No Estem Sol*s
Barcelona
24.12.2020
El districte de les Corts de la ciutat de Barcelona ha impulsat No Estem Sol*s, un projecte social que vincula la intervenció artística a l’espai públic amb el col·lectiu de gent gran del districte de Les Corts de Barcelona. Durant els mesos de novembre i desembre, l’entitat cultural Rebobinart s’ha encarregat de produir aquesta iniciativa dissenyada per l’artista Octavi Serra. Utilitzant l’art com a eina de transformació social, aquest projecte pretén reforçar els vincles de la ciutadania amb la gent gran del districte de Les Corts per tal oferint-los noves vies de suport social i fer constar la presència de la gent gran a l’espai públic.
Durant la pandèmia de la COVID-19, la gent gran ha resultat un dels col·lectius més vulnerables de la població, no només per l’impacte del virus en la salut sinó també pels efectes derivats del confinament. En resposta a aquest context, No Estem Sol*s es planteja com una iniciativa artística que rendeix homenatge a aquest col·lectiu i que alhora proposa noves formes d’acompanyament a la gent gran.
Desenvolupament del projecte
El projecte consta de tres fases diferenciades. En primer lloc s’ha fet una selecció de les persones participants, partint d’una proposta facilitada pel Districte de Les Corts.
Després de posar-nos en contacte amb els participants comença la primera fase del procés: coneixem a les persones que seran els protagonistes del projecte. De la mà del periodista Carlos Márquez, s’entrevisten als participants per telèfon complint així amb els protocols de prevenció de la COVID-19. Durant aquestes trucades, les persones grans ens parlen principalment de la seva relació amb el barri de Les Corts, ho expliquen través d’anècdotes i records, així com també de les seves professions i implicació en diverses entitats del barri.
La fotògrafa Laura Abad s’encarrega de dur terme la segona etapa del projecte fotografiant a les 7 persones implicades, ho fa tant en l’espai públic com en el privat. El resultat ha estat una selecció on hi ha retrats, imatges de les persones fent esport o mostrant-nos les seves aficions, inclús algunes de les fotografies s’han realitzat en entitats amb les que els protagonistes encara hi tenen vincle.
L’última fase del projecte la condueix l’artista Octavi Serra, qui utilitza les fotografies i les entrevistes per elaborar les intervencions que s’apliquen als armaris elèctrics lligats a l’enllumenat públic del barri de Les Corts. S’executen un total de 46 intervencions a partir de plantilles que mostren el nom del projecte, retrats dels participants i frases extretes de les entrevistes, totes elles en color blanc sobre fons vermell.
El desenvolupament de No Estem Sol*s queda documentat en un vídeo fet per la realitzadora audiovisual Marta Romero, on també hi consten declaracions de tots els professionals que participen en el projecte. Des de Rebobinart s’han proposat tres rutes diferents per visitar les intervencions al barri, consultables al mapa interactiu.
Equip del projecte
Octavi Serra - El treball de l'artista, dissenyador i fotògraf es basa en la captació de les ironies, els truismes i les frustracions de la vida moderna. Serra construeix instal·lacions conceptuals que responen a la cultura actual i posen en qüestió l'estatus quo.
Laura Abad - Fotògrafa llicenciada en Humanitats per la UPF. Li interessa el documental, el retrat, la dansa i la fotografia participativa. Ha sigut fotògrafa de projectes com Amics de la Gent Gran i l'ÚS Festival.
Carlos Márquez - Reporter i cronista d'El Periódico de Catalunya des de fa 20 anys. Col·laborador habitual al programa Bàsics de Betevé i al Planta Baixa de TV3.
Rebobinart fomenta una visió de l’art urbà professional posant-lo al servei de la societat a través de la creació de projectes que s’arrelen al territori, que aporten un valor afegit a l’espai urbà i que generen una nova via de comunicació amb la ciutadania propiciant l’esperit crític i transmetent missatges de caràcter social.
