Lara Costafreda va néixer a Llardecans, Catalunya. Va estudiar moda i arts plàstiques a la BAU (Barcelona), al Central Saint Martins (Londres) i a la PUC-Rio (Brasil). A més, té el postgrau d’Il·lustració Creativa i comunicació visual per la Universitat de disseny EINA (Barcelona). La seva tècnica inclou diversos materials com la il·lustració, l’aquarel·la, l’oli i recentment s’ha llençat a l’obra de gran format: el muralisme.
Combina la feina d’il·lustradora i directora creativa de diferents revistes i marques internacionals amb la de docent a diverses universitats catalanes. Al mateix temps, està involucrada en projectes d’impacte social vinculats amb la cultura de pau, la justícia social i la immigració com a activista artística en la campanya “Volem acollir”, la marca de roba dels venedors ambulats de Barcelona Top Manta o la campanya d’art, educació i cultura de l’escola de Llardecans (Lleida) per frenar el despoblament rural.
La seva obra i testimoni han adquirit un reconeixement internacional, arribant a països d’arreu del món com: Xile, Mèxic, Argentina, Regne Unit, Xina, França i el Japó, entre d’altres.
La teva obra té una relació directa amb l’ecologia, que fins i tot podríem definir-la com a una carta d’amor a la natura. Què és el que et va portar a decantar-te per treballar al voltant d’aquesta línia temàtica?
Vaig créixer en un entorn rural, amb contacte directe amb la naturalesa i l’aire lliure. És un vincle inherent del qual no vaig ser conscient fins que vaig anar a estudiar disseny a Rio de Janeiro quan tenia 22 anys. Allà va ser on vaig començar a dibuixar elements vinculats a la naturalesa; la del Brasil i la mediterrània. No va ser un estil buscat, va sortir d’una manera molt natural i encara avui és una de les temàtiques que m’agrada més il·lustrar.
Ets una artista multidisciplinària que treballa amb un gran ventall de tècniques i suports. Quins són els referents, tant artístics com conceptuals, que han influenciat la teva obra?
No tinc uns referents molt concrets, hi ha moltes coses que m’agraden o m’influencien tant estèticament com conceptualment. Normalment, les guardo en carpetes que reviso cada cop que començo una feina. El meu procés de treball sempre s’inicia amb un moodboard; un collage d’imatges que defineixen l’univers visual amb què treballaré en aquell projecte. Aquestes imatges surten de les que ja tinc guardades prèviament, però sobretot de la recerca que faig explícitament per cada projecte. És una part del procés que m’agrada molt.
Combines la teva feina d’artista amb la de docent a la Universitat BAU, LCI i Ramon Llull, a Barcelona. Quin creus que és l’estat de l’educació artística actual? Quines mancances i virtuts hi trobes?
Jo vaig estudiar disseny de moda a una universitat que tenia una línia educativa bastant conceptual i experimental. Ens vam passar quatre anys revisant referents que estaven més a prop de l’art contemporani i de la crítica social que de l’armari de qualsevol persona de Barcelona. La carrera em va ensenyar una metodologia de treball que guardo com un tresor i que m’ha ajudat en infinitud de coses a la vida, tant en l’àmbit professional com en el camp de l’activisme.
Quan vaig sortir, però, vaig rebre el cop de realitat que tanta frustració va causar entre els meus companys i companyes. Tot allò que havíem après no ens servia per treballar com a dissenyadores a Inditex, que era al que podíem aspirar amb més probabilitat si ens quedàvem a Barcelona. No ens havíem format en disseny de moda comercial, ni estàvem preparades per l’empresa, ni pel consumisme desenfrenat, ni pel capitalisme ferotge.
En aquell moment ens vam queixar col·lectivament d’aquest fet: “com pot ser que després de quatre anys de carrera no estiguem preparades pel món laboral?”. Aquesta pregunta és l’insight principal que interpel·la cada dia els docents i les institucions educatives d’arreu del món. La finalitat última de l’educació és la de servir a un sistema productiu? Ens ensenya a viure millor l’educació?
Com a docent he vist com moltes universitats han canviat el seu model per donar resposta a la pregunta. La majoria d’universitats que conec fan formació capitalista; ensenyen a l’alumnat a desenvolupar-se al món laboral perquè quan surtin d’allà puguin entrar al mercat i començar a produir ràpidament. Si ho mires fredament, l’alumnat paga milers d’euros per assegurar-se accedir a un lloc de feina quan acabi. D’això van finalment les carreres i els models educatius que coneixem.
Com diu Marina Garcés al seu llibre “Escola d’aprenents”:
“Els humans som els qui ho hem d’aprendre tot i no aprenem mai res. Aquesta és la tragèdia de l’educació (…) El que ens fa humans és haver de ser educats per ser. I el que ens fa humans és que cap sistema educatiu assegura que arribem a aprendre res d’important ni que ens faci millors. La història de la humanitat escenifica aquesta tragèdia: és una llarga cadena d’aprenentatges i una cadena encara més feixuga d’errors. Acumulem tants coneixements com incomprensió, tants invents com desorientació.”
