Margalef és un artista català que va cursar estudis d’arquitectura. La seva obra, inspirada en la cultura de l’art urbà i l’art abstracte minimalista, combina la consciència dels conceptes arquitectònics mitjançant tècniques artístiques efímeres. Margalef crea instal·lacions, reapropiacions d’imatges o intervencions, que normalment podem trobar en l’espai públic. La seva ubicació, a l’abast de tothom, permet que els espectadors interactuïn d’una manera molt directa amb el seu art. Les seves obres reformulen els codis del llenguatge urbà, aconseguint així qüestionar l’statu quo a través de l’art.
De formació ets arquitecte però has acabat desenvolupant projectes que fusionen l’arquitectura amb la creació artística. Quan i com vas començar a desenvolupar la teva pràctica artística a l’espai públic?
Ho definiria com que la meva pràctica afronta reptes artístics mitjançant plantejaments arquitectònics, o bé planteja arquitectures a través d’una concepció artística. L’arquitectura, que també és una art, generalment aporta visió àmplia del context i ofereix certs recursos tècnics a l’hora de plantejar-ne l’execució. Aquestes dues coses faciliten les intervencions en l’espai públic potents i ambicioses. Cinc anys enrere vaig decidir-me a executar propostes a l’espai públic, amb la idea de passar de la teoria a la pràctica. En aquell moment es promocionaven moltes propostes artístiques basades en una dosi alta de teoria, mentre se’n podia palpar només una petita mostra plàstica. Vaig creure interessant treballar en una línia que defensés justament el contrari: fixar una teoria reduïda, i ampliar l’impacte físic de la proposta, de manera que el resultat per si sol ja expliqués el concepte.
Tot i que has anat explorant amb diversos materials i suports, gran part de la teva obra a l’espai públic s’identifica pel seu mitjà de creació, la cinta industrial. Per què vas escollir aquest material? Quina és la seva simbologia o transfons?
La cinta industrial és un material versàtil, pràctic i econòmic; ofereix molta superfície de color en un sol rotllo que gairebé no pesa, no ocupa espai, no t’embruta les mans, et permet rectificar, i a més a més permet enretirar-ho tot plegat en qüestió de minuts. Per a intervencions efímeres, aquesta ha resultat ser una molt bona opció. La vaig posar en pràctica en un dels primers projectes, el pont vermell de Girona, on s’hi havien d’aplicar moltíssimes línies de color sobre un tram de 70 metres de llarg. Donat que era un propòsit força ambiciós, calia trobar una solució competitiva al desafiament de recursos, temps i condicionants. A partir d’aquí, he anat ampliant el ventall de cintes disponibles al mercat, sempre mirant d’aplicar les virtuts de cada una d’elles en diferents contextos. Experimentar amb les prestacions dels materials disponibles i investigar-ne la simbologia o significats associats, ha passat a formar part del meu discurs creatiu.
A través de les teves intervencions, qüestiones, reformules i reinterpretes els codis del llenguatge urbà. Quins efectes creus que pot tenir l’art a l’hora de subvertir les jerarquies i els models socials de comportament establerts per les estructures de poder?
L’art, generalment, qüestiona l’status quo. Ens preguntem coses, hi reflexionem, experimentem, i finalment n’extreiem posicionaments. L’artista apel·la a l’espectador mitjançant la seva pràctica, per a que prengui part en aquest qüestionament. A mi personalment m’interessa parlar de la política de l’espai públic -del conflicte, de la convivència, de la llibertat, etc-. I ressaltar certs aspectes amb els que convivim i no en sabem el perquè, o no hi hem pensat mai, o donem per fet que les coses són així, però que, si t’hi fixes, condicionen la nostra experiència urbana.
Així mateix, aquestes intervencions sovint apel·len al joc i a la interacció amb la ciutadania. De quina manera pots arribar a desafiar la condició d’espectador del públic a través de la teva pràctica artística?
La interacció pretèn que l’espectador en sigui també el protagonista, que n’obtingui diverses visions i que capti d’altres matisos no tan evidents. Hi ha moltes coses que no s’expliquen en una foto, i crec que cal viure-les. Una intervenció, per exemple, que juga amb el reflex del Sol pot tenir un caràcter diferent a mesura que evoluciona la jornada. O una intervenció geomètrica a gran escala, on ens sentim desubicats davant un grafisme repetitiu i il·limitat, ens genera una sensació d’alerta. Captar l’atenció de l’espectador és el primer pas, guiar-lo llavors cap al sentit de la proposta és una tasca que bé es pot explicar literalment en un full o una presentació, o bé treballar-ho més a fons inculcant certs elements dins de l’obra que generin una explicació per si mateixos. També es tracta d’aconseguir un grau d’acceptació o de convivència, que la intervenció no generi desconfiança sinó un valor afegit a lo preexistent.