Els protagonistes
Set veïns i veïnes de Les Corts van prestar la seva veu i el seu retrat al projecte. Aquestes són les seves històries completes.
José Antonio Ortega
«Les Corts té carrers de molta vida»
La pandèmia li ha robat a José Antonio dues celebracions importants. En aquests mesos tan complicats ha complert 80 anys i amb la seva esposa Maria han celebrat les noces d’or. 50 anys junts que tenen Les Corts com a escenari de la seva complicitat. El confinament, però, els va agafar a Galícia, en un petit poblet on hi tenen una casa familiar i on passaven el mes de març tot cuidant les terres i l’hort.
La vida del José Antonio comença a Castellar de la Frontera, un petit municipi emmurallat de la província de Cádiz on el pare hi tenia una plaça de funcionari i la mare hi regentava un petit negoci. «Érem set germans i vam tenir una infància molt feliç en que els grans tenien cura dels petits mentre els pares eren a la feina». Als 18 anys va entrar a treballar a l’empresa naval de Cádiz, i de la costa andalusa va anar a parar a Sestao.
Cap a Barcelona
Als 28 va venir cap a Barcelona i va participar en la construcció de les xemeneies del Besòs. Es va casar amb la Maria el 22 de novembre de 1970 i van anar a viure al seu pis de Les Corts, al carrer Evarist Arnús, no gaire lluny del camp del Barça. Va començar a treballar a la Seat, on va seguir dedicant-se a les centrals d’energia durant 35 anys.
Veterans de Catalunya
El José Antonio va formar part de la fundació de Veterans de Catalunya, un equip de futbol d’amics que a finals dels anys 70 es va convertir en una escola de futbol per a nens sense recursos. «Això no ha anat mai de guanyar diners, sinó d’integració a través de l’esport», resum, a qui tots coneixen com a Pepe. En el seu 50è aniversari, Veterans de Catalunya ha rebut la Medalla d’Honor de Barcelona.
El José Antonio està «encantat» amb Les Corts. «Tenim uns barris molt ben organitzats i veig molta solidaritat». Un cop acabada l’entrevista, torna a agafar el pinzell per pintar, una afició que va brotar amb la jubilació.
Entrevista: Carlos Márquez · Fotografia: Laura Abad
Pedro Alonso
«Al nostre entorn hi ha un munt de gent que necessita la nostra ajuda»
Avui és un d’aquells dies que el Pedro i la Maribel agafen el cotxe per anar a fer la compra gran. «Tinc una hora per parlar, que tenim el dia molt organitzat», diu. Som davant d’una persona metòdica, de números. Tot comença l’any 1941 al petit municipi de Cogeces del Monte, no gaire lluny de Valladolid. Es va formar com a professor mercantil i l’any 1964 arribava a Barcelona per portar la comptabilitat d’una empresa de confecció.
Un bon dia, un amic li va dir que havia vist a la platja les germanes Rodríguez. Una d’elles, la Maribel, havia estat pretesa pel Pedro anys enrere. Aquest cop sí, van iniciar una relació i es van casar l’any 1969. D’aquells anys, el Pedro té un record emocionat per Paco Lucio, la persona que cada dia era al petit despatx de l’associació rebent la gent. «El que estem fent amb aquest projecte em recorda l’esperit dels inicis del Banc Solidari. Aquesta idea del ‘no estem sols’ per recordar a la gent gran que segueixen sent una part fonamental de la societat».
Amb 79 anys, el Pedro es manté com a vicepresident de l’entitat. L’any 2016 va ser nomenat Cortsenc d’Honor. La pandèmia ha estat una altra prova de foc: el Pedro i la Maribel van ser hospitalitzats amb pocs dies de diferència, i «va ser molt emocionant retrobar-nos». Avui fan tota la vida normal que permet el covid. «Tenim la sort de viure al millor lloc de Barcelona».