A més a més de desenvolupar les teves tasques com a dissenyadora, il·lustradora i directora creativa, estàs involucrada en diversos projectes de caràcter social, com és Top Manta, el sindicat de venedors ambulants Barcelona. Com es veu representada aquesta part activista a la teva obra? En algun moment has rebutjat alguna col·laboració o encàrrec pel fet que no fos fidel als teus valors?
Com a professional de la comunicació, visc constantment envoltada d’estratègies i plans de màrqueting per vendre coses. Un dia vaig pensar que tot aquell coneixement podia estar al servei de persones i projectes que treballessin des dels marges per fer del món un lloc on tothom pugui viure en dignitat.
Sota aquesta premissa, l’any 2016 vaig co-impulsar, conjuntament amb molts altres companys i companyes del món de la comunicació i l’activisme, la campanya “Volem acollir” i l’entitat “Casa nostra, casa vostra”, que amb els anys s’ha convertit en un espai des d’on acompanyar projectes i iniciatives socials transformadores. Col·laborem amb molts col·lectius increïbles que fan una tasca molt necessària i ho fem des de l’altruisme econòmic perquè entenem que la societat necessita que siguem capaces de crear alternatives que ens ajudin a viure millor sense esperar cap recompensa econòmica a canvi.
Això entra en constant contradicció amb tot a la vida, no només amb la meva feina. Vivim en un món profundament individualista on tot es mou pels diners, el reconeixement i el poder. És impossible escapar al 100% de la roda perquè hem de pagar coses a finals de mes. Però, que això sigui així, no impedeix que no puguem ser-ne conscients i intentem canviar-ho.
Ser conscient pot ser dolorós perquè veus totes les violències del món en una safata davant teu i te’n saps partícip, però alhora, la consciència és l’únic estat mental capaç d’imaginar les coses diferents, catapultar canvis i transformar la societat.
Jo treballo per qui em proposa una feina i això sempre té contradiccions. Dic que no a moltes coses, especialment les relacionades amb els bancs, que com que inverteixen molt en art, cultura i educació, són les que m’arriben de manera més recurrent. Però tot i que tinc molta sort i puc escollir bastant, tots els projectes venen amb una contradicció sota el braç.
Amb el temps he après que normalment no podem decidir d’on ens entren els diners, no obstant sí on els posem. I jo intento invertir-los en aquella gent i aquelles iniciatives que treballen per fer un món més just; compro en cooperatives i projectes de consum responsable, ecològic i de proximitat i inverteixo el meu temps lliure posant els meus coneixements de comunicació al costat de reivindicacions socials, dono diners quan puc i intento generar un impacte positiu en tot allò que puc. No sempre ho aconsegueixo, és clar, però m’hi esforço molt.
Les teves il·lustracions s’han fet famoses arreu del món, però han tingut un enorme ressò a l’Àsia. Has tingut l’oportunitat de fer una presentació de la teva feina a Xangai, com és treballar amb persones que tenen una cultura diferent de la teva? Quins aspectes has de tenir en compte a l’hora de presentar un projecte a la Xina?
Tot va començar per una casualitat. Una coneguda que treballava a una empresa de moda em va trucar un dia per demanar-me un favor. Havia convidat un grup de periodistes xinesos a Barcelona i avorrits dels típics tours turístics li havien demanat visitar petits tallers de creadores i creadors de la ciutat. Al cap de mitja hora van aparèixer 30 periodistes i una representant d’empresa de sabates xinesa al meu estudi. Em van fer una entrevista molt curiosa i van marxar. L’endemà em van proposar il·lustrar la nova campanya de la marca de sabates i un mes més tard era a Shanghai presentant-la.
Aquella experiència em va connectar amb moltes persones que em van anar suggerint projectes. Actualment, hi ha una agència que representa la meva feina a la Xina i abans de la Covid hi havia anat un parell de cops a presentar projectes.
Sobre les diferències culturals diria que treballar per cultures diferents a la nostra és sempre un aprenentatge però en aquest tipus de projectes gairebé no hi ha cap diferència transcendental. Les agències de publicitat funcionen igual a tot el món.
T’has començat a endinsar en el món del muralisme de gran format, una de les obres que has realitzat en aquest sector ha estat un mural de gran format al barri de La Florida a l’Hospitalet de Llobregat. Aquesta intervenció s’emmarca dins el Pla Integral Les Planes Blocs Florida, i va sorgir a partir d’una sessió participativa amb els infants i Joves de L’Esplai La Florida. Com ha estat la teva experiència tant a l’hora d’executar el mural com durant el procés participatiu?
Molt satisfactòria, especialment per la facilitat amb què tot l’equip de Rebobinart vau gestionar la producció i execució del mural.
La majoria de murals de gran format que he fet fins ara estan impresos sobre papers de paret perquè els clients demanaven una tècnica d’il·lustració (aquarel·la) que hagués sigut molt costosa de fer en directe sobre la paret.
Fa un parell d’anys vaig pintar els 700 m2 de l’escola rural on vaig estudiar de petita amb el meu germà, Titilamel, que també es dedica a la il·lustració, i malgrat que allà vaig fer un màster que m’ha servit per encarar els nous projectes murals que van arribant, he après molt amb Rebobinart.
