Axe Colours (Adrià Bosch) va començar a pintar el 1999 amb l’Oriol Piquet, amic d’infància. El 2009 van fundar AXE Colours amb un homenatge a Pepe Rubianes a les Tres Xemeneies. Des d’aleshores ha pintat personatges de sèries a Gràcia, ha treballat per al FC Barcelona i ha fet de les persianes de comerç la base de la seva feina. Amb Rebobinart va participar a Persianes que fan barri (2026), organitzat per la Barcelona Creativity & Design Foundation, en què va pintar quinze retrats d’icones culturals i LGBTIQ+ a les persianes de la Xarxa de Comerç Divers, a l’Eixample.
El juliol de 2026, Axe Colours va pintar un mural de Messi i Lamine Yamal cara a cara al barri de Gràcia, coincidint amb la final del Mundial. Se’l va pagar ell mateix. Poques hores després, algú el va tapar amb una pintada: «A Gràcia, només Club Esportiu Europa. Contra el Futbol Modern». L’artista que havia omplert el barri de retrats de personatges populars es trobava, aquesta vegada, al centre d’una protesta. Ho van explicar mitjans com Metrópoli Abierta i Tot Barcelona. Hem parlat amb ell de com es passa del grafit a viure de pintar, de la relació entre murals i gentrificació, dels encàrrecs per al Barça i de què passa quan una obra al carrer genera un conflicte amb el barri.
Entrevista
Tornem al 1999. Tu i l’Oriol Piquet, amics d’infància, comenceu a pintar com a Smaug i Gúma. Com vau descobrir el grafit i on vau fer les primeres peces?
De petits ja se’ns donava bé el dibuix, i just un col·lega, l’Iñaki (Egea), va començar amb uns amics de la Llotja a pintar amb esprai i a signar tags. Ens va animar i vam decidir provar-ho. La primera peça amb esprai la vam pintar a la nostra antiga escola, l’Escola Tàber, que estava abandonada per problemes estructurals.
Fèiem algunes signatures pel barri, però de seguida vam veure que ens agradava més passar el dia pintant. Així que vam anar a pintar a la Ronda de Dalt, un mur de formigó de centenars de metres. També vam parlar amb el regidor del barri per regularitzar el mur i pintar sense problemes. Jo pintava figuratiu: idees i esbossos que feia durant les classes.
Com es passa de pintar a la Ronda de Dalt a muntar un estudi professional? Què va canviar el 2009?
Vam anar aprenent la tècnica de l’esprai i millorant, cadascú amb el seu estil. Se’ns donava bé i ràpidament va aparèixer gent interessada. Vam fer alguns encàrrecs esporàdics, però no va ser fins al 2009 que vam decidir intentar-ho professionalment. En una reunió d’una tarda ja vam decidir els objectius i el nom. Poc després va morir el Pepe Rubianes, que ens encantava, i vam decidir fer-li un homenatge a la plaça de les Tres Xemeneies, que va tenir molt de ressò als mitjans. Així va néixer AXE Colours, i la primera feina per la qual ens van contactar va ser un mural de gran format al Tibidabo.
Us definiu com un estudi de «decoració, grafit, mural, streetart i canvas» i dieu que feu servir el grafit com a canal d’expressió i de promoció. Aquesta segona paraula incomoda una part del sector. Per què a tu no?
Ja… potser hauré de treure el tema d’«estudi», ja, ja. Al principi vam començar amb un enfocament molt comercial. No venim de famílies d’artistes i la nostra prioritat era poder viure de pintar. Amb el temps això ha anat canviant.
És obvi que decorar o intervenir espais exteriors visibilitza idees, conceptes i imatges. Per a mi no hi ha cap problema a promocionar per se: el problema és a qui promociones. Promocionar el negoci d’un forner del barri em sembla una molt bona idea, per a ell i per als veïns. Tinc la consciència molt tranquil·la en aquest sentit.