Entrevista: Carlos Márquez · Fotografia: Laura Abad
Otilia Espanyol
«Hem d’estar més pendents dels avis»
Els pares tenien por. No volien que la seva filla fos perseguida pel seu nom, així que en van triar un que no fos especialment catòlic: Otilia. La filla petita va néixer l’any 1936 i aquesta història ens porta fins a Les Corts, on l’Otilia hi viu des de fa més de mig segle.
Davant d’una persona de 84 anys, la lògica et porta a pensar que tot hauria de ser prudència i ritme pausat. L’Otilia fuig de la imatge de fragilitat. «No sé quants anys més he de viure, però si els meus fills s’han d’arruïnar perquè jo visqui més, prefereixo morir-me. No vull sentir que sóc un pes per tothom». El que l’Otilia no perdona és la falta de respecte. «Ara el rei de les cases és el petit, però crec que els nens haurien d’estar una mica més pendents dels seus pares i dels seus avis».
El destí va colpejar l’Otilia amb força l’any 1983: van patir un accident de cotxe i el seu marit, el Francesc, va morir. Es van casar l’any 1961 a Torroella de Montgrí. És sòcia del FC Barcelona des de fa 50 anys. Mai s’ha plantejat marxar de casa seva. «Faig vida a Les Corts, m’agrada molt i ho tinc tot a tocar. Això no ho canvio per res. Ja em pots regalar un pis on vulguis que no hi aniré pas».
Entrevista: Carlos Márquez · Fotografia: Laura Abad
Andrés Quílez
«Sant Ramon ha estat sempre com una família»
L’Andrés Quílez s’emociona durant la conversa. Repassa una vida que s’ha caracteritzat per la lluita. Primer per tirar endavant la família. Després, per fer de Sant Ramon un barri millor. La infantesa de l’Andrés seria impensable avui en dia: va poder estudiar dels 7 als 9 anys, però quan encara no havia complert els 10 es va haver de posar a treballar «per portar menjar a casa».
Va passar quatre anys fabricant televisors a l’empresa Vanguard, on va conèixer la Rosa, amb la que porta més de 50 anys compartint la vida. Va entrar a la companyia que avui és Endesa i s’hi va quedar 35 anys. L’Andrés i la Rosa van tenir el seu únic fill, el Xavier, que de molt petit va patir una crua malaltia. «Van ser moments molt complicats, però avui el Xavier gairebé no en recorda res i fa vida completament normal».
Primer va ser president de la seva comunitat durant 13 anys, i des del febrer del 2020 és president de l’Associació de Veïns de Sant Ramon. «Hi ha molta gent gran que no té internet ni whatsapp, i tenen el mateix dret que tothom de saber què està passant al barri». La pandèmia se li ha fet especialment crua perquè té una neta de tres anys que ha pogut gaudir molt poc.
Entrevista: Carlos Márquez · Fotografia: Laura Abad
Maria Victoria García Gaitero
«Les Corts encara és una mica com un poble»
Difícil avorrir-se escoltant la Maria Victoria. Gairebé no fa falta fer-li preguntes perquè ella, tota soleta, va lligant un tema amb un altre. La història ens trasllada a principis dels anys 40, al petit poble de Barbadillo de Herreros, a Burgos. Va estudiar magisteri a Tarragona i es va casar amb l’Ernest Weikert, d’origen alemany, a l’altar major de Poblet.
Abans d’arribar a Les Corts, el matrimoni es va establir a Ciutat Meridiana, fins que la família els va deixar diners per poder pagar un pis a Les Corts. Als 35, després de deixar de treballar per criar els seus cinc fills, va decidir tornar a la docència, professió que va exercir durant tres dècades fins jubilar-se a l’Escola Seat de la Zona Franca.
