WeDo Goás (Edgar Goás) és un muralista gallec establert a Barcelona, format en escoles d’art i a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. La seva pintura és realista, d’influència barroca i molt atenta a la llum i a la composició, i construeix les imatges com si fossin fotogrames d’una pel·lícula: un moment, una situació, un gest que ho explica tot. Ha pintat torres d’habitatges, mitgeres i façanes, i treballa també peces escultòriques sobre el consum i la imatge.
Amb Rebobinart va pintar Back Stage (2025) al pas d’Antonio Cuadrillero, a Nou Barris, dins del NOU Sentit Urbà: un homenatge al Circ Social de Nou Barris que posa el focus en allò que no es veu, el que passa darrere l’escenari. Hem parlat amb ell de com construeix una escena, de la intel·ligència artificial, de la producció en sèrie de murals, de la precarietat dels artistes i dels límits de l’art urbà quan vol ser crític.
Entrevista
La teva obra té una construcció d’escena molt clara, gairebé cinematogràfica. Com construeixes aquesta narrativa i quin pes té la idea davant l’execució?
Normalment, per a mi, l’execució i la idea sempre van de la mà. L’una modifica l’altra. Les característiques del mur i la manera d’afrontar la realització del mural influeixen directament en la construcció de la imatge.
Per arribar a una idea sempre m’acostumo a imaginar una escena, com si fos el fotograma d’una pel·lícula: capturar un moment o una situació que representi el que vull transmetre.
En una peça com Back Stage sembla que hi ha la intenció de mostrar allò que normalment no es veu. Què t’interessa de treballar des d’aquest «darrere l’escenari»?
Em sembla molt interessant el que passa en el procés creatiu de totes les disciplines artístiques, i les persones que hi ha darrere de les obres. En el cas de les actuacions en directe, davant del públic, els moments previs i posteriors a l’espectacle solen estar carregats d’emocions, i en ells es pot veure perfectament la persona que hi ha darrere i no el personatge. Aquesta mena de moments no se solen veure i em sembla interessant mostrar-los.
Sovint el muralisme s’entén com una cosa que ha de ser immediatament llegible. T’interessa que la teva obra s’entengui ràpid o que generi dubtes i segones lectures?
M’interessa que tingui diverses capes: que hi hagi una primera lectura fàcil que atregui l’atenció, però que estigui feta de petits detalls que només són visibles si t’atures a contemplar l’obra i que són els que acaben de mostrar el missatge real de l’obra.
En el context actual, en què la producció d’imatges és constant, què creus que fa que una imatge tingui pes de debò a l’espai públic?
Que dialogui amb l’entorn, la societat o l’arquitectura. Que hi hagi una història o una intencionalitat sincera al darrere, que busqui aportar nous punts de vista, generar una reflexió o simplement despertar un sentiment o una emoció.
La intel·ligència artificial comença a formar part de l’ecosistema creatiu. Fins a quin punt creus que pot afectar el valor del treball artístic o la percepció d’autoria?
La intel·ligència artificial és una eina de gran utilitat. Igual que abans teníem enciclopèdies que van quedar obsoletes amb l’arribada d’internet, càmeres analògiques que van ser substituïdes per les digitals, o programes com Photoshop que van portar l’edició a un altre nivell, tots els avenços tecnològics poden i han de ser aprofitats.
Com fem servir aquests avenços només és responsabilitat nostra. Aviat veurem els diferents camins que prenen els artistes i com afecta això el món de l’art. També crec que els oficis més «manuals» tornaran a guanyar valor.
Pel que fa a l’autoria, des de l’aparició de les xarxes socials i d’internet tothom té la capacitat de veure i replicar altres treballs, cosa que es fa des de fa mil·lennis; el problema és que fins ara calia tenir certs coneixements o habilitats per fer-ho. Això només posarà en evidència qui té aquestes capacitats i qui no.
Al cap i a la fi, fa uns anys, si volies pintar una zebra, per exemple, i eres un tipus d’artista que es basa en la fotografia per pintar i no podies viatjar a l’Àfrica per fer-hi fotos, buscaves a internet fotos de referència i després feies el disseny i el pintaves.
Avui, amb la IA, aquest procés s’ha simplificat moltíssim: la IA et permet buscar referències amb molta més precisió, i això es tradueix en millors referències. És clar que això és només un exemple dels milers d’usos que pot tenir la IA, i tot depèn de l’ús que cadascú decideixi fer-ne.
Més enllà de l’eina, et preocupa que el valor de l’ofici s’estigui desplaçant cap a la generació ràpida d’idees o d’imatges?
