Guillem Font fa arrelar l’art a les persianes de Gràcia Central

Guillem Font, il·lustrador i muralista, fa arrelar l’art a les persianes de Gràcia Central dins del projecte Persianes que fan barri.

Guillem Font (Barcelona, 1986) és il·lustrador i muralista. Format en Belles Arts a la Universitat de Barcelona i en il·lustració a l’Escola Llotja, reparteix la feina entre Barcelona i Ciutat de Mèxic i combina el mur amb la docència. Els seus murals —plantes, animals i teixits orgànics monumentals, a mig camí de la il·lustració científica i la ciència-ficció— s’han pintat en una desena de països, i el 2023 va representar el muralisme català al festival Calle Libre de Viena.

L’il·lustrador i muralista Guillem Font és l’artista de l’Associació de Comerciants Gràcia Central, al districte de Gràcia, dins del projecte Persianes que fan barri: una intervenció d’art urbà a 185 comerços de tota Barcelona, organitzada per la Barcelona Creativity & Design Foundation amb la direcció creativa de Rebobinart.

L’estil de Guillem Font: comerços que arrelen

La sèrie de Gràcia parteix d’una metàfora orgànica i vegetal: com les plantes, els comerços arrelen, creixen i transformen el seu entorn. Fulles, tiges i formes naturals s’entrellacen amb l’univers de cada botiga, dibuixant un ecosistema comercial viu al mig de la vila.

Pictòricament, Guillem Font parteix gairebé sempre d’un fons negre sobre el qual emergeixen arbres, branques, flors i plantes representats amb precisió i un lleuger estilisme, treballats amb aerosol i degradats suaus. La paleta combina verds apagats, ocres, marrons, vermells i roses, amb ombres grises que amplien la composició sense competir amb el motiu principal. Les figures ocupen l’eix central i aprofiten el format vertical de la persiana per créixer de baix a dalt, com una làmina botànica urbana.

Una planta per a cada comerç

La metàfora es concreta persiana a persiana: cada comerç hi és retratat per la planta d’on neix allò que ven. A l’Estanc de Gràcia hi floreix la planta del tabac; a La Graciosa, vinoteca de vins naturals, s’hi recargolen els ceps de la vinya; La Algodonera, roba de la llar, llueix una branca de cotó; el Quinoa Bar té la seva pròpia panícula de quinoa vermella; Casa Caffè Italia, la branca del cafeter; el Forn Yara Pa, les espigues de sèsam; Che Chipá, forn de pa de mandioca sense gluten, la planta de la mandioca; i Entre Latas, botiga de conserves, unes algues daurades que onegen com al fons marí.

Quan el producte no surt directament d’una planta, el vincle es fa per l’imaginari de cada casa: el bar mexicà Chido One rep un nopal en flor, el cactus dels deserts de Mèxic; la Farmàcia Adela Garcia López, la camamilla amb una abella a sobre — la farmaciola de la natura; a Miralles Joiers, una gran dàlia vermella amaga un petit escarabat vermell entre les fulles; a Minuya hi esclata una branca de flor de cirerer; a Tonangi, la planta del lli, d’on surt el teixit; i a El Cafè del Teatre, un romaní florit, planta de casa que allà acaba als còctels.

Tres persianes se surten de la lògica inicial perquè les van proposar els comerciants mateixos. Alfar Medialunas canvia el blat previst per un aloe arborescens, la planta que creix a Mar del Plata, d’on ve la casa. El Bar Massagran, de clientela de tota la vida, va demanar els tres lliris de la bandera de la Vila de Gràcia. I IndiDogs, alimentació per a gossos i gats, tanca l’eix amb una dionaea muscipula, planta carnívora amb taques de pell d’animal. La sèrie s’ha anat fent així: una proposta de l’artista, una resposta de cada botiga.