Octavi Serra, va néixer a Girona l’any 1990. Va cursar estudis de Disseny del Producte, però va preferir dedicar-se a crear poesia visual, ja que té un gran domini del disseny i de la fotografia. Les seves obres es caracteritzen per retratar les frustracions de la vida moderna sempre amb un toc d’ironia. Crea il·lusions òptiques, les quals moltes es troben en l’espai públic i a partir d’aquestes aconsegueix remoure la consciència de les persones, sorprendre-les i compartir les seves inquietuds. Les instal·lacions i escultures que crea són un signe dels nostres temps que van lligades a una recreació de la insatisfacció del panorama social actual. L’arquitectura urbana de Serra aconsegueix riure-se’n de la cultura actual i qüestionar l’estatus quo. Cada imatge retrata un missatge sobre algun problema sociopolític, i aquestes imatges s’han de mirar més de dues vegades per descobrir els seus significats.
Vas estudiar disseny de producte però vas acabar enfocant la teva carrera en el desenvolupament d’intervencions artístiques a l’espai públic. Què et va impulsar a redireccionar la teva carrera artística per treballar amb aquest format?
Poc a poc vaig anar descobrint que la funcionalitat no m’interessava. La majoria d’exercicis de la universitat estaven enfocats en trobar noves necessitats per solucionar a través del disseny. Jo penso que podríem, perfectament, deixar d’inventar coses útils i centrar els nostres esforços a treballar la nostra manera d’entendre el món, treballar la nostra moralitat, fer-nos preguntes sense que l’objectiu en sigui el benefici econòmic. Créixer com a humans. Si el disseny s’ha de preocupar d’alguna cosa és de deixar de produir objectes com taules i cadires, ja en tenim masses als catàlegs repartits arreu del món. El disseny s’hauria de preocupar de fer la societat més horitzontal. Si es dedica temps a dissenyar taules i cadires que sigui per fer-les barates, gratis o simplement un full d’instruccions perquè aquells qui no poden comprar-ne una en puguin tenir una.
A través de les teves intervencions tractes temes com la corrupció, el consumisme o el canvi climàtic des d’una perspectiva poètica i creativa. Quins efectes consideres que té l’art com a via per reaccionar a l’status quo i per qüestionar el funcionament socioeconòmic establert per les estructures de poder?
L’art és reflexió, comunicació. En el meu cas, m’agrada que la gent pugui entendre certs missatges sense que siguin explícits. Poso sobre la taula temes bastant comuns, ho faig a través d’objectes que han estat mínimament intervinguts. Suposo que es podria descriure com una perspectiva poètica ja que no parlo ni intento transmetre cap absolutisme. De tot el que es reflexiona a la meva obra, jo no en sóc un expert, m’informo perquè m’interessa però no tinc ni idea de com solucionar els problemes i les preguntes que plantejo, simplement les transmeto a partir d’un canal que no és l’oral.
Precisament, les teves obres tenen un fort vincle amb l’espai públic, que és accessible a tota la ciutadania. Què t’aporta treballar en aquest entorn? Com influeix el context de l’espai en la teva obra i en la recepció del públic?
Vaig començar a treballar al carrer per un tema d’espai i de peles. No tenia cap galeria on exposar i gaires peles per tenir un taller i fer producció, així doncs, vaig començar a fer peces amb objectes i materials que tenia per casa i els anava col·locant pel carrer. A partir d’aquí, veient la repercussió que tenia i com reaccionava la gent em va sorprendre molt i vaig continuar per aquest camí. Sobre el context, dir que per a les meves peces és d’una importància vital. Potser és el 90 % de la peça. M’encanta buscar les possibilitats que em donen els diferents contextos i jugar-hi.
Creus que la teva obra també podria tenir un efecte crític en un context més institucional com el d’un museu?
Crec que sí. Tinc forces idees per fer per galeries i interiors però la meva capacitat de comunicació amb galeries és casi nul·la i els projectes, poques vegades tiren endavant. Potser més endavant podré fer alguna cosa, ves a saber. Seria treballar un context nou, i amb tot el què pot significar l’interior d’una galeria segur que s’hi pot trobar una teca conceptual bastant interessant.
Has creat escultures, murals, instal·lacions efímeres.. Què t’aporta el fet de treballar amb diversos formats i suports?
Creativitat contínua. Repetir coses m’avorreix i no l’hi trobo gaire sentit. Cada peça té un sentit depenent del lloc on s’ha produït. El canal, sigui pintura, escultura… és una conseqüència de la idea.
La majoria dels teus projectes tenen una temporalitat determinada. Quin paper té l’efimeritat en les teves obres?
Crec que l’efemeritat aporta un valor molt diferent a les intervencions. Les meves peces, sovint són petites intervencions, objectes canviats de lloc o petites cirurgies als objectes. Que les peces siguin efímeres o no, no és una cosa que em plantegi massa. Si el projecte amb el que estigui se’m demana construir alguna cosa atemporal, es pensa a partir d’aquesta premissa. Tot i això, normalment, cap dels projectes que faig demana que les peces siguin fixes i, a part, el pressupost és ridícul. Per aquest motiu el que faig acaba essent efímer.
Sovint treballes amb materials i objectes ordinaris com neumàtics o senyals de trànsit, entre d’altres. A l’hora de plantejar un projecte artístic, comences a treballar primer amb el material i el suport i després amb la idea o a la inversa?
Depenent del projecte pot variar molt. A vegades disposes d’un objecte/material i t’has de plantejar diferents possibilitats i el mateix objecte et dona la resposta. A vegades s’ha de transmetre una idea i sempre intento reduir-la a un objecte que la representi. Una vegada trobat es juga amb les possibilitats d’encaix entre la idea i l’objecte.
Avui en dia, les xarxes socials tenen uns efectes molt directes en la creació d’un imaginari col·lectiu. Com a artista i creador actiu de contingut, quin és el teu posicionament envers aquestes eines?
Doncs no ho sé del tot. Per a mi, es veu que és la meva eina de comunicació. Em sento obligat a utilitzar instagram i anar-hi publicant tot el que vaig fent. Si no existís instagram potser em coneixeria una cinquena part de la gent que em coneix. És a dir, instagram i les xarxes ens permeten arribar a molta més gent de la que podríem arribar sense elles. El problema, per això, és que sigui gairebé obligat ser-hi si és que t’hi vols guanyar la vida.
En diversos projectes has col·laborat amb altres artistes. Dins d’un sistema que fomenta l’individualisme i que ens aliena els uns dels altres, consideres que l’art s’ha convertit en un espai de col·laboració i de resistència col·lectiva?
Crec que l’art ens aporta moltes coses que el sistema en el que vivim és incapaç de donar-nos. M’agrada col·laborar amb gent, sí, però crec que l’art, o l’artista, no s’escapa d’aquest individualisme que comentes. És més, segurament emfatitza l’ego dels que s’hi dediquen. Però no ho sé gaire tampoc.
