TED x Gràcia

Marc GarciaEl conflicte més gran que hi ha a casa els meus pares són les gambes. Les gambes són el menjar més desitjat per la meva família, sobretot per mi. Jo tinc un do a l'hora de pelar-les: sóc molt ràpid, i això em permet menjar més gambes que la resta. De vegades això fa que surtin petites baralles sobre la quantitat que ha consumit cadascú. Al final ens ho prenem a broma: tots sabem que si els meus pares es mengen totes les gambes no passarà res. Bé, sí: que ens en riurem bastant.

En entorns familiars, on hi ha una bona relació entre tots els membres, és molt més fàcil resoldre problemes. Però tots sabem que quan obrim la porta de casa i entrem al meravellós món de l'espai públic, aquí és una mica més complicat.

Fa uns anys jo vivia en un barri de Barcelona on els nens tenien una tradició: cada diumenge es reunien davant de casa meva i jugaven a pilota. L'objectiu del joc era impactar el màxim de vegades possible a la meva finestra. Un diumenge normal no passa res; però un diumenge amb ressaca, els cops sonaven el doble de forts dins del meu cap.

En aquella època jo treballava de comercial de Chupa Chups i, un dia, cansat de tants cops, vaig decidir enfrontar-me al problema. Vaig llançar caramels als nens i els vaig dir que, si deixaven de jugar a la meva finestra i començaven a jugar a la del veí, els continuaria tirant caramels fins que no me'n quedés cap. A partir d'aquell dia, al meu barri em van dir Kojak, que era la competència de Chupa Chups.

D'aquella experiència vaig aprendre tres coses. Que si llances caramels a un nen, al cap d'un minut te'n surten vint. Que tenir un sobrenom t'integra molt més a la comunitat. I que, tot i guanyar-me el mot de Kojak, realment no vaig resoldre el problema: jo no em despertaria a cops de pilota els diumenges, però el meu veí sí.

Aquesta és una manera molt comuna que tenim a la nostra societat de resoldre problemes: agafar el nostre problema i passar-lo a un altre sense resoldre'l. N'hi ha una altra de molt comuna: prohibir-lo, pensar que una mesura restrictiva eliminarà o resoldrà el problema.

Aquesta és la manera com la ciutat de Barcelona ha intentat resoldre la problemàtica del graffiti. El 2006 va entrar una normativa, la normativa del civisme, que entre moltes altres coses prohibia pintar al carrer. Això no va resoldre la problemàtica del graffiti; al contrari, va fomentar aquest art, però en la seva part més invasiva.

I va ser aleshores quan jo vaig aparèixer en aquest món de l'art urbà, de la mà del meu germà, Pau. En aquella època el Pau pintava graffiti a la ciutat de Barcelona i col·leccionava una gran quantitat de multes i de curses nocturnes. Va ser llavors quan junts vam començar a pensar com podíem enfrontar-nos a aquest problema i resoldre'l de la mateixa manera que a casa els meus pares resolem la problemàtica de les gambes.

Vam començar a buscar espais per Barcelona on fos possible pintar de manera legal i a dissenyar projectes que augmentessin la qualitat artística de l'obra. En aquella època l'ajuntament no hi estava gaire per la feina, no era gaire dialogant amb nosaltres, i els nostres projectes no eren legals segons la normativa de paisatge urbà. Però continuàvem insistint: cada vegada fèiem més projectes i vam començar a tenir repercussió mediàtica.

I al final, aquest jugar amb el bé i el mal de les normatives d'una ciutat, el 2009 ens va portar a la presó. Vam anar a la presó a fer un mural participatiu, amb artistes urbans i amb els mateixos interns. La idea era decorar aquell espai gris que era la presó.

Les primeres idees que van proposar els interns van ser pistoles, ganivets i missatges reivindicatius. És aquí on vam haver d'intervenir i dir-los que volíem decorar la presó amb un color positiu, que no fos gris, i que tingués un missatge per a tothom, ja que allà hi vivia tothom. Les idees anteriors no ajudaven gaire.

Un cop posats d'acord, ens vam posar a treballar, i al cap d'uns minuts no es podia diferenciar entre artistes i reclusos, perquè estàvem tots treballant en un mateix projecte. Van passar les hores i va sonar una alarma per tota la presó. Vam mirar els interns. «Motí», ens va dir un d'ells. En aquell moment ens van passar per davant totes les pel·lícules de presó que havíem vist. Els vam tornar a mirar: s'estaven rient. Era l'hora de dinar. Va ser aleshores quan realment vam ser u, perquè ens van deixar entrar dins del seu cercle.

Mesos després vam voler repetir l'experiència, tornar a la presó. Vam trucar al director i ens va dir que no podíem tornar. No podíem tornar perquè els interns no volien que es repintés la mateixa paret. Havíem aconseguit que la paret que els privava de llibertat la sentissin seva: ja no era el mur de la presó, era el mur dels interns.

D'aquella experiència vam aprendre dues coses molt importants: que quan les persones treballen en un espai concret, el poden arribar a sentir seu; i que quan treballen en grup es genera un sentiment de comunitat.

Ara, conjuntament amb l'ajuntament, se'ns ha proposat un repte. Hi ha una plaça molt cèntrica de Barcelona on hi ha dos grups de nens: uns juguen a futbol i els altres a criquet. El conflicte sorgeix quan els dos grups es disputen l'ús de la plaça. Hem pensat fer un disseny artístic a terra i que aquests dos grups hi treballin conjuntament. No ens interessa gaire el resultat final de la plaça: ens interessa el procés creatiu, perquè és allà on rau la solució.

Per una banda farem que aquests nens surtin del seu espai de confort, que és l'esport; i per l'altra, que treballin junts en un projecte comú. I així, com passava a la presó, esperem que deixin de veure la plaça com un espai de discussió i que sigui un espai d'unió: és a través del procés creatiu que els haurem creat una història conjunta.

Quan vam començar a jugar amb això de l'art urbà no teníem cap meta ni cap objectiu. Era jugar, a veure què deia l'ajuntament. És ara que veiem que tenim una eina molt potent, que ens ajuda a arribar a moltes més persones i que, a través dels processos participatius, pot fer que totes les persones sentin més seva la ciutat.

La nostra idea és treure l'art de les galeries i dels museus, i que aquest espai gris i monòton que és l'espai públic ens motivi i ens inspiri. I al final ho hem aconseguit: estem resolent problemes a l'espai públic de la mateixa manera que amb els meus pares ens riem de la meva habilitat a l'hora de pelar gambes.

I ara, quan sortiu de l'auditori, us convido que puguem compartir un plat de gambes i que comenceu a aixecar els ulls i veieu la galeria més gran del món: el carrer.

Vídeo de TEDx Talks. Transcripció del vídeo, editada per a la lectura: s'han tret les repeticions i les crosses de la parla, s'ha puntuat el text i s'indica qui parla.