Nil Safont, més conegut com a Slim Safont, va néixer l’any 1995 a Berga. Amb tan sols dotze anys ja es va endinsar, d’una manera instintiva, en el món de l’art urbà. És graduat en Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Aquests estudis li han permès poder accedir a un ventall molt ampli de llenguatges artístics que ha anat desenvolupant al llarg de la seva trajectòria com artista. Les seves obres es poden trobar a diverses poblacions de Catalunya, però també han arribat a Itàlia, Los Angeles, Nova York o Moscou, convertint a Slim Safont en un artista de renom internacional.
Amb només 12 anys ja vas començar a experimentar amb el graffiti. Què va ser el que et va motivar a començar a pintar a l’espai públic?
El meu nom real és Nil, tinc 24 anys i vaig néixer a Berga, una petita ciutat del nord de Catalunya. Començo a fer els meus primers taggs i escoltar música rap a l’edat de 12 anys. La cultura hip hop sempre ha influenciat el meu estil de vida; la música i sobretot el graffiti van definir els meus inicis i la meva adolescència, quan cantava rap i escrivia el meu nom als murs de la ciutat. Un dels meus referents d’aquella època és el conegut raper Eminem, també conegut com a Slim Shady. La seva música m’acompanyava les meves nits de graffiti i les seves lletres d’alguna manera em feien sentir identificat. Des d’ell vaig començar a escriure Slim, també perquè sempre he estat molt prim, però sobretot en homenatge al meu raper favorit en aquell moment.
Les meves primeres pintades a l’espai públic van ser bastant instintives, no sabria trobar un motiu pel qual vaig començar a fer graffiti, crec que sobretot era la sensació de perill que t’atrapessin i la sensació de satisfacció al saltar-te la llei i que no t’enxampessin. També va convertir-se d’alguna manera en una petita competició amb altres graffiters per veure qui podia pintar més vegades el seu nom i en llocs més arriscats. Després d’uns anys sí que vaig començar a ser més conscient del què feia i vaig interessar-me per intervenir espais abandonats on podia dedicar hores a produir una peça sense por de que m’atrapessin, de manera que tenia més en compte la qualitat tècnica i buscava crear alguna cosa que tingués sentit en aquell espai i context.
Després vas estudiar Belles Arts a la UB, quina influència va tenir aquesta formació en l’evolució del teu estil i tècnica?
Després dels meus anys de graffiti vaig estudiar art a la Universitat de Barcelona, on vaig començar a conèixer el món de l’art i la pintura i els vaig relacionar amb les meves inquietuds pel món del Hip Hop. D’aquesta manera vaig iniciar la meva carrera com a muralista i pintor, actualment sóc conegut com a Slim Safont i la meva vida gira completament al món de l’art.
Els estudis artístics em van permetre desenvolupar la meva creativitat sobretot a nivell conceptual i conèixer persones que m’han acompanyat des de llavors i de qui he après molt. La Universitat va ajudar-me a descobrir tot un ventall de possibilitats de llenguatges artístics que podia utilitzar i a conèixer aspectes de la història de l’art que són importants per entendre les activitats artístiques actuals. Això va significar un gran suport per ajudar-me a entendre que era el que volia dir, com ho volia fer i per què.
Crec que ha sigut important haver tingut aquesta base que et proporcionen els estudis universitaris, sobretot per a créixer a nivell conceptual i per entendre el funcionament del sistema de l’art però a nivell tècnic dec tota la meva evolució, moltes hores de treball, esforç i la possibilitat d’haver pogut treballar amb artistes que ja tenien una tècnica molt avançada i de qui he pogut aprendre de manera molt ràpida gràcies als seus consells.
Gran part de la teva obra plasma figures humanes amb un estil molt realista. Quines històries s’amaguen darrere de les teves obres? Quines són les teves fonts d’inspiració?
