Color Tracks by Pez

Jo vaig començar a pintar el 1999. En aquella època el graffiti sempre va estar molt lligat a la cultura hip hop. En el meu cas no era tan rapero, però m'agradava el graffiti i per a mi era una forma d'expressió: era com dir «tinc un dibuix i vull sortir al carrer a pintar-lo». En el meu cas em va agradar més fer servir un logo, perquè realment amb un personatge podia transmetre alguna cosa més que amb unes simples lletres que no transmeten res: transmetré alegria, o diversió, o bon rotllo. I a part era molt més fàcil de llegir, d'identificar, que unes lletres.

Quan jo vaig començar a pintar graffiti ho feia per pur plaer: m'agradava pintar, fins que en un moment em vaig dir «val, m'agrada pintar, però vull que em vegin a tota la ciutat». I aleshores vaig començar a fer-ho progressivament, sense pensar que això em donaria o no em donaria, perquè realment ho feia perquè m'agradava en aquell moment, era una cosa que m'omplia i era com una competició amb mi mateix.

Un dia es dona l'oportunitat de dir: hòstia, hi ha un munt de gent que fa graffiti i que també té el seu marxandatge i fa les seves samarretes. Vaig començar a fer samarretes, però per a mi una samarreta en aquell moment era un graffiti ambulant: algú que comprava aquella samarreta a Barcelona podia agafar un avió i l'endemà ser a Nova York o a París. Després del tema de les samarretes vaig fer una mica de dinerets, però era diner que em gastava en pintura; d'allò no en vivia.

Realment, el fet de pintar un quadre i vendre'l em satisfeia tant com anar al mur de Berlín i pintar-hi un peix. Eren com premis que et anava donant la vida. Avui dia estic exposant a galeries de París, de Nova York, de Londres: qui m'ho diria, que arribaria fins aquí. No va ser una meta, un objectiu, però s'hi va anar arribant molt naturalment, que va ser el bonic també.

I crec que el bonic també és tenir una recompensa, un mèrit, un reconeixement a la teva feina: que algú que veu la teva obra digui «vull la teva obra, però la vull tenir a casa». Aleshores, què passa? Que l'obra s'immortalitza, perquè al carrer estem una mica exposats que te l'esborrin, que tombin el mur o que passi de tot; en canvi, aquella obra perdurarà tota la vida.

Cadascú es dedica al que vol. Respecte a tota la gent del món del graffiti. M'encanta el graffiti legal i m'encanta el vandal: ho segueixo fent i, diguem, són coses compatibles. Qui no es vulgui vendre, que no es vengui; i qui vulgui pintar trens, que pinti trens, i tots contents. Jo crec que no hi ha cap problema. Qui digui que el graffiti és del carrer i no es ven té tota la raó: no podràs vendre un mur. Si vols vendre un quadre, ja no és carrer, ja és una altra cosa.

Transcripció del vídeo, editada per a la lectura: s'han tret les repeticions i les crosses de la parla, s'ha puntuat el text i s'indica qui parla.

PezAquest camió pertany al projecte Color Tracks, de Rebobinart. La idea del projecte és pintar camions i afegir-hi un GPS a cadascun: amb una aplicació que et descarregues al mòbil pots buscar on és el camió en aquell moment a la ciutat. La idea és que hi hagi diversos camions donant voltes per la ciutat i que la gent pugui perseguir-los: per veure'l, per fer-li la foto o simplement per saludar el conductor.

És un projecte molt interessant perquè es construeix una galeria mòbil que s'està movent tota l'estona per la ciutat i que et sorprèn: vas pel carrer i de cop et trobes un camió pintat amb art. Normalment, quan vas a veure art, vas a un museu; però la sorpresa que no hi vagis tu, sinó que ell vingui a tu, és superinteressant.

Jo vaig començar a pintar el primer cop que vaig agafar un llapis: crec que tenia tres o quatre anys. Graffiti, vaig començar a pintar el 99, a Sant Adrià de Besòs, que és on m'he criat; i des d'aleshores no he parat.

PezEs diu que hi va haver una època daurada a Barcelona, entre el 2000 i el 2005 més o menys. El 2006 entra una llei nova, la llei del civisme, que prohibeix pintar graffiti, com altres activitats al carrer: tocar música, fer skate o qualsevol activitat no regulada.

Aleshores el que fèiem era anar als comerciants que tenien una persiana, potser en un lloc molt cèntric de Barcelona, i parlar amb ells: «mira, tens aquesta persiana que està una mica feta merda; jo faig això, sóc artista, pinto amb aerosol». Mai no en dèiem graffiti, perquè la paraula graffiti és una mica contundent: en dèiem més aviat art mural i pintura amb la tècnica de l'aerosol.

D'aquesta manera aconseguíem diversos llocs a la ciutat on podíem continuar pintant i escapar una mica de la llei, perquè ja no estàvem pintant l'espai públic, sinó el privat. Si jo vull pintar casa meva, tinc tot el dret.

PezCrec que l'art urbà és un art encara molt nou i els museus encara són una mica reticents a mostrar-lo: els agrada més l'art antic. L'art urbà encara és un art de carrer, un art perseguit, un art il·legal, i hi ha molts museus que no li veuen el potencial que té; i potser també hi compta el fet que el regales al carrer per a tothom.

Però realment, per a nosaltres, el carrer és el nostre museu. Per a mi el meu museu és el carrer, i millor que el carrer no hi ha res, perquè està obert 365 dies, no pagues entrada i ho pot veure tothom. El que té de dolent és que desapareix, és efímer; però també té el seu joc: al desaparèixer, pots crear un interès de «o hi vaig avui o m'ho perdo».

Versió abreujada: es mantenen les declaracions textuals i s'ometen repeticions, encavalcaments i trams que no tracten del projecte.