la vida del barri. Les persianes de Gemma Fontanals recullen aquests gestos — atendre, cuidar, reparar, alimentar — i els retornen al carrer convertits en imatge.

Gràficament, Gemma Fontanals treballa un llenguatge molt sintètic i alegre: figures humanes esquemàtiques, de cossos voluminosos i geometria simple, amb grans masses de color pla i pocs detalls. La paleta és viva i contrastada —roses, blaus, grocs, vermells, blancs, negres i violetes—, i les escenes solen mostrar personatges brindant, cuidant-se o celebrant, sovint amb elements flotants (estrelles, espurnes, copes) que reforcen un to lúdic i optimista.

Vist el conjunt, cada persiana tradueix l’ofici del comerç en una escena mínima: dues figures que brinden amb una copa a la vinoteca, un raspall de dents gegant a la clínica dental, una adulta que allarga una dent a una criatura amb corona a la botiga del Ratolí Pérez, un aparell d’aire condicionat al costat d’un ninot de neu a l’empresa de clima. Les cares es resolen amb una sola línia —un ull, un somriure—, de manera que qualsevol s’hi pot reconèixer. I quan la persiana és fosca, Gemma Fontanals canvia d’estratègia: deixa les figures i es queda amb els objectes —la tetera i la cafetera de Fika, el patinet de Towers—, amb una paleta reduïda que respira sobre el negre.