El seu llegat no s’entén sense la seva lluita personal a favor de l’empoderament de la dona: va fundar el Grup de Dones Elisenda de Montcada. Aquesta feinada es va veure reconeguda l’any 2007 amb la Medalla d’Honor de Barcelona. Ha passat la pandèmia sola a casa, ja que l’Ernest va morir fa dos anys, però el seu optimisme ha estat més fort que la tristesa. «Les Corts no seria el mateix sense les dones que l’han aixecat».
Entrevista: Carlos Márquez · Fotografia: Laura Abad
Carme Turigas i Miguel Angel Marina
«Les Corts manté un ambient molt familiar»
La vida de la Carme Turigas gira a l’entorn de l’avinguda de Sant Ramon Nonat. Nascuda l’any 1947, ha treballat durant més de mig segle a la Bodega Aregall, una de les més mítiques del districte. Hi va entrar als 20 anys, quan es va casar amb el fill del propietari, i fins fa poc no se n’ha retirat, cedint el testimoni al seu fill Esteve i la seva dona Zarina.
Va ser vicepresidenta del Consell de Barri de Maternitat-Sant Ramon durant un munt d’anys i va fer de la bodega la seva oficina. «La gent sabia que a mi m’agrada escoltar i venien a compartir els seus problemes per tal que jo després els portés als polítics de torn». Ara fa cinc anys viu amb el Miguel Ángel Marina, a qui va conèixer en una festa de barri a Sant Ramon.
La Carme no pot evitar sentir certa nostàlgia del passat, però que ningú gosi tocar-li Les Corts: «Això ha estat, és i serà casa meva, i segueix sent la millor zona de Barcelona».
Entrevista: Carlos Márquez · Fotografia: Laura Abad
El conjunt de intervencions artístiques a l’espai públic pretén conformar un projecte social i artístic transversal, a través del qual la ciutadania podrà prendre consciència sobre la importància d’aquest col·lectiu per a la vida, identitat i història del barri. De la mateixa manera, el treball en xarxa per a la realització del projecte vol posar en relleu la importància de les entitats i associacions del territori i la seva vinculació amb la gent gran.
Al vídeo, un reportatge sobre No estem sol*s: gairebé una cinquantena de caixes semafòriques de les Corts pintades amb retrats i frases de set persones grans del barri. Rebobinart va pensar el projecte durant el confinament per donar visibilitat a un dels col·lectius que més va patir la pandèmia.
Transcripció del vídeo1 min 30 s
El reportatgeNo és habitual veure's en un mural al carrer. En Pedro Alonso és un dels fundadors del Banc Solidari de les Corts, i per això ha estat una de les set persones escollides per participar en el projecte No estem sol*s, que vol donar visibilitat a les persones grans del barri.
Pedro AlonsoVer mi fotografía me ha impactado realmente. Todo lo que sea acompañar a la gente mayor en esta época de pandemia, que tanto se ha sufrido: no poder salir de casa, no poder ver a los amigos…
El reportatgeS'han pintat gairebé una cinquantena de caixes semafòriques amb retrats, però també amb frases dels participants. El projecte el va pensar l'entitat cultural Rebobinart durant el confinament, per donar veu a un dels col·lectius que més ha patit la pandèmia.
RebobinartVam estar treballant aquesta iniciativa i dissenyant maneres d'apropar-nos a aquest col·lectiu i de donar-li visibilitat a l'espai públic, i de connectar-ho amb la ciutadania: que la gent que passés pel carrer pogués connectar amb ells sense estar en contacte directe.
Hem aprofitat uns elements de l'espai públic que, no ens enganyem, són lletjos —les caixes semafòriques— i els hem convertit en una expressió artística que posa en valor la feina de les persones grans al nostre districte.
El reportatgeEl projecte es completa amb un web on es poden descarregar les entrevistes completes fetes als participants, i amb un mapa per buscar cadascuna de les intervencions.
Transcripció del vídeo, editada per a la lectura: s'han tret les repeticions i les crosses de la parla, s'ha puntuat el text i s'indica qui parla.
