El duo artístic PichiAvo està format pels valencians Juan Antonio Sánchez (Pichi) i Álvaro Hernández (Avo). Es van formar en Belles Arts i Disseny, i l’any 2007 es van trobar en l’escena grafitera valenciana, fou aleshores quan van decidir començar a treballar junts i formar PichiAvo. Aquests artistes són coneguts pel seu estil Urban Mythology, el qual consisteix a fusionar l’art clàssic i l’art urbà contemporani, aconseguint d’aquesta manera una identitat pròpia i única. PichiAvo s’han convertit en artistes de renom internacional, arribant a ciutats com Oporto, on van crear el segon mural d’art urbà més gran del món, o a Nova York, on van realitzar una intervenció en el mític Houston Bowery Wall.
PichiAvo: dues persones i una mateixa obra. Com es va produir aquesta simbiosi? Com vau trobar un equilibri entre els dos?
Ha estat un procés natural no premeditat. Ens vam conèixer fent una mateixa activitat però treballant per separat, i poc a poc vam anar veient que junts podíem fer moltes més coses, sempre amb una confiança mútua i oblidant-nos d’aquesta part egocèntrica que potser molts artistes tenen. Aquesta és probablement la clau, al costat de la creença en el nosaltres com a equip de treball.
El vostre estil artístic s’ha encapsulat amb un concepte molt concret, UrbanMythology, per la conjunció de l’estètica de l’graffiti amb l’estètica de l’art clàssic i la mitologia grecoromana. És una cosa que neix de manera orgànica? Com arribeu a desenvolupar aquest llenguatge artístic a partir de la feina col·lectiu?
Malgrat que no sabem molt bé com neix el terme UrbanMythology, sí que és cert que potser pugui expressar el que fem d’una manera plàstica i conceptual. No obstant això, no creiem en termes ni etiquetes, ja que no volem que el que fem tingui límits. Sempre intentem que la naturalesa de l’obra i el naixement d’ella sigui orgànica i no forçada, d’aquesta manera expresses qui ets amb puresa i pots defensar el que fas, ja que és una part de tu. Tot aquest món que intentem crear s’enriqueix si ve de el pensament col·lectiu, ja que es nodreix de més opinions i els conceptes creixen pels diferents coneixements. No es pot abastar tot i creiem que per això existeixen els equips de treball, per nodrir un llenguatge, una idea i així acostar-nos a aquesta perfecció que busquem, sempre pel bé comú de la idea artística i respectant a cada individu.
L’estètica i la bellesa sempre han estat conceptes subjectes a debat en els camps de la filosofia i de la història de l’art. Precisament, cada època té uns cànons de bellesa preestablerts i l’art moltes vegades actua com a mirall d’aquesta realitat temporal. Diríeu que el vostre estil transcendeix o qüestiona algunes de les fronteres estètiques arrelades a el camp de l’art actual?
Podríem abordar el tema de l’estètica i la bellesa durant hores i hores, és una qüestió que ens encanta. El nostre estil qüestiona i juga amb el límit del que molts consideren alguna cosa bella, és un joc que ens encanta fer. Si parlem d’escultures clàssiques i la seva estètica, molta gent les considera belles en l’estat en que es troben actualment en els museus, amb el seu blanc marbre, el material original a la vista. En canvi, en altres èpoques això no era així. Estaven pintades, fent un reflex de la realitat, i així es les considerava belles. Què fem nosaltres? Estem entre les dues èpoques jugant i donant la nostra visió. Més que posar en qüestió l’estètica i bellesa actual, intentem desquadrar el que a la gent li sembla normal, amb el que estan còmodes visualment.
Precisament, el fet de fusionar art clàssic amb grafits, cosa que no tothom considera una expressió artística, obre un espai per a tot tipus de reaccions. Què espereu generar en aquelles persones que veuen la vostra obra per primera vegada? Per vosaltres, és una cosa negativa la provocació?
Procurem provocar sentiments i fer reflexionar sobre el que l’espectador veu, d’aquí la intenció de l’impacte visual, aquesta fusió d’un element que molta gent encara no l’encaixa en l’art al costat de l’art clàssic, molts cops oblidat. Això de vegades podria considerar-se una provocació visual on enaltim a la nostra manera aquests dos mons que tant ens apassionen.
La mitologia grecoromana en part reflecteix les inquietuds, els costums, les jerarquies i la vida de l’Antiga Grècia i de l’Antiga Roma. Com traslladeu aquests relats i llegendes a un context contemporani?
Sempre hem pensat que hi ha molt a aprendre de el passat, i moltes situacions d’altres èpoques encara segueixen latents en la nostra societat actual. Moltes vegades adaptem els mites al nostre temps ja que considerem que estan obsolets gràcies a l’evolució de la societat, en canvi en altres obres mantenim el mite original, respectant el seu significat. D’aquesta manera narrem elements de la història que ens ajuden a comprendre qui som i cap on hem d’anar.
Com us influeix el context i l’entorn de l’espai públic en el procés de conceptualització d’una obra?
Aquesta influència de l’espai és una cosa lògica, és una mica del que hem de ser conscients, en cas contrari, la nostra obra perdria part del seu concepte. Ens encanta veure i sentir on som per generar alguna cosa específic per al lloc.
Murals de gran format, escultures, murals en contenidors, la falla de València … Tot i que fa temps que treballeu amb un mateix estil, mai deixeu de sorprendre amb noves peces, suports i materials. Considereu que esteu en un punt de la vostra carrera en què l’evolució artística passa per l’experimentació amb nous formats i tècniques? Quin paper té en aquest procés la investigació i el treball previ a l’estudi?
Si fas un recorregut per la nostra carrera, veuràs que sempre estem experimentant. Aquesta experimentació no es veurà al moment, sinó que es necessita temps perquè sigui visible. Actualment estem produint coses que es vam experimentar fa dos o tres anys, i el que experimentem avui potser surti a la llum en un futur. L’experimentació és fonamental en la carrera d’un artista, les dues tasques (treball actual i experimentació) han de créixer a la vegada, ja que sense el treball previ a l’estudi no existiria el que fem avui.
Durant l’execució d’un mural al carrer, ¿quina part hi ha d’improvisació i quina part hi ha de planificació prèvia?
Tot el fons de graffiti dels murals és improvisat. Podem tenir alguna cosa previ en ment, però creiem que aquesta part del procés es correspon a la improvisació. La base és important ja que donarà matisos a la part de la figura clàssica que potser és la més acadèmica i que està planificada prèviament amb un esbós. És important que les dues parts s’equilibrin per oferir un resultat fresc, que doni cabuda a la improvisació.
En 2019 vàreu pintar un mural amb la deessa grega Atenea a la nova residència d’estudiants de Temprano Capital Partners a Esplugues (Barcelona). L’edifici es va dissenyar explícitament perquè hi hagués un mural a la façana principal. Per què creieu que cada vegada hi ha més empreses privades i marques que aposten per desenvolupar projectes d’art urbà?
El públic va creixent i les últimes generacions han crescut amb aquest moviment. Estem en un moment en què aquestes generacions que van créixer amb l’art urbà estan madurant, estan en llocs de responsabilitat, prenen decisions … I això es nota. Afortunadament, cada vegada hi ha més projectes com el d’Esplugues.