Les persones sempre han tingut la capacitat i la necessitat de crear imatges i idees. El problema és el món en què vivim, un sistema capitalista insaciable que busca la creació d’estímuls, del tipus i la qualitat que sigui, per donar a la població la dosi de dopamina que necessita, una dosi que cada vegada és més gran. Això ens posa en una roda de la qual és difícil escapar, i és clar, la IA és l’eina perfecta per a això: permet a qualsevol persona sense bagatge artístic ni coneixements sobre l’ofici saturar el món d’imatges i de contingut asèptic.
També crec que aquesta situació posarà en valor les persones que aconsegueixin crear amb calma i escapar d’això, creant des del coneixement, l’assossec i l’amor a l’ofici.
Creus que la IA pot acabar homogeneïtzant els llenguatges, o encara hi ha espai per mantenir una veu pròpia forta?
Sempre hi haurà espai per crear amb veu pròpia. És més, crec que la IA farà que això sigui més evident, quan es vegi perfectament qui ha sabut controlar l’eina i a qui l’ha controlat l’eina.
L’auge dels festivals i dels projectes de muralisme ha transformat molt el sector. Creus que estan generant contingut rellevant o que, en alguns casos, s’estan convertint en una producció de murals en sèrie?
En molts casos, per desgràcia, s’està convertint en una producció en massa, però això passa en tots els sectors quan creixen; és un trànsit natural cap a un model millor.
Fins a quin punt sents que els artistes s’adapten al que s’espera d’ells en aquests contextos, en lloc de proposar alguna cosa pròpia?
La gran demanda d’artistes, la sensació de poder perdre oportunitats i saber que si tu no cedeixes en vindrà un altre a ocupar el teu lloc està creant situacions en què els artistes tenen por de proposar coses noves i trencadores. De la mateixa manera, això provoca la precarietat del sector, amb artistes que es veuen obligats a cedir en l’àmbit creatiu i en l’econòmic per poder guanyar-se la vida amb un ofici que ja és complicat de per si.
Si les condicions fossin millors per als artistes i poguessin treballar des d’una altra posició i invertir el temps que requereix generar una obra, podrien ser molt més trencadors i lliures.
Pel que fa al públic, t’interessa que el veïnat accepti la teva obra o creus que l’art a l’espai públic també hauria de generar incomoditat o conflicte?
Sempre s’ha de respectar el veïnat, perquè aquell espai és seu i hi viu.
A qui s’ha d’incomodar és a qui va dirigida la crítica.
Has viscut experiències en què la recepció del públic hagi anat en una direcció molt diferent de la que plantejaves inicialment?
Per sort, no m’he trobat mai en aquesta situació. És clar que m’he trobat amb persones que m’han explicat la seva disconformitat amb certs projectes o situacions, però tothom té dret a expressar-se i mereix ser escoltat.
Quan treballes en un projecte com el NOU Sentit Urbà, com negocies l’equilibri entre context, llibertat creativa i expectatives externes?
Soc conscient que el simple fet de pintar en certes ciutats ja comporta limitacions creatives. En el cas de Barcelona ja m’he topat amb molts murs a l’hora de fer murals que toquen certs temes.
Però en el cas del NOU Sentit Urbà la intenció és mostrar la personalitat del barri i el que hi passa, i en aquest sentit va ser fàcil, perquè el barri és ple de vida i d’iniciatives populars com l’Ateneu Popular 9 Barris i la cultura del circ que s’hi desenvolupa.
Mirant el sector en general, on creus que hi ha avui els principals límits o contradiccions de l’art urbà?
Jo crec que els principals límits els imposa el mateix govern del lloc on es pinta: hi ha certs temes que sempre és millor no tocar, perquè poden jugar en contra seva. En altres ocasions, que en la meva experiència són poc habituals, es té total llibertat per expressar-se.
La gran contradicció és que en molts llocs està permès posar lones gegants en edificis de set plantes, al centre d’una gran ciutat, anunciant el nou iPhone o qualsevol altre producte, però està prohibit fer un mural d’aquestes dimensions i en un lloc tan privilegiat que qüestioni la societat de consum, el dret a l’habitatge o qualsevol missatge a favor dels drets humans.
Què diries que està funcionant de debò i què et sembla que comença a estar esgotat?
Per desgràcia, crec que el que està funcionant és l’art decoratiu, o l’art sense un missatge clar que generi debat. I, d’acord amb els temps de repressió que vivim, estem fent passos enrere en el dret a la lliure expressió i en l’acceptació de l’art urbà com una eina per visibilitzar les preocupacions i les necessitats de la societat.
Més obra de l’artista: wedogoas.com.
Projectes destacats amb Rebobinart
La intervenció de WeDo Goás al NOU Sentit Urbà, el projecte d’art urbà de Nou Barris produït per Rebobinart.
