El Ministerio de Cultura reconeix Wallspot com un dels millors projectes d’indústries culturals i creatives

Començaré explicant una mica d'on venim. La veritat és que jo no vinc del món de l'art ni del món cultural: jo vinc d'agència de publicitat. I un dia el meu germà, que treballava amb mi, em va demanar que li apugés el sou, perquè havia de pagar multes per pintar al carrer. I li vaig dir: no t'apujaré el sou; el que faré és fer possible que pintis al carrer. I s'obre un món, perquè et trobes que l'espai públic està molt limitat.

En el cas de la ciutat de Barcelona teníem una normativa de paisatge urbà que prohibia qualsevol acció pictòrica al carrer, i no s'havia generat cap alternativa. Wallspot és una mica això: aquest any fem deu anys i som l'alternativa. En lloc de censurar i dir simplement «no es pot», hi haurà espais on la gent es pugui expressar lliurement.

El que hem aconseguit és generar uns murs que són infinits. Són infinits perquè es pinten cada dia i se n'esborren les obres cada dia, i això genera un interès constant. Tenim murs a la ciutat comtal, però som a vint països, perquè des d'altres ciutats ens van demanar que obríssim aquest programari: una aplicació mòbil i una pàgina web que et permeten buscar un mur a la teva ciutat, seleccionar-lo, demanar un permís, pintar i pujar la fotografia. I genera un espai de diàleg, un espai de llibertat i un espai que s'autogestiona, perquè les obres que hi ha avui segurament la setmana que ve no hi seran.

A la plataforma no només hi ha artistes: hi ha sociòlegs i arquitectes. El que hem mirat és com es mira l'espai públic. Si només es mira des de la part artística, és on trobàvem el conflicte, perquè des de la part artística no es busca una sostenibilitat ni un projecte en si, i al final generava aquest conflicte de tota una ciutat pintada. Integrant sociòlegs que ens ajuden a parlar amb les comunitats de veïns i amb els propietaris, i a entendre com anirà evolucionant el nivell d'acceptació. I a nivell arquitectònic també: a Europa tenim una arquitectura que s'ha de protegir. No és el mateix fer aquest projecte a Barcelona o a Madrid que fer-lo als Estats Units, on els edificis es poden tirar a terra i tornar a muntar.

El fet d'oferir espais legals a l'espai públic ha fet que hi entri una gran quantitat de creadors que no hi entrarien mai, perquè al final la il·legalitat era exclusiva de qui s'atrevia a pintar de manera il·legal al carrer. Quan ofereixes els murs legals a tothom hi poden entrar il·lustradors, dissenyadors, publicistes… i una única visió es converteix en totes. Jo crec que això va ser el més trencador.

La idea és continuar ajudant a generar aquest planter. S'estan generant festivals i licitacions de projectes de gran format, i per a això necessitem artistes: o generem espais d'on surtin noves generacions d'artistes formats, o acabarem fent ciutats d'elit on quatre artistes pinten totes les ciutats, sense diferenciació entre elles i sense rotació. Quan parlem amb els arquitectes, sobretot de l'Ajuntament de Barcelona, parlem de no hipotecar espais amb una obra i un artista. El projecte ha passat per diferents noms —Persianes Lliures, Murs Lliures i finalment Wallspot— i ha d'anar transformant-se. Hem de pausar la feina i mirar com es comporta l'entorn, perquè de vegades ets dins del túnel i no veus més enllà del que fas tu. Si et quedes fix, et converteixes en una escultura.

Vídeo de Espacio Fundación Telefónica Madrid. Versió abreujada: es mantenen les declaracions textuals i s'ometen repeticions, encavalcaments i trams que no tracten del projecte.