El Walter White va ser el primer d’una llarga sèrie de personatges que vas pintar a Gràcia. Després van arribar Joc de Trons i The Walking Dead. Per què vas apostar per aquestes icones de la televisió?
El Walter White va tenir molt de ressò i, a més, va obrir la nova etapa individual d’AXE Colours i va marcar l’estil colorista pel qual se’ns reconeix. Era el boom de les sèries de televisió, i m’agradava la idea de posar el focus en una nova manera de fer «cine» de qualitat i amb temps, en què ens preníem una pausa en aquest món de fast food d’ara. Va funcionar molt bé i per això vaig continuar pintant personatges de televisió amb el meu estil.
Els murals poden fer més atractiu un barri, però també hi ha qui els relaciona amb la gentrificació. A tu t’han fet aquesta crítica. Què hi respons?
Sí, m’han acusat de gentrificació, cosa que, en el meu cas, no crec que sigui així. La gentrificació és sistèmica del sistema capitalista neoliberal en què vivim. Els meus clients són veïns de tota la vida del barri, i si amb la decoració del seu negoci o del seu habitatge els puc ajudar o fer un gest bonic de cara als seus clients i veïns, benvingut sigui.
Sí que hi ha casos de grans tenidors que incentiven l’street art o els murals per revaloritzar zones, però no és el meu cas.
Has pintat el Barça al carrer, però també has treballat directament per al club. Com va començar aquesta relació i on situes la ratlla entre ser aficionat i treballar per encàrrec?
Com a culers hem tingut l’orgull de pintar per al Barça. Va començar amb el túnel de vestidors, a l’època de Luis Enrique. Més endavant vaig fer diversos tallers de grafit al Saló de la Infància, per Sant Jordi, al Gamper i als Clàssics; la decoració de la Barça Store i de l’estudi de Barça TV; una macropancarta per la llibertat d’expressió, i finalment el mural de l’Estadi Johan Cruyff per a la seva inauguració.
I la ratlla entre l’homenatge de fan i la feina… doncs que et paguen.
El juliol de 2026 vas pintar Messi i Lamine Yamal cara a cara per a la final del Mundial. D’on va sortir la idea? Va ser un encàrrec?
Estava mirant el partit de l’Argentina contra Anglaterra i l’Argentina anava perdent. Com que darrerament estava pintant molt, vaig sentir-me alleujat… Però al final van remuntar, i a veure: he pintat set retrats del Messi i, recentment, dos del Lamine. No podia no pintar aquest mural; em vaig veure «obligat». I la veritat és que estic molt content amb el resultat. El vaig pagar jo.
El mural va durar poques hores. Algú el va tapar amb el missatge «A Gràcia, només Club Esportiu Europa. Contra el Futbol Modern». Com vas viure aquell moment? Què interpretes d’aquella reivindicació?
Per sort vaig tenir temps de fer fotos, vídeos i entrevistes. Però em sap greu, perquè molta gent tenia ganes de veure’l en directe. Els que me l’han trepitjat són antisistema: estan en contra del futbol modern com a part del sistema. I com que jo també soc bastant antisistema, no em sembla del tot malament que es critiqui. Però em fot que em facin servir a mi com a plataforma per al seu discurs, quan jo soc un currante que té la consciència molt tranquil·la amb les feines que fa.
Fotos del mural, abans i després de la pintada: Axe Colours (publicades a Metrópoli Abierta).
Conec gent de l’Europa i alguns se m’han disculpat personalment. Penso que a Gràcia, com a molts altres barris, la gent està farta d’haver de marxar de casa seva per culpa d’aquesta gentrificació voraç.
Més enllà d’aquest episodi, com és la relació amb el veïnat quan pintes una persiana? I què fas quan algú malmet un dels teus murals?
Els veïns sempre agraeixen i valoren molt aquestes iniciatives artístiques. És molt agraït pintar al carrer, encara que cada vegada que comences una persiana, fins que no està avançada, molts veïns sospiten o et miren amb desconfiança. Però al final, quan veuen que l’obra va agafant forma, s’hi bolquen molt positivament.
