Lula Goce va néixer a Galícia, Espanya. És llicenciada en belles arts, especialitzada en pintura. Més endavant es va traslladar a Barcelona, on va estudiar un doctorat, un màster en creació artística i Disseny gràfic i Il·lustració. Amb tot aquest coneixement a l’esquena no va trigar a passar de les galeries als murs de la ciutat. Moltes de les obres de Lula les podem trobar en murs de gran format, on s’integren a la perfecció amb l’entorn urbà, a l’hora que generen un diàleg amb el públic. El seu talent ha arribat arreu del món i ha estat exposat a festival de renom com: 501 SeeStreet a Nova York, North West Walls a Bèlgica, o Waterford Walls a Irlanda.
Ets gallega, però vas anar a estudiar art a Salamanca i després et vas mudar a Barcelona a estudiar un doctorat. Quan vas arribar a Barcelona, què va ser el que et va portar a endinsar-te en el món de l’art urbà?
Des de sempre m’ha interessat la intervenció urbana, tant pintant com a un nivell més escultòric o d’instal·lació. A Galícia ja pintava al carrer i a Salamanca alguns dels meus projectes durant la carrera eren murals o “site specific” intervencions d’espais públics. Quan vaig arribar a Barcelona vaig entrar en un taller compartit en una nau industrial del Poblenou, on treballàvem molts artistes, allà organitzàvem sortides exposicions, esdeveniments i intervencions, a més de sortir a pintar en espais abandonats, que eren molts a la zona, com fàbriques en desús i runes d’edificis. També vaig realitzar projectes conjunts amb Hangar i intervencions murals a centres d’art com Santa Mònica o el CCB, qualsevol excusa era bona per intervenir l’espai amb retoladors o pintura. Veient cap enrere en la meva trajectòria crec que tot va sorgir d’una manera natural i gradual, a poc a poc ha anat creixent i transformant-se, però sempre ha estat allà el tema d’intervenir l’espai públic.
Pintar al carrer implica tenir una relació directa amb l’entorn i els seus habitants. Com sol reaccionar la gent al veure les teves obres de gran format que inunden l’espai públic? Què és el que més t’atrau a l’hora d’interactuar amb el públic al carrer?
Hi ha reaccions de tota mena, però sempre positives. A del principi la gent està més expectativa, sense saber què està passant i una mica curiosa. A poc a poc segons va creixent el mural comencen a apropar-se i a interactuar, i quan ja ho veuen gairebé acabat tots em feliciten, donen ànims i s’acosten a donar l’enhorabona i expressar la seva emoció. És molt gratificant perquè t’adones de l’efecte positiu que es produeix en l’entorn i la gent que l’habita.
Les teves obres estan marcades per un estil figuratiu molt característic, quines són les teves fonts d’inspiració? Hi ha una vinculació entre els personatges que pintes i la teva experiència personal?
Les meves fonts d’inspiració van des de la pintura clàssica del barroc i el manierisme fins pintors i escultors actuals, passant pel disseny gràfic i la il·lustració. Crec que avui en dia les fonts estan molt barrejades, i amb la contaminació visual que tenim actualment és difícil centrar-te en una inspiració en concret,
Ens podries explicar quin procés de creació segueixes a l’hora de produir les teves obres?
Treballo l’esbós a partir d’un treball digital, acostumo a començar a partir de les meves pròpies imatges o en alguns casos extrec imatges d’internet o amics i després faig els meus collages, entre procrearte, illustrator i photoshop, retoco, retallo, dibuixo a sobre… Si són treballs per a un mur acostumo a treballar el disseny directament sobre una foto de l’entorn, de manera que a l’hora de compondre tinc en compte l’espai, els elements, colors i llums de l’entorn, i tot forma part de l’obra. Després arribar al mur i pintar, primer encaixo l’esbós i després pinto, amb pintura plàstica i esprai en alguns punts.
De les tècniques que domines, com són la pintura, la il·lustració o el muralisme, per què creus que has destacat tant en aquesta última?
No sabria dir per què, crec que és un compendi de tot el que s’ha dit abans, em sento molt a gust treballant amb l’espai públic, i sempre ha estat així. Crec que tot ha vingut d’una manera molt natural i suposo que també ho faig bé 😉
Has realitzat murals arreu del món, participat en festivals internacionals i exposat les teves obres en museus i institucions d’art. ¿Quin projecte o projectes han estat més desafiants com a artista?
Crec que cada projecte és un repte en si mateix. Hi ha barris on és més senzill i còmode pintar i altres on es complica, per molts motius, pel barri, per la gent, pel trànsit, per l’edifici … Si hagués de destacar un parell serien el primer gran format que vaig pintar en NWW, a Bèlgica el 2015, per la grandària, eren 6 plantes, i s’havia de manejar la grua. El segon a Azerbaijan, pel xoc cultural, i el que suposava estar en un país musulmà pintant, que encara que sigui laic no estaven acostumats a veure a una dona en shorts pujada a una grua pintant amb rodets. Hi va haver moments una mica estressants, però com experiències van ser super!
El 2018 vas produir un mural de gran format al marc del projecte Womart, comissariat per l’entitat cultural Rebobinart. Com va ser la teva experiència en aquest projecte?
Va ser una experiència molt positiva, tant pel fet de treballar amb Rebobinart com el contingut del projecte i pel lloc. Tinc un afecte especial a Catalunya, per haver viscut al Prat i Barcelona durant 12 anys. Per a mi tornar a Barcelona, que ha estat un lloc clau de la meva formació artística que és viu amb molt afecte. D’altra banda Vilanova és un lloc molt bonic i la gent des del primer dia va ser fantàstica.
Si bé el feminisme està molt latent actualment, encara avui hi ha buits en la igualtat de gènere en el sector artístic. Com ha estat la teva experiència com a dona artista en un sector tan masculinitzat com el de l’art urbà? Creus que hi ha hagut un canvi en els últims anys i que les dones han començat a tenir més presència en aquest sector?
Crec que en qualsevol àmbit artístic les dones no estan molt visibilitzades. Hi ha bastantes dones que treballen en un entorn urbà, però sempre sembla haver-hi més homes per sobre, és com una sensació que per molt que t’esforcis mai arribes. Tot i que la sensació hi és crec que treballar és el millor que es pot fer per trencar aquests tòpics i xips mentals. El millor de l’art urbà a diferència de l’art de galeria és que un cop entres al circuit l’aclamació és pública, és un art popular on els canals de difusió difereixen dels estandarditzats i això és molt positiu. És la gent del carrer la que et promou, i gràcies a ells vam arribar als mitjans convencionals, que en última instància es fan ressò del què succeeix.
Per acabar, ens sabries dir alguna cosa positiva i una cosa negativa de l’art urbà?
Positiu crec que tot, em sembla fantàstic poder arribar així a la gent i embolicar del lloc mentre creguis la peça. Com negatiu diria les inclemències del temps.