La meva inspiració prové de tot el que m’envolta, de totes les situacions que he viscut, de les persones que he conegut i de cada sentiment que he sentit dins meu. M’agrada observar la realitat, mirar i intentar trobar sentit en tot el que passa al meu voltant. M’inspira principalment la ciutat i els comportaments socials que veig a l’espai urbà, la forma en què s’estructura i les relacions socials que es defineixen a cada espai. L’ésser humà, el seu comportament i la seva forma de relacionar-se amb el seu entorn i la resta d’individus, són el meu interès principal i la base del meu treball artístic.
Viatjo molt i tinc l’oportunitat de conèixer moltes cultures diferents, aprendre de noves realitats que em fan obrir la meva manera de pensar i entendre realment el que vull comunicar amb el meu treball. Aquest fet ve donat per l’autoconeixement que també estic obtenint gràcies al fet de viatjar sol, de conèixer nous idiomes, persones, situacions que em posen a prova i de les quals trec parts de mi que abans no coneixia.
M’agrada viatjar amb la meva càmera, observo el que passa al meu voltant i simplement faig fotos d’escenes o situacions que em semblen interessants en aquell moment. De vegades tinc clar per què retrato una situació, de vegades només sento alguna cosa dins meu que em porta a fer-ho.
Amb totes les fotografies que faig, faig una selecció i em quedo amb les que em semblen més interessants quant a color, llum, composició, concepte o idea. Intento trobar un significat a cada imatge i així treballo en aquestes imatges quan he de fer un mural o un quadre. Normalment treballo d’una manera molt específica al lloc on he d’intervenir, realitzant una investigació social i pensant molt bé què vull comunicar al públic que viu en aquest espai.
D’aquesta manera, faig fotos, intento relacionar-me amb la gent que hi viu i intento conèixer el lloc per ser sincer amb el que explicaré amb el meu treball. Per a mi és molt important poder arribar de manera sincera a la gent que viu al lloc, que la meva feina sigui un punt de diàleg entre ells i també amb mi.
El fet de treballar d’aquesta manera, representa una cerca constant de la imatge adequada per augmentar-se d’escala, fer-la pública als ulls de tothom i treballar- la pictòricament d’una manera que és encara més interessant que la fotografia mateixa. Intento pensar què és el que realment necessita veure la gent i no el que vol veure.
Moltes de les escenes que pintes remeten a escenes quotidianes de la vida social. Existeix una relació entre les teves obres i la teva percepció personal de la quotidianitat?
Penso que la quotidianitat és representativa de les experiències i vivències diàries que experimenta l’ésser humà i que per tant, reflecteix comportaments i costums que defineixen i són identificatius de com és la vida en una determinada societat. Amb el meu treball intento focalitzar mirades en situacions de la vida quotidiana que poden ser més significatives que altres, que puguin ser representatives d’algun aspecte social concret en cada context, de manera que narrin una història que pugui ser interessant pel barri però també per qui no forma part d’aquell entorn social i que pot posar-ho en relació amb la seva pròpia realitat.
Així mateix, creus que la ciutadania pot empatitzar més fàcilment amb un art realista amb el que es poden arribar a identificar?
Hi ha molts llenguatges artístics diferents que poden utlitzar-se a l’hora d’intervenir l’espai públic, penso que tot depèn de la intenció de l’artista al tenir en compte què és el què vol expressar o comunicar amb la seva obra.
Evidentment penso que hi ha llenguatges que poden arribar més fàcilment que altres, ja que s’ha de tenir en compte que a l’espai públic poden circular tot tipus de persones, des del més savi en història de l’art i que segurament tindrà més fàcil interpretar qualsevol intervenció, fins a una persona que potser no està acostumada a veure art sovint. Tot i això, és també interessant que puguin sorgir lectures totalment diferents i penso que pot ser igualment interessant una intervenció més abstracta que una de més figurativa. De fet d’això es tracta des del meu punt de vista, utilitzar l’espai públic com a espai d’experimentació, de confrontació, de reflexió, de diàleg, de debat.
En el meu cas, utilitzo la pintura de realisme social perquè penso que és la forma més “senzilla” d’expressar el què necessito comunicar. M’agrada que el missatge pugui ser més directe o més obert depenent de la situació, però que es comuniqui amb un llenguatge fàcil de comprendre o d’interpretar.
Treballar a l’espai públic implica també una vinculació amb el territori i els seus habitants. Precisament, el 2018 vas pintar un mural de memòria històrica a l’Hospitalet (Barcelona), en referència a la indústria tèxtil del segle XX. Com vas establir un vincle amb el passat industrial de la localitat per després traspassar-ho al mural?
Cada projecte requereix una investigació sobretot social i històrica de cada un dels territoris on he de plantejar una idea. A vegades obtinc informació pel meu conte i busco un motiu que em sembli interessant per aquell context, a vegades i quan és possible ho faig també comentant les idees amb els veïns i preguntant coses més específiques o íntimes que m’interessa saber. Depenent de si el territori és més proper a mi i més fàcil de comprendre o de si és a l’estranger i per tant no en conec absolutament res, la investigació i recerca d’un concepte adequat pot resultat més o menys complicada.
En el cas del projecte que vam fer a Hospitalet, vam plantejar el tema principal de la Indústria tèxtil del segle XX a la ciutat i vam començar a buscar informació i referents amb l’ajuda de Rebobinart. Fer un projecte de memòria històrica pot ser molt enriquidor per tot el què aprens a nivell històric i social sobre un determinat territori mentre busques informació per inspirar-te.
En aquest projecte vam ser capaços d’obtenir molta informació interessant que va ser de gran ajuda per plantejar la idea però vam tenir més problemes a l’hora de trobar imatges d’època que poguessin representar el què nosaltres volíem expressar amb el mural. Convertir tota aquesta informació en una sola imatge no és fàcil i menys tenint en compte que parlem d’un moment del segle XX en què la documentació fotografiava en el sector industrial a Catalunya era gairebé inexistent. Finalment vam poder fer una tria d’algunes imatges que vam trobar i vam acabar modelant la imatge final amb l’ordinador, afegint o traient elements, segons el nostre interès.
Tot i que normalment veiem la teva obra a través de murals al carrer, també tens obra d’estudi. Per què creus que t’has focalitzat en desenvolupar murals? Diries que crear a l’espai públic aporta un valor afegit a la teva experiència personal i professional?
A diferència d’altres artistes que han viscut el procés a la inversa, jo he après a pintar als carrers i posteriorment he començat a produir obra d’estudi. Penso que el fet d’haver après a pintar als carrers m’ha proporcionat una bona capacitat per entendre els espais a l’hora de plantejar un projecte i consolidar un mètode de treball que em funciona bé en aquest camp, però també m’ha perjudicat a l’hora de desenvolupar-me tècnicament i trobar un llenguatge més personal, ja que m’he perdut tot el temps d’experimentació tècnica que proporcionen les hores d’estudi.
Quan fas un mural pots provar coses noves tècnicament, experimentar, equivocar- te, però el fet d’estar treballant a l’espai públic ja sigui amb més o menys visibilitat, condiciona aquest procés d’aprenentatge. És per això que estic intentant augmentar les hores d’estudi i no acceptar tants projectes de mural, perquè m’interessa també poder-me moure cap a altres direccions i circuits artístics no només el muralisme.
També hi ha moltes imatges i conceptes que m’interessa desenvolupar i que sóc conscient que no puc fer-ho mitjançant el mural, ja que no funcionarien a l’espai públic. De la mateixa manera que penso que crear a l’espai públic pot aportar molta experiència i bagatge, créixer a nivell personal i artístic, penso que l’obra d’estudi és la base tant tècnica com conceptual de tot el que després projectes fora com a artista amb el teu treball.
En els darrers dos anys has fet nombrosos murals de gran format. Quins reptes et suposa el treballar en superfícies de gran escala?
El treball a gran escala és el que em fa sentir més còmode a l’hora de treballar encara que pugui semblar il·lògic. Són els meus projectes preferits i els que fan sentir-me més realitzat en tots els sentits. El fet de tenir tanta superfície de paret per treballar és molt esgotador físicament i psicològicament, però també permet una gestualitat molt més activa i expressiva a l’hora de pintar. Utilitzo sempre una pèrtiga amb la brotxa o el rodillo enganxats a la punta i això em permet utilitzar tot el cos per fer cada traç, de manera que flueixo d’una manera més interessant amb la superfície i la peça.