Les meves tarifes en persianes són més econòmiques que les dels quadres o els murs interiors, perquè entenc que al carrer hi ha el risc que es malmetin. Si cal reparar alguna cosa i és molt poc, ho repasso gratuïtament o per una compensació per la pintura i l’esforç. Si el tapen tot, ja no hi ha res a fer.
Una part de l’escena grafitera considera que el mural per encàrrec és decoració i no art urbà. Tu, que véns del grafit dels noranta, com veus aquesta frontera?
Entenc que cadascú té les seves creences. I estic d’acord que el grafit més pur és vandàlic i il·legal i, en la majoria de casos, d’execució ràpida. Quan vols fer una peça més gran, o amb més colors, o amb més detalls, necessites més temps, i aquí molts vam preferir pintar tranquil·lament en espais permesos, que és el que avui en diríem muralisme o street art. Està bé si ho volen diferenciar així, però no crec que sigui excloent: pots fer una gran obra d’art i que sigui un encàrrec pagat.
Has fet de les persianes de comerç la base de la teva feina. Com treballes amb un comerç i què té de particular pintar sobre aquesta superfície?
Sempre intento que sigui fàcil, ràpid i còmode per a tothom. Escolto el client i acordem un disseny i un pressupost. Triem un dia en què la persiana estigui abaixada i jo m’ocupo de la resta: arribo a la persiana, la netejo una mica, reservo el perímetre i traço una quadrícula per tenir referències precises. Pinto tota la persiana i acabem de tancar el tracte amb el client.
La diferència principal és la superfície. Les persianes acostumen a ser de lames metàl·liques còncaves o convexes, i això dificulta que l’esprai s’apliqui de manera uniforme, així que són més complicades de pintar. D’altra banda, les mateixes lames serveixen de referència horitzontal constant, cosa molt útil.
Parlem de diners. Com calcules un pressupost per a un mural de gran format? Què hi ha més enllà dels metres quadrats?
Hi ha gent que treballa per hores. Jo prefereixo fer el pressupost pel servei complet. Principalment relaciono la complexitat del disseny (detalls, colors, lletres…) amb la superfície total a pintar. Ara bé, també s’ha de considerar qui és el client, quina exposició o viralitat tindrà el mural, si és en alçada i necessita escala o elevadors, si cal transport o dietes, i també el caixet propi que t’has guanyat amb l’experiència al llarg dels anys. Intento concentrar-me en els meus honoraris nets i afegir-hi les despeses a part, per valorar si m’és rendible o no.
Es pot viure del mural a Barcelona sense encàrrecs comercials? I com veus el repartiment dels pressupostos als festivals de muralisme?
Personalment, la persiana ha estat la meva base i no he entrat als circuits de festivals de muralisme, però sí que hi ha gent que en viu. També és cert que cada vegada hi ha més competència i de molt bon nivell. Però si vols, pots.
I pel que fa als pressupostos de producció davant dels caixets, crec que a tots els artistes ens fa mal veure com els intermediaris s’acaben enduent un bon pessic per la gestió.
Si demà poguessis pintar el que volguessis, sense client ni pressupost, a la millor paret de Barcelona, què hi pintaries?
La resposta fàcil seria un Messi enorme. Molts argentins em pregunten com és que Barcelona no està plena de retrats del Messi pertot arreu, com passa a l’Argentina. Jo ho he intentat, però els acaben esborrant. Així que seria una ocasió excel·lent per fer-li un homenatge com Déu mana.
Més obra de l’artista: axecolours.com i a Instagram, @axe_colours.
Projectes destacats amb Rebobinart
Les persianes d’Axe Colours a Comerç Divers, dins de Persianes que fan barri, el projecte d’art urbà a 185 comerços de Barcelona amb direcció creativa de Rebobinart.
