Paula Bonet

Paula Bonet va néixer l’any 1980 a Vila-real, València. Es va llicenciar en Belles Arts a la Universitat Politècnica de València, i va completar la seva formació a Santiago de Xile, Nova York i Ubrino. Domina diverses tècniques com la il·lustració, la pintura a l’oli i el gravat. Les seves obres giren al voltant de la música, la poesia, les arts escèniques i la literatura. Ha publicat diversos llibres com  813 (La Galera, 2015) o La Sed (Lunwerg, 2016), dels que és autora del text i de la imatge. Les seves obres han adquirit un nivell Internacional, arribant a exposicions d’arreu del món com Xile, Miami, Berlin, Londres o París.

Vas estudiar belles arts a València, després vas seguir estudiant a Xile, Nova York i Urbino. Com va influir el fet de viure i formar-te a ciutats internacionals amb cultures diferents en el desenvolupament de la teva carrera artística?

Xile, Nova York i Urbino formen part de la meua època d’estudiant de Belles Arts, i d’això ja fa molt temps. Són escenaris que em van marcar, sobretot el xilè. Els viatges són una constant en la meua manera d’entendre el món i d’entendre la relació que estableixo amb la meua obra, de fet ara mateix estic desenvolupant un projecte que publicarà Anagrama i que es centra justament en el fet de canviar d’escenari i de treballar mentre s’està de pas, en formats incòmodes, espais incòmodes i amb el temps limitat. Aquests espais que en un principi dificulten el procés físic de creació, acaben portant l’obra a llocs més interessants que el fet de treballar sempre des de la comoditat de l’estudi.

Com a artista has desenvolupat projectes amb múltiples suports pictòrics; il·lustracions, llibres, quadres, una bateria, murals… Què t’aporta el fet d’experimentar amb diversos formats i suports creatius?

No acomodar-me i que tant el pensament com la resolució gràfica estigui constantment en qüestionament. Ara mateix tinc un conflicte amb la il·lustració, però sé que és temporal, que si no hagués dedicat els últims anys a desenvolupar-la, la meua pintura actual, o inclús el meu treball literari estarien en un lloc que personalment em semblaria menys interessant. Per mi és important no repetir patrons, equivocar-me i no oblidar que les diferents disciplines artístiques són permeables.


A més de la pintura i la il·lustració, també has escrit diversos llibres en els últims anys. Quina influència ha tingut l’escriptura en la teva obra pictòrica i viceversa?

Ho entenc des d’un lloc natural, com deia abans crec que aquesta obsessió que tenim en separar les arts és una construcció que no ens beneficia ni com a creadors ni com a lectors o amants de la pintura o del dibuix. El fet de pintar m’ha portat a la narració de fets que sense la plàstica no hauria sabut nomenar, el fet d’escriure m’ha portat a ser molt més lliure en el moment de pintar, m’ha allunyat de la literalitat en la representació gràfica del món.

A través de la teva obra i traç has creat un estil marcat per la sensibilitat poètica, amb un contingut molt íntim. Què ha influït en l’evolució del teu estil artístic? Quines diries que són les teves fonts d’inspiració durant el procés creatiu?

Jo trobe que no és tan íntim. Parle de fets universals, de fet crec que és això el que fa que algunes persones connecten amb la meua feina.
Les meues fonts d’inspiració estan en la mirada.

L’estudi i l’espai públic són dos contextos de creació molt diferents. Què et va motivar a treballar en el teu primer mural al carrer?

Quan pense en el meu primer mural em ve al cap l’homenatge a Gabriela Mistral que vaig fer al centre GAM de Santiago de Xile. Les motivacions van ser diverses: que havia de marxar de Xile just dos dies abans de la inauguració de la Feria del Libro i que llavors no em donava temps a presentar el llibre 813 TRUFFAUT dins de la programació oficial de la fira i que des de la mateixa organització se’m va donar la possibilitat d’intervenir un mur d’un dels carrers de Santiago que més m’estime, la Alameda. Forma part de la ruta que feia cada dia als vint anys quan havia d’anar de casa a la universitat. Tinc un vincle molt ferm amb Xile i va poder la part emocional.

La dona és una figura que predomina molt a les teves il·lustracions, sovint amb relats personals que visibilitzen estigmes i temes tabús arrelats a la condició de gènere del nostre imaginari col·lectiu. Consideres, doncs, que la teva obra és política?
Tota obra és política. Inclús aquella que diu que no es posiciona: ho està fent des del lloc més covard.

Precisament, durant 2018 vas desenvolupar un mural al marc del projecte Womart. Com a dona amb una llarga trajectòria artística, diries que la teva feina s’ha vist alguna vegada afectada per la falta de paritat de gènere en el sector artístic, en concret? Creus que és més complicat que et reconeguin com artista pel fet de ser dona?

Sí. En un món que nomena en masculí, que aprèn de l’experiència masculina, les dones som l’alteritat, allò que s’ha de reivindicar amb força i, tot i això, es ridiculitza constantment quan s’erigeix públicament en el subjecte que òbviament és. Nosaltres també pensem, sentim, tenim desitjos i volem ser lliures. La nostra experiència i els nostres desitjos són igual de legítims i universals que els masculins.

Pintar al carrer permet establir un contacte directe amb el territori i els seus habitants o vianants. Què t’aporta personal i professionalment el fet de treballar en aquest entorn?

Jo no sóc muralista ni he fet gaires intervencions en l’espai públic, i admire i respecte amb fermesa a aquells i aquelles que ho fan. M’interessa molt el fet de modificar el format, de sortir del taller, i que siga el propi espai el que després modifiqui o intervinga en l’obra. Però trobe de gran dificultat treballar murs de grans dimensions, que no reben la pintura com el lli o el paper, i que es berenen els pinzells amb un parell d’hores. Admire profundament els i les muralistes.

Quins han estat els reptes a l’hora de pintar murals de mitjà o gran format?

Han estat reptes físics, òbviament. Com deia abans la meua formació no s’ha dirigit a intervindre l’espai públic i no crec que ho faci gaires cops més durant la meua carrera. El més complicat per mi és organitzar el material i que no es trenqui o desaparega abans de temps.