Taquen i el gest simbòlic del suport mutu al Kromatic

TaquenHola, sóc Taquen, vinc de Madrid, sóc artista plàstic i muralista, dedicat a l'art urbà des de fa uns deu anys de manera professional. Sóc aquí a Sant Andreu de la Barca participant al Festival Kromatic.

Explica'ns el mural que estàs fent i què has volgut transmetre.

TaquenEl que em van demanar era si podia parlar de la cultura d'aquí i de la cooperació i el treball en equip, i hi vaig veure l'oportunitat perfecta per fer un homenatge als castellers, que al final són pur treball en equip, pura cooperació.

A més hi ha una part molt interessant: és una part de la cultura on hi caben tot tipus de persones. Hi participen des dels nens fins als grans, que es col·loquen més avall; homes, dones, segons el pes. Això em va interessar molt, i l'homenatge va també a la manera com estan definits.

Tens un estil molt reconeixible: la natura, però també aquestes mans que has volgut plasmar aquí.

TaquenFaig servir molt les mans perquè defineixen molt les persones i allò a què ens dediquem: un escalador, els calls de qui treballa al camp, un forner. I estan molt relacionades amb l'artesania, que és una feina que m'interessa molt.

Hi ha un llenguatge amb les mans: les mans expressen moltíssimes coses, i moltes vegades no fa falta parlar. I aquí, a més, són un símbol d'unió. Les faig servir perquè em serveixen per parlar de l'ésser humà, però no directament: a través d'altres històries, d'altres feines.

Aquí no hi ha cares, hi ha mans.

TaquenPreferia que fos una cosa més impersonal, que parlés sobretot de l'equip i no de la personalitat ni de la individualitat.

De les teves obres, el que vols és no destacar, sinó formar part del lloc.

TaquenA més que ara es fa molt art urbà, crec que és molt interessant que les obres que es facin al carrer de manera pública es facin de manera conscient i responsable amb l'entorn, amb el lloc i amb les persones que l'habiten.

Jo sempre dic que jo vinc, jo pinto, però jo me'n vaig: probablement no sé si tornaré a veure aquest mur. Però hi ha gent que passa per aquí cada dia a qui estic obligant, entre cometes, a veure'l. Per això m'agradaria que almenys no distorsionés l'entorn, sinó donar la sensació que ja hi era, tant amb la temàtica com amb la paleta de color: intento que la paleta s'assembli a la zona on treballo, que no siguin colors molt forts.

Creus que l'art urbà pot dignificar la zona on està?

TaquenAhir ho parlàvem aquí fent un cafè: moltes vegades es critica l'art urbà com una eina de gentrificació, i crec que som a l'últim escaló d'aquell procés que passa a les ciutats; al contrari.

Crec que és una manera d'homenatjar certs elements de la societat, com en aquest cas han sigut els castellers, i que dignifica molt: tant la tasca i el treball en equip dels castellers com el lloc on està.

Has vist aquests dies que cada artista té el seu estil a l'hora de començar el mural.

TaquenAl final cadascú té el seu procés, i és molt interessant veure com evoluciona la feina. Encara que fem el mateix, cadascú té les seves artimanyes i els seus trucs, i està bé perquè aprens veient els altres.

Hi ha també una part solidària a la teva feina: Pintaken, un llibre benèfic per als damnificats de la DANA.

TaquenIgual que pinto al carrer, no m'agrada quedar-me quiet ni quedar-me ancorat només a fer murals: m'agrada fer des de col·laboracions amb altres persones fins a aquest tipus de projectes.

Era una idea que ja hi era, i després va passar el que va passar, desgraciadament, amb la DANA. Gràcies a l'Andrea, una noia de València que em va ajudar molt, vam poder fer aquesta tasca: vam donar bastants diners per a joguines per a nens afectats per la DANA, que aquell any potser els seus regals de Nadal no serien com esperaven. Gràcies a aquest llibre i a tota la gent que el va comprar, vam poder fer arribar aquelles joguines.

Com t'has sentit aquí i com has conviscut amb la gent que passava mentre pintaves?

TaquenMolt bé. La parella del bar em tracta molt bé, em treu aigua, que és el que més necessitem aquests dies de calor.

Però tornant al d'abans: al final el més interessant és treballar al carrer i sobretot als pobles. Perquè als pobles no és gent acostumada a trobar-se la cultura de manera pública, i crec que hem de lluitar per això: que la cultura continuï sent pública, que l'art sigui accessible a tothom, que no calgui pagar una entrada.

I agraït sobretot a Rebobinart, al poble de Sant Andreu, a l'ajuntament i a tots els qui han tingut la culpa que puguem estar fent això.

Vídeo de Ràdio Sant Andreu. Versió abreujada: es mantenen les declaracions textuals i s'ometen repeticions, encavalcaments i trams que no tracten del projecte.