José Sabate (més conegut com el PEZ) es va iniciar al món de l’art urbà l’any 1999, arribant a convertir-se en un dels pioners del moviment a la ciutat de Barcelona. Poc després, l’artista va començar a introduir el “pez” (peix), un personatge que pretén transmetre bones vibracions i positivitat a l’espectador en diversos contexts. Actualment la seva obra s’ha convertit en una icona de la cultura urbana, arribant a ciutats com Paris, Amsterdam, Londres, Berlín, Viena, Oslo, NY, Miami, Los Angeles, Houston, Chicago, Tokio, Hong Kong, Bogotà o Dubai, entre d’altres. Actualment l’artista resideix a Colòmbia, on organitza el Festival d’Art Urbà de Bogotà.
Eres enginyer informàtic i treballaves en un banc, què va ser el que et va motivar el 1999 per començar a experimentar creativament i a pintar al carrer?
Sempre m’havia agradat el graffiti i tenia amics que ho feien des d’abans que jo. Ells em van fer veure que el graffiti era un moviment molt gran i molt cool. Tenia una mica de creativitat dins meu i amb el graffiti va ser la millor manera de treure-la de dins meu i alhora treure-la al carrer per compatir-la amb tothom.
Al principi les teves peces eren signatures o lettering, quan vas començar a introduir el “peix” com la teva signatura o element representatiu? Quina simbologia s’amaga darrere d’aquest dibuix?
Com tot graffiter vaig començar amb lletres, m’agradava el lettering però molt aviat em vaig adonar que amb un personatge podia arribar a més públic, podia jugar amb l’espai i sobretot podia expressar i compartir emocions, impressionant quin descobriment! Així que vaig deixar les lletres i em vaig dedicar a polir i donar-li vida al personatge. El meu personatge simbolitza moltes coses, entre d’altres llibertat, rebel·lia, alegria, picardia i totes les que l’espectador vulgui interpretar.
Ara el “peix” ha evolucionat. En cadascuna de les teves obres, el peix s’ha convertit en un personatge variable, que pren actituds, colors i expressions diferents i que narra històries. En quin moment es converteix el “peix” en un personatge variable? És una cosa que passa de manera orgànica?
Bé, com tot en aquesta vida, evoluciona i arriba un període de maduresa on en el meu cas, molt orgànicament, el meu personatge canvia, muta i se sent viu dins de les seves limitacions. M’encanta donar-li noves formes i jugar amb el meu personatge a evolucionar-lo dins dels seus límits que alhora són infinits. També és una manera de sentir-me viu i creatiu en una constant recerca i evolució en la meva obra.
El carrer et permet estar en contacte directe amb la ciutadania i la vida social de l’indret. És per a tu un valor afegit el fet de poder intercanviar experiències amb l’entorn i els habitants durant el procés de creació d’una obra?
Sento que tenim una gran responsabilitat en el contacte que tenim amb la gent que habita en els barris on pintem, i és una mica egoista el fet de pintar només per a tu, sense pensar en la gent que viu i veu cada dia els meus murals. M’encanta alegrar-li la vida a la gent, arrencar-los un somriure i saber que amb el meu art la gent s’encomana de la felicitat de les meves obres. En el procés creatiu si sóc més egoista i m’agrada tenir llibertat per poder treure el millor de mi en cada moment, encara que si m’agrada impregnar-me de la cultura o de la història dels llocs on vaig a pintar.
Al llarg de la teva carrera com a artista has col·laborat amb molts artistes, Sixe Parets, el Xupet Negre, MOGE o cranio, entre d’altres. Quin paper té la col·laboració dins l’art urbà? Com diries que ha influït el treball col·laboratiu a la teva evolució artística?
La col·laboració és de les parts més divertides i orgàniques de l’art urbà, pintar sol a vegades avorreix … i la idea des del principi sempre ha estat la de compartir amb altres persones. Sortir a pintar en grup i gaudir d’un bon dia de pintura entre amics, no es pot comparar. A més els processos creatius quan t’ajuntes amb altres artistes són molt enriquidors perquè et fa sortir de la teva zona de confort i adaptar-te a altres estils, colors, etc. i et fa veure altres opcions a l’hora de crear que després poden enriquir i influenciar la teva obra.
A més de murals, també has desenvolupat exposicions en galeries, has participat en festivals internacionals, has fet samarretes i fins i tot has pintat un vaixell. Què t’aporta el treballar en diferents contextos de creació i amb diversos formats i suports? On et sents més còmode?
Com he dit abans, evolucionar i créixer és essencial per sentir-te viu creativament parlant. El fet de crear una escultura o dissenyar una col·lecció de roba em fa veure que puc fer més coses i aplicar el meu art en diferents formats és una cosa molt enriquidora. M’encanten els reptes per què et posen a pensar i treure idees que un mateix no és imaginària.
Encara que ets nascut a Barcelona (Espanya), ja fa uns anys que vius a Colòmbia. Quines diferències trobes entre el panorama d’art urbà entre aquests dos països? Ha tingut impacte en la teva carrera artística el fet de canviar de país de residència?
Colòmbia és una Chimba papa! Jaja Aquí la gent fa menys amb més, no té tant pressupost per comprar pintura, però ho fan tot amb moltes ganes i amb el cor, cosa que es va perdre a Europa i és digne d’admirar. Cada any surten artistes molt talentosos, hi ha molta llibertat per pintar i això motiva que hi hagi molts espais i artistes urbans donant-li canya a la ciutat. Al principi la meva obra es va omplir de color a l’arribar a Colòmbia, influenciada pels paisatges, animals, telers, etc. Ara crec que la meva obra és una barreja d’influències de tantes coses que fins i tot jo no sabria dir-te quina seria la meva major influència.
Per què creus que en aquests últims anys l’art urbà ha passat a ser una expressió artística tan notòria dins de l’art contemporani?
Per moltes raons. Però jo crec que la més important seria per què és un art públic, i això ho fa tan ampli que s’ha convertit en un monstre dins de les disciplines artístiques actuals.