Precisament, les teves obres tenen un vincle directe amb l’espai públic. Com intervé l’arquitectura, el context i l’entorn durant el procés de conceptualització d’una obra?
Intento establir un diàleg amb el carrer i amb com es viu aquest espai, amb la idea d’alterar el context per posar en valor algun aspecte característic present, encara que no sigui tangible. En els meus treballs és essencial que la component arquitectònica sigui present, bé com una cosa preexistent (una arquitectura interessant d’alguna manera) o bé creant-la a partir de l’obra. L’ús de materials relacionats amb la construcció suposa també una aproximació a aquesta premisa.
Com a arquitecte, quina visió tens del paisatge urbà de la ciutat i la interacció que es genera amb l’art urbà?
La ciutat pateix una sobre-estimulació visual i sensorial. En part és lo que la fa seductora, però genera també moltes incomoditats i incongruències. La publicitat, per exemple, impera amb impunitat per tot tipus d’espai urbà.; ningú ens pregunta si volem anuncis ni tampoc on els volem. En aquest sentit cal que els ciutadans siguem crítics i alcem la nostra veu. Hi tenim dret, però no ens ho han consultat mai, sempre ens ho hem hagut de guanyar. L’art urbà ha seguit aquest camí, ha cercat indrets menys ocupats o preocupats per l’estètica i els ha fet seus (solars, edificis abandonats, etc). Poc a poc ha anat conquerint més espais, però encara li queda marge. Es podrien integrar o preveure espais per a l’art urbà en molts altres àmbits. Per exemple al metro, en comptes d’anuncis publicitaris hi podria tenir cabuda l’expressió artística. O a les parades de bus. Com a col·lectiu, cal que reclamem espais i igualtat d’oportunitats amb d’altres sectors.
La majoria dels teus projectes tenen una temporalitat determinada. Quin paper té l’efimeritat en les teves obres?
Entenc l’ús del carrer no com una apropiació sinó com una aportació puntual, alguna cosa passatgera. L’art en l’espai públic està sotmès a mutacions impredictibles i això és un fet que cal tenir en compte. Moltes vegades cal acceptar de bon principi que el carrer és de ‘tots’ i la prevalença d’una obra no depèn tan sols de la intenció de l’artista. D’altra banda concebre una obra de manera efímera planteja condicionants i també oportunitats. Et permet assumir riscos i provar coses que de manera permanent no serien possibles, bé perquè ocupem un espai urbà determinat o bé per la durabilitat dels materials utilitzats.
Actualment estàs treballant en la primera intervenció al marc d’un nou projecte de dinamització artística de la Superilla del Poblenou. Diries que aquests espais generen nous escenaris de comportament social dins de l’espai urbà? Ens podries parlar de les primeres línies de l’acció comunitària que desenvoluparàs?
He pogut viure i veure de primera mà com ha evolucionat en els darrers mesos l’ecosistema urbà a la Superilla del Poblenou, i m’ha sorprès com la gent s’ha fet seu l’espai públic. Crec que tots els veïns de la ciutat desitjaríem a la llarga un espai com aquest a prop nostre. Proporciona un marc de possibilitats incommensurables i encara ens queden per veure moltes coses. El projecte d’intervenció que estem preparant amb Rebobinart tracta de reforçar el paper del vianant com agent actiu en la definició de les ciutats per sobre del vehicle, mitjançant la creació d’un nou llenguatge gràfic que impulsi la apropiació dels espais que usualment han estat reservats pel trànsit rodat. Està previst que es dugui a terme en col·laboració amb els alumnes de l’escola adjacent i preveu una continuïtat d’accions prolongades al calendari que assegurin la supervivència i l’impacte del projecte.
Per últim, per què creus que hi ha hagut un creixement exponencial de projectes d’art urbà en l’àmbit nacional i internacional durant els últims anys?
L’art urbà ens descobreix nous espais, ens els presenta sota una mirada diferent, i moltes vegades omple les mancances que té la ciutat. Durant els darrers anys s’ha aconseguit un cert grau d’acceptació per part de la ciutadania, que sempre és important. Però potser caldrà insistir en oferir propostes que aportin quelcom més que omplir metres quadrats de pintura i una foto bonica; parlo de propostes d’art urbà que tinguin en compte el pas del temps, la inversió de recursos, o el retorn que se n’espera. I d’aquesta manera passar de ser una anècdota a ser un actiu important per a la nostra societat. Barcelona, per exemple, sempre ha sigut una ciutat vital i constantment hi sorgeixen iniciatives que afavoreixen l’art urbà o l’art al carrer. Sovint aquestes no perduren en el temps, o bé no es poden sostenir econòmicament o bé no reben un suport clar i decidit per part d’institucions o impulsors. Malgrat tot, la ciutat i els seus artistes es reinventen constantment per fer arribar al públic la creativitat latent.