És cert que a nivell logístic requereix un treball previ molt més rigorós perquè en aquesta classe d’intervencions intervenen factors que potser en una de mitjana o petita no influeixen tant. També perquè l’impacte que pot arribar a tenir un mural d’aquestes dimensions, demana ser molt conscient de cada decisió que prens. Estàs expressant una idea personal teva als ulls de milers de persones, que circulen o que circularan al llarg del temps davant la peça i es faran preguntes. Evidentment mai podràs agradar a tothom, però si que has de ser el màxim de meticulós possible a l’hora de tenir en compte cada aspecte del projecte a nivell conceptual i d’imatge, perquè la influència i impacte que pot tenir el que proposes sobre el context i l’entorn social són enormes.
Un dels factors més difícils és el càlcul de les proporcions. He après amb l’experiència a trobar el meu sistema de treball i seguir-lo sempre rigorosament perquè és l’única manera com penso que es pot obtenir un bon resultat treballant a una escala tan gran. Tenir un pla des del principi i seguir-lo. Si no tens un pla t’acabes perdent. El procés de producció d’un mur de gran escala pot ser com a mínim de 4 o 5 setmanes seguides treballant moltes hores diàries sense descans. Requereix estar bé físicament, una gran força de voluntat i ser molt fort psicològicament. Cada mural d’aquestes característiques suposa una lluita sobretot amb tu mateix, que esgota molt. És el més dur de tot. La teva lluita amb les teves pors, el teu estat d’ànim, els teus dubtes, la confiança que tens amb tu mateix i el què fas, la teva exigència… tot això floreix en cada un d’aquests projectes i són factors que poden complicar-te molt o ajudar-te depenent de com sàpigues gestionar-los. Fent aquesta classe de murs he conegut coses de mi que mai havia vist. Tant negatives com positives.
Superar la por a les altures és un dels factors que he hagut d’afrontar, ja que pots estar treballant amb la grua a 50, 60 o 70 metres d’altura. Conèixer la maquina i confiar en ella és molt important per sentir-te segur i centrar-te en pintar tot i que puguis estar molt espantat cada cop que puges a dalt de tot del mur i la sensació de por et paralitzi i t’impedeixi avançar.
Em passa cada vegada que afronto un mur d’aquestes dimensions i sempre és un factor que et va en contra des del principi, com també ho és el fet de no poder tenir tots els materials que voldries a dalt la grua perquè té una mida limitada.
D’aquesta manera, és important saber gestionar els temps de pujada i baixada i escollir molt bé quines zones treballar en cada moment i quins materials t’emportes a dalt. Si comets un error, es multipliquen per 10 les seves conseqüències, en temps i esforç per les grans dimensions d’aquest, per tant, és important ser cautelós i sobretot tenir paciència. La veritat és que cada vegada que he acabat un d’aquests projectes, he sentit una satisfacció incomparable. Veus el resultat de setmanes, mesos de treball dur, el caliu dels veïns que et feliciten i la seva gratitud, és molt gratificant. A vegades més, a vegades menys depenent de si el resultat s’acosta més al què buscaves des del principi o no.
Per últim, per què creus que hi ha hagut un augment de projectes d’art urbà a nivell local i nacional en els últims anys?
Penso que estem vivint els millors anys d’aquest moviment artístic però no estic segur de si seguirà creixent al ritme que ho ha fet aquesta última dècada. S’ha trobat en l’art urbà i el muralisme una utilitat, més enllà del què suposa per l’artista. Els ajuntaments, les institucions, les empreses privades, els governs… hi han trobat un ús i l’han fet visible per afavorir als seus interessos. Sabem que fa anys que aquest moviment està evolucionant, però no ha tingut mai la visibilitat i acceptació social que té ara perquè abans tots aquests factors no hi intervenien de la forma com ara ho fan. Això a donat la possibilitat a molts artistes de poder viure d’això, de dedicar-s’hi plenament com un ofici, com és el meu cas